Foto: Pepe Gay

Sóc l’Ima Ranedo, actriu, directora i dramaturga.

Et sents més realitzada en alguna de les tres facetes?

On més còmoda estic darrerament és com a directora, potser perquè com que aquí he treballat poc com a actriu no tinc temps de fer-me a l’idea.


DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Miro a una banda i em veig a París. Jo vaig néixer a Bilbao, vaig passar la meva infància a Osca i m’esperava un futur programat, casar-me i tenir fills. Però era conscient que no era la vida que volia i quan tenia vint anys vaig marxar a París. Allà em vaig formar en dansa, mim i interpretació i vaig treballar durant molts anys en cinema, teatre, televisió i molta ràdio. Tinc la sort de formar part d’espectacles fantàstics. Per exemple, un muntatge en homenatge a Octavio Paz, a Avignon, amb actors de la Comédie. Un paper que havia de fer Maria Casares, que finalment vaig fer jo, per casualitats de la vida —com a broma sempre dic “jo vaig substituir Maria Casares”—, i que em va permetre compartir copes amb el Nobel i treballar en unes condicions de feina meravelloses.

I quan mires a l’altra banda?

A l’altra hi veig Barcelona, on vaig arribar després d’haver viscut vint anys a París. Allà estava en un bon moment. Tenia pendent estrenar un parell de pel·lícules i una gravació de ràdio, no és que m’estigués morint de fàstic però em vaig dir… “provem-ho”. Primer vaig anar a Madrid un mes i després un mes a Barcelona, i em vaig decidir per aquí. Jo quan visito una ciutat em refio molt de la cartellera teatral com a baròmetre per saber el nivell cultural d’aquesta. I mentre a Madrid feien comèdies del tipus Mi marido me engaña con la vecina del 5º, aquí el Lliure estava en plena efervescència. El que no sabia aleshores era que sense parlar català, que en aquell moment no el parlava, ho tindria complicat.

 

PARLA’NS DE TU

Per què actriu?

Doncs, no ho sé. Crec que de sempre he anat dient que volia ser actriu sense saber el perquè. De fet m’he retrobat darrerament amb una amiga de la infància que em va explicar una cosa que jo no recordava. De nena muntava petites escenes al replà de l’escala i cobrava a les veïnes una pesseta per veure-ho. Em penso que en el meu cas és totalment vocacional. I, malgrat totes les dificultats, és el que em fa feliç.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?

Sí, fent una Andromaque a París, en vers, en un gran teatre. Em vaig adonar que feia temps que em deia: “vull ser actriu”, “vull ser actriu” i ja era allà,  ja no em podia dir més vull ser-ho, ho era.

I a la direcció i la dramatúrgia, com hi entres?

Quan vaig arribar a Barcelona, després de la meva estada a París, em vaig presentar a tots els teatres i em deien que em calia el català per treballar. Mentre l’aprenia, com que estar-me a casa esperant no m’escau, vaig agafar una obra francesa que coneixia, la vaig adaptar i em vaig posar a dirigir-la.

Si haguessis de destacar una cosa del teu currículum, què seria?

La direcció del Genet que vaig presentar a la presó Model de Barcelona. Vaig agafar l’obra Estricta Vigilància, de Jean Genet, i com que tenia clar que no m’ho deixarien fer cap dels grans teatres de la ciutat la vaig estrenar a la presó. No ha estat el meu millor muntatge, ja que no coneixia els actors professionals i vaig agafar actors d’escola per adaptar-los a la meva manera de treballar, però sí que ha estat el més potent. Tots els espectadors eren presos excepte Pere Daussà i Ricard Salvat, que la van venir a veure convidats per un actor. En Salvat va fer un article, que guardo amb molt afecte, precisament a la revista Entreacte (núm.24 de juliol-octubre de 1993).

 

I DE LA FEINA

Fes un tomb per tu mateixa

Em veig estupenda, malgrat la lumbàlgia que tinc aquests dies (he, he, he). L’edat et dóna una cosa molt bona, que és la llibertat de fer el que et dóna la gana. Hi ha una frase de Saramago que diu: “Com més vell, més lliure, i com més lliure, més radical”. I aquesta radicalitat, per una banda, és molt més divertida, i per l’altra, és molt més tallant amb les “tonteries”. Jo ja he viscut la malaltia i la mort de la meva mare, com tanta altra gent, i quan vius segons què ja t’adones de quines són les coses importants i de quines no. Em veig també amb molta curiositat, m’interesso molt per la gent, per la gent normal, no tan sols pels de la nostra professió. Em ve de gust viatjar perquè aprenc coses, vull saber portar una càmera i fer cine… m’agradaria treballar molt més en teatre i treballar en televisió. I tinc una cosa clara, sóc una privilegiada perquè he pogut escollir. Nosaltres hem triat la nostra professió, hi ha molta gent que no ha pogut escollir mai res. Així que, si jo he estat afortunada d’haver escollit, ara no em queixo, malgrat els alts i baixos. I jo agraeixo molt als meus gens el sentit de l’humor perquè sense aquest la vida és molt dura, la d’una actriu i la de qualsevol.

Algun projecte?

Jo sempre els necessito per la meva dinàmica de vida. I m’invento les meves pròpies creacions, sempre amb la visió que puguin anar de gira per França i per aquí. Actualment, estic amb un projecte sobre la Pasionaria, que ara està una mica aturat aquí, amb el Govern del PP no crec que m’estiguin esperant per donar-me una subvenció. Ara l’he començat a moure per França on hi ha més sensibilitat amb el tema. I paral·lelament, com que aquest és un muntatge dur, sento que em ve de gust divertir-me i per això estic fent classes de cant amb la idea de preparar un projecte de cançons que tinc en ment. També col·laboro en curts de l’ESCAC, que em permeten estar en pràctica constant i fer papers protagonista, cosa que en produccions comercials és complicat, i estic oberta a rebre ofertes, això sempre.

Ara fas classes de cant, continues formant-te?

Sí, però sóc molt selectiva amb els cursos que faig. Normalment alguns dels que proposen l’AADPC, AISGE o SGAE. Darrerament, n’he fet amb Montxo Armendariz o el de Toni González sobre la internalització de projectes, que em va semblar fascinant. I segurament me’n regalaré un a mi mateixa que impartirà Jose Luis Guerin. Cursos que m’aporten coses noves i visions diferents de com fer la meva feina, sóc molt inquieta.

… I sobre la professió…

Jo visc entre França i aquí i quant a política cultural són dos mons oposats. Allà, per exemple, l’IVA és del 5%, i aquí del 21%. A més, les primeres cent i escaig representacions hi estan exemptes. Les empreses de més de 200 empleats han d’aportar un 1%  a la cultura. Hi ha molt més respecte i reconeixement de l’art com a part important de la vida de la gent.

També crec que aquí no ens fem respectar, amb crisi o sense, hi ha coses en què hauríem de ser més rigorosos i no deixar-nos caure en la temptació de treballar en segons quines condicions. En algun moment hem de dir prou. A França, per exemple, hi
va haver un moment que Tele 5, que també estava allà, va decidir no pagar per les emissions i tota la professió va estar en vaga contra Tele 5, cap actor ni actriu hi anava a treballar, així durant dos anys i finalment a França Tele 5 va haver de plegar. Jo això ho admiro. No tan sols saben queixar-se sinó també actuar.

Aquí en algun moment també haurem de dir prou a segons què, si tots ens barallem contra una cosa la canviarem, però tots, no individualment.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta