És una de les cares imprescindibles de La Perla 29.

Recentment l’hem vista a Sopa de pollastre amb ordi convertida en Sarah Kahn, el pal de paller d’una família britànica de classe obrera que lluita per defensar uns ideals cada cop més febles. Aquest juliol, trepitjarà per primera vegada l’amfiteatre de Montjuïc amb Guilgameix, l’espectacle que donarà el tret de sortida al festival Grec, sota les ordres d’Oriol Broggi. Més enllà de La Perla, Màrcia Cisteró ha treballat amb directors com Jordi Prat i Coll, Carlota Subirós o Albert Arribas.

No només actuaràs per primera vegada al Teatre Grec, sinó que, a més, inauguraràs el festival.

Calla, calla, quan has dit “inaugurar” se m’ha posat una cosa aquí a la panxa… Fa molt de respecte. Tenir tota aquella gentada al davant, amb tota aquella pedra i aquella història que t’envolta… però també ve molt de gust. La història és molt bonica i l’Oriol [Broggi] té unes idees molt maques.

Com arribes a La Perla 29?

Amb l’Oriol vam coincidir en un taller a l’Institut del Teatre, quan tots dos fèiem tercer. No hi va haver cap flechazo ni cap cosa estranya, però més endavant, quan ell estava muntant el Tartuf, va pensar en mi per substituir la Clara Segura, que no el podia fer perquè li coincidia amb un projecte al TNC. Vaig fer una prova i… fins avui! De fet, un dia ho vam estar comptant i en Ramon Vila i jo som els que hem fet més muntatges de La Perla.

Potser no va ser amor a primera vista, però el flechazo va arribar.

L’Oriol m’ha permès fer Shakespeare, Txékhov, Mouawad… No puc estar-li més que agraïda. Treballem molt bé junts, ens tenim plena confiança. Són molts anys, i amb un simple caient d’ulls jo ja sé què vol dir.

Com un matrimoni.

Sí, una mica. Esperem que no hi hagi divorci!

Seguint amb el símil, més que una companyia o una productora, La Perla és…

…una família! Tots formem part d’aquest projecte i tots tenim la mateixa importància. Tant li fa si ets el protagonista, si tens tres frases o si ets el regidor. És un treball molt d’equip i tot es va construint de mica en mica. No és que el de llums arribi una setmana abans i et faci el seu disseny. Aquí tenim la sort de tenir l’espai i l’equip tècnic durant un mes, fent créixer l’espectacle. És com si estiguéssim cuidant una planta. Tots ens la sentim molt nostra i tots en tenim cura.

Quins personatges t’han marcat més?

[Sospira.] N’hi ha diversos, i per motius diferents. Incendis va ser una cosa extraordinària. La Sarah Kahn de Sopa de pollastre amb ordi també ha estat un regalàs. I tinc molt bon record del monòleg que vaig fer amb l’Albert Arribas al TNC.

“Cal fer molts sacrificis, la vida de l’actor no és tan bonica com sembla”

Moro com a país. Tens la sensació que va ser un punt d’inflexió en la teva carrera?

Sí, però més en l’aspecte personal que no pas per la repercussió que va tenir. Fer aquell monòleg va significar fer possible l’impossible. Era titànic en tots els sentits. Recordo que la primera frase eren tres línies, però la segona feia pàgina i mitja. Una frase de pàgina i mitja l’has de tenir molt clara dins el cap, per aguantar-ne el significat. Vam estar un mes i mig fent treball de taula, per treure l’entrellat d’aquella mena de poema horrorós. Fer allò em va donar una valentia impagable. Si no hagués passat per allò no sé si tindria el valor i la seguretat que tinc ara.

Mouawad deixa seqüeles?

Després de fer Mouawad, penses que mai no et tornaràs a trobar una història tan potent, tan preciosa. Mouawad té un talent indubtable per explicar històries, i és fantàstic veure com el públic viatja i s’emociona amb tu.

Màrcia Cisteró a ‘Sopa de pollastre amb ordi’ © Bito Cels

Malgrat que a La Perla no teniu contracte d’exclusivitat, per dir-ho així, algun cop t’hi has sentit massa lligada?

És evident que si mires el meu currículum dius: “Collons, amb La Perla!”, però tot el que he fet és tan diferent que no tinc la sensació d’estar-m’hi encasellant. Cada paper m’ha permès explorar-me i aprendre coses noves. Però sí que em ve de gust treballar amb altres directors, perquè cadascú té el seu món i és molt bonic descobrir-los. M’apassiona aquesta feina, i m’encantaria jugar a fer un Rigola, un Albertí, una Portaceli…

Com vas decidir deixar la carrera de Química per dedicar-te al teatre?

[Riu.] No entenc què em va passar pel cap! Vaig fer dos cursos. Bé, dos primers, per ser exactes, però no m’entrava. Així que vaig plantejar als meus pares deixar la carrera per entrar a l’Institut del Teatre. De petita havia fet teatre al poble de ma mare, a Alforja, i també havia fet molta dansa, de manera que ja havia tocat escenari. Sempre m’havia agradat, però mai ho havia contemplat com un “mamá, quiero ser artista”. De fet, em vaig matricular a Agrònoms per no perdre un any, en cas que no m’agafessin a l’Institut. Però vaig fer les proves i vaig entrar a la primera. Els primers dos o tres mesos vaig intentar fer les dues coses, però era una bogeria.

Així doncs, no hem de lamentar que el món hagi perdut una gran química.

No, gens. No havia nascut per a això. És absurd pensar que podria haver estat una rateta de laboratori. Em vaig equivocar, clarament. Per sort, ho vaig reconduir prou a temps i prou bé.

Alguns alumnes del curs d’interpretació que imparteixes a la UAB també es deuen plantejar deixar-ho tot per dedicar-se al teatre. Quin consell els dones?

Jo no desanimo mai ningú. Si creuen que és el que han de fer, doncs endavant. Simplement els adverteixo que cal tenir molta paciència, perseverar i fer molts sacrificis. Que la vida de l’actor no és tan bonica com sembla. Jo no tinc un sou fix, per exemple. Hi ha gent que no pot viure així, s’angoixen. Ara bé, si hi estan disposats, endavant.

Què t’aporta la docència?

Faig un curs d’iniciació amb gent que mai no ha fet gens de teatre, i és meravellós veure com arriben a entendre què és un silenci, una pausa, una transició… com algú que és molt hermètic de sobte és capaç d’emocionar-se en escena davant de tothom. A més, quan ensenyes i et veus en l’obligació de verbalitzar certes coses que a la teva feina dones per descomptades, t’adones de tot el que has après i del que has anat incorporant.

“Els teatres sempre parlen amb números, caldria més lírica en els discursos”

També has fet d’ajudant de direcció amb Oriol Broggi, Juan Carlos Martel, Ricard Gázquez… No t’has plantejat mai…

No, gens ni mica! Em fa massa respecte, se n’ha de saber molt, per dirigir. Quan veig l’Oriol, el Ferran [Utzet]… jo els admiro. Necessitaria fer un altre monòleg amb l’Arribas per reunir prou valor!

I la dansa? Tens formació tant de clàssica com de contemporània.

Feia puntes i tot, eh? Allò sí que era una tortura!

Et veurem ballar al Mercat de les Flors? O per tu la dansa és un complement de la formació d’actriu?

Seria una mica marcià… A mi m’encanta ballar, però en tinc prou deixant-me anar a les festes. A més, després de l’embaràs i tot plegat, encara estic una mica rovellada. Però sí, el domini del cos és essencial. El cos és la nostra eina, i no saber-lo bellugar és un punt flac.

Com veus el teatre que tenim ara mateix?

Hi ha poc risc, hi falta valentia. Cal donar més oportunitats i no anar sempre a allò que ja sabem que funciona. Ara sembla que una obra no és reeixida si no exhaureix les entrades abans d’estrenar. És així com es mesura l’èxit d’una proposta? Els teatres sempre parlen amb números, i potser caldria una mica més de lírica en els seus discursos.

 

Compartir.

Sobre l’autor

"Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al bany". Bertolt Brecht. Escric a Entreacte i parlo a RAC1.

Deixa una resposta