©Arcade Productions

Sóc l’Alícia Lorente, actriu graduada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre.

Important aquesta definició de graduada en Art Dramàtic?

Sí, penso que la formació per a un actor és molt important. Van ser uns anys especials i ara continuaria formant-me. Si no hagués d’estar pendent de viure d’això, m’agradaria estudiar altres coses com vestuari o caracterització.

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Miro a una banda i em veig tranquil·la, gaudint del moment, molt contenta de trepitjar centenars d’escenaris i que aquest sigui el meu modus vivendi.

I quan mires a l’altra banda?

Doncs sé que això s’acabarà aviat i hauré de tornar a fer càstings i això em fa sensació d’incertesa, de por, de no saber què passarà. Ara encara ho veig lluny perquè estic gaudint del que faig, però sé que quan arribi el moment en què no tingui res em pot arribar a fer perdre el son.

PARLA’NS DE TU

Per què actriu?

Perquè no m’imagino una altra manera de viure, tot i que abans de poder dedicar-m’hi he hagut de fer altres feines. Vaig començar a treballar amb catorze anys i a partir d’aquí he hagut de fer moltes coses. És increïble passar d’actuar un dia al Liceu a haver de llevar-te l’endemà a les sis del matí per treballar en una cosa totalment diferent. Per això valoro tant el que tinc ara, el fet de poder viure de ser actriu.

Recordes el primer moment en què et diguessis a tu mateixa “ara sí que sóc actriu”?

Va ser el dia en què el meu pare em va dir que tenia moltes ganes de veurem actuar. Sóc la més petita de sis germanes i totes elles han fet coses molt diferents: una és metgessa, una altra ha estudiat dret, etc. Ell havia treballat molt dur perquè nosaltres estudiéssim i, de cop i volta, que una filla volgués ser actriu el preocupava. Es plantejava si podria viure, si tindria èxit, hi era poc favorable. Però un dia em va dir “tinc moltes ganes d’anar a veure’t actuar” i aquell dia vaig pensar “sóc actriu”. Era el meu primer treball professional i recordo que, en un moment sent amb el meu pare , algú que el coneixia el va saludar i ell li va dir “és la meva filla que és actriu”.

I DE LA FEINA

En quin projecte estàs?

Fa tres anys que faig Operetta, de Jordi Purtí, amb Cor de Teatre. Hem fet al voltant de 300 representacions. És un espectacle amb 24 actors-cantants, que interpretem a cappella peces d’òpera molt conegudes. Treballem amb dues partitures: la musical i la gestual. Tot això amb grans dosis d’humor.

Esgotador?

És molt exigent però he sabut trobar el punt ideal. A vegades penses que ho has de donar tot i acabes la funció exhausta perquè has fet més del compte.

Quan vas entrar en aquest espectacle , què n’esperaves?

Res del que ha vingut estava previst. Només sabia que estrenaríem al TNC. Després va venir el  Teatre Poliorama, el Liceu, el Victòria i la gira per Catalunya. També vam entrar en l’edició d’ “Avignon a la Catalane”, promoguda per l’Institut Ramon Llull i que forma part del Festival Off d’Avignon, això va ser una empenta per internacionalitzar-nos, i després una temporada a París, i ara estem de gira per Europa.

Fer gira tan llarga imagino que t’ha canviat la vida?

Sí, m’ha convertit en nòmada. Passo la major part del temps a fora del país. Visc d’hotel en hotel, i la veritat és que és molt entretingut. Les funcions són al vespre i tenim tot el dia per descobrir llocs increïbles. També és cert que en ser una companyia tan gran i amb la qual compartim escena, sopars, hores de bus… de vegades necessites estar sola i trobar el teu espai, i és inevitable tenir algun moment d’enyorança de la família.

Et compensa el que reps?

I tant. Hi ha un moment de l’espectacle que els actors baixem a platea, saludem el públic, els mirem als ulls… és una sensació increïble. Veus que aquella gent s’ha emocionat, que et dóna les gràcies, ploren, t’agafen la mà… i t’adones que la teva feina té un sentit. Marxo del teatre amb una energia bonica, i curiosament menys cansada del que estava abans de començar la funció.

Notes diferències entre el públic d’un lloc o el d’un altre?

Sí, trobo que la gent dels pobles petits és més propera que la de les grans ciutats i per exemple a França potser no són tan expressius com a Catalunya però aprecien molt l’art.

FES UN TOMB PER TU MATEIXA

Fa molts anys que faig Operetta, he fet moltes funcions, i en algun moment m’he preguntat si sabré fer una altra cosa però ara mateix no em sento encasellada ni res d’això. Sóc una persona molt exigent i de vegades això m’ha anat en contra. Ara, però,  estic en un moment molt tranquil i aquest espectacle i les seves experiències m’han fet madurar, m’he adonat que hi ha coses que no depenen de mi. Si faig un càsting i no m’agafen, no m’he de flagel·lar pensant que no sóc prou bona, sinó que potser no encaixo en el perfil o simplement no havia de ser. També estic en un moment en què, quan acabi Operetta, em plantejo provar de treballar a França, no sabria per on començar, però ja trobaria la forma.

I sobre la professió…

Inestable. Ara que treballo molt a França, trobo que podríem aprendre molt del seu funcionament, en sentit laboral. Allà els artistes es poden beneficiar d’un règim d’assalariats intermitents, és a dir, quan estan en període d’inactivitat, entre contracte i contracte, tenen dret a un subsidi. Tant de bo algun dia, superada aquesta crisi, es pugui implementar un sistema similar a aquest. 

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta