© Miriam Cerezo

 Actriu i emprenedora, a més de gerent i coordinadora artística de Microteatre Barcelona.

PARAULA: emprenadora

Sóc la Libertad Ribera. Tinc 33 anys. Visc a Barcelona, al meu estimat barri de Gràcia, amb la meva parella i el meu fill. Sempre he volgut guanyar-me la vida com a actriu i fins a aconseguir-ho he estat emprenedora amb projectes que van des de fer bijuteria artesanal fins a obrir una botiga de segona mà. Ara uneixo aquests dos factors sent gerent i coordinadora artística de Microteatre Barcelona. Sempre tinc present no deixar de somiar.

 

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

A una banda veig inseguretat, em critico molt a mi mateixa. Ho intento millorar però si he de ser honesta he de dir que sempre m’estic preguntant: “Ho faig bé?”

I quan mires a l’altra banda?

A l’altra veig feina, molta feina, sóc molt treballadora i sempre he pensat que estic en una cursa de fons. Tant com a actriu com a emprenedora, si tens una idea al cap i constància, aconsegueixes els teus propòsits. Per a mi, és el secret de l’èxit.

 

PARLA’NS DE TU

Per què ets actriu?

Perquè no sé ser una altra cosa. Tota la meva vida he fet tots els possibles per poder ser actriu. Quan escollia alguna cosa per estudiar, fins que no va ser teatre, eren coses que s’apropaven al teatre. Quan tenia una parella, arribava el moment crític en què no acceptaven la meva vida com a actriu i aleshores ja no funcionava. Quan buscava feina, sempre era per sostenir la meva vida com a actriu, tot em porta a ser actriu, és el que em fa feliç.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?

Sí, va ser el dia que vaig ser mare. Jo havia pensat durant tot l’embaràs que quan tornés a l’habitació i el tingués als braços la meva prioritat canviaria i seria el fill. I quan va arribar aquell moment em vaig adonar que la meva prioritat havia de ser continuar sent actriu, perquè era el que em feia feliç. Vaig entendre que si jo era feliç el faria feliç a ell.

 

I DE LA FEINA

De què et sents més orgullosa del teu currículum?

Potser de les coses que he engegat jo malgrat que siguin més petites. He treballat en produccions, tant teatrals com de tele, en què els meus papers eren més vistosos però aquella feina en què ho he hagut de posar tot, fer la producció, tirar-la endavant, etc. és del que em sento més orgullosa. En aquest sentit va des d’algun infantil, fa molts anys, fins a algunes petites experiències teatrals que vaig fer abans d’engegar aquest gran projecte.

Un gran projecte que es diu…

Microteatre Barcelona, que arriba sota el paraigua i la marca del Microteatro por dinero de Madrid.

Com entres en aquesta història?

La veritat és que fa molt de temps, sobretot des que sóc mare, que busco la manera de fer la meva vida com a actriu però tenint alhora alguna cosa que em doni una seguretat per viure. Però no sabia ben bé què. I un dia vaig tenir l’oportunitat de portar el meu projecte al Miniteatre i, en treballar des de dins, em vaig adonar que era una experiència brutal, tant per als actors com per al públic, i la meva sensació era “si això estigués ben muntat…”. A partir d’aquí i després de molt dubtes i de parlar-ne amb la família i la meva parella ens vam dir per què no? Vam fer un treball de recerca, vam contactar amb Madrid i a partir d’aquí és com un conte de màgia en què tot s’ha anat posant al seu lloc. I ara s’ha convertit en un projecte molt gran en què molta gent ha deixat l’ànima.

M’imagino que l’ànima i els diners…

Sí, però et podria dir que, quan jo vaig tenir la primera trucada de Madrid i em van dir d’anar-hi per parlar del tema, al nostre compte corrent hi quedaven els diners justos per comprar un bitllet. A partir d’aquí vam entrar a buscar inversors, patrocinadors, un crèdit…

Jo no aspiro a fer-me rica amb això, aspiro a poder donar feina a molts professionals de l’espectacle i saber que puc anar a rodar un projecte no remunerat que m’encanta perquè els diners per arribar a final de mes vénen del microteatre.

I sortiran?

Jo crec que sí. Tinc darrere una marca que funciona molt bé a Madrid però no tan sols allà… també a Màlaga, València, Almeria, Sevilla… I no només això, confiem en la nostra feina. Tenim un projecte que va molt més enllà del que coneixem com a format microteatre, creiem que posarem petites coses que faran que la gent ens conegui i doni suport al projecte.

Molts dels actors que vam estar al Miniteatre no vam cobrar la nostra feina, què dius als professionals per evitar la por que es pugui repetir.

Jo els tractaré com a mi m’hauria agradat que em tractessin… i en primer lloc s’ha de cobrar. De fet, aquest format originàriament es diu “microteatro por dinero” perquè els actors també treballem per diners, també hem de viure. Les companyies es queden el 70% i la sala el 30% i això és tan senzill com que cada entrada que es ven es retira immediatament la seva part, en el moment que algú paga la seva entrada aquells diners són de la companyia.

M’imagino que rebeu moltes propostes en cada convocatòria, com feu la selecció?

Nosaltres valorem molt tres aspectes: el guió, el repartiment, que no vol dir que siguin actors coneguts, i la posada en escena. Aquest aspecte és molt important, que sigui breu no vol dir que sigui low cost. Volem que la gent al•lucini quan entri a la sala tant pel que es diu com per les actuacions o per com està muntat. Intentarem també que la gent no repeteixi sovint perquè així també es vagi renovant i no hi hagi la sensació que aquí treballen sempre els mateixos.

Hi ha més obres a què hauràs de dir que no que no pas que sí. Estàs preparada per tenir un munt de gent enfadada perquè no ha estat seleccionada?

Intentarem evitar-ho contestant a tothom, agraint el seu esforç. Els animem a tornar a enviar propostes perquè potser l’obra que rebutgem per si sola seria genial però s’assembla en temàtica o gènere a una altra que hem programat el mateix mes. Nosaltres hem de pensar en el conjunt de les sales i la màgia és que hi hagi coses diferents en cadascuna. I una potser un mes no encaixa en el conjunt però pot encaixar en un altre moment.

Només obres inèdites?

Sí, és una característica de la marca Microteatre, com de moltes sales que programen peces breus. Però farem una excepció després de valorar amb Madrid una situació excepcional que patim mols intèrprets i directors a Barcelona. La gent que va estar al Miniteatre i no va cobrar està convidada a ser programada al Microteatre encara que no sigui amb una obra inèdita. Això ho fem per dos motius, perquè malgrat que s’hagi representat ha quedat una mica en l’aire, i també, i molt important, perquè volem que acabin el recorregut de la seva obra amb un altre regust de boca.

A vegades treballant en aquest format no tens la sensació que treballes per a amics i companys de professió i t’acabes dient “si total són quinze, ho podria fer al menjador de casa”?

És cert el que dius i de fet nosaltres vam demanar que els primers dies no vinguessin els amics i familiars, hem d’arribar al públic, a la gent del barri. I això no és feina de les companyia, és feina nostra. Hem de fer una bona tasca de comunicació, una feina ben feta i amb un bar que sigui un punt de trobada on la gent visqui una experiència global i digui “tornaré”.

Creus que al format hi fa falta un reconeixement pel que fa a premis. No hi ha encara un Max a l’espectacle breu, ni un Butaca…

Ho hauríem de canviar i de fet hi ha una
iniciativa que demana que s’inclogui als Butaca. Crec que en aquest format es fan coses realment molt interessants, que l’entrada sigui barata no vol dir que no sigui un teatre professional.

 

FES UN TOMB PER TU MATEIXA

Em veig molt forta, quan vaig començar aquest projecte plorava sovint d’impotència, de ràbia, perquè faltaven diners o energies, i ara hi ha dies que també m’agafa la plorera però per coses positives. M’he fet forta i, tot i que ja tinc un bagatge com a empresària, amb aquest projecte he après moltíssim: de negocis, del fet artístic, de les persones i de mi mateixa.

I per la professió…

La veig que canvia i m’agrada. Crec que ens han donat pals molt durs, el famós IVA, s’han tancat teatres i productores, han mort persones importants de la professió, etc., però penso que els sacrificis i les coses dolentes ajuden a millorar. Hem de deixar d’esperar que ens truquin i engegar coses. I fer-ho units, tota la professió hauria de funcionar com una gran companyia teatral que va a l’una per tirar endavant un projecte… i nosaltres des d’aquí hi posem el nostre petit gra de sorra.

@libertadribera

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta