© Jordi Egea

Sóc Manuel Ramos, actor, cantant i una mica ballarí.

De les tres disciplines, és en el ball on et sents més insegur?
Si, és la que tinc menys desenvolupada.

I les vius com tres facetes que explotes de manera independent?
No, procuro que les tres estiguin ben integrades, em sembla que deuen anar juntes en un mateix paquet.

DÓNA’NS PERFILS
Miro a una banda i veig que porto exactament la meitat de la meva vida treballant en aquesta professió. He fet de tot, des d’actuar en parcs temàtics o per públic familiar fins a projectes amb gent com Blanca Portillo o grans musicals, tot aquest bagatge m’ha donat moltes taules. Miro cap a l’altra i veig que ara el camí em porta a apostar per una proposta meva, assumint un risc. Estem en un moment on s’estan fent càstings per diferents musicals però darrerament no m’hi he presentat. No em naixia fer-ho, seria traicionar-me a mi mateix. Em sento amb moltes ganes de generar la meva pròpia feina, crec que en algun moment de la carrera s’ha de fer. A més aprens molt per després poder treballar amb altres empreses i entendre’ls millor.

PARLA’NS DE TU
Ser actor és el que sempre he volgut des de petit, jo em volia guanyar la vida amb això. Vinc d’una família de molts germans, jo sóc el petit, i és curiós perquè de tots els germans només dos ens dediquem a allò que hem estudiat, em sento molt afortunat.

Recordes algun instant en el que t’hagis dit a tu mateix ara sí, sóc actor?
Recordo un parell de moments, un d’ells la primera vegada que vaig cobrar per ser actor. Deuria ser amb 19 o 20 anys a Madrid, vaig fer una feina per “Turno de Oficio” en la segona tongada que es va gravar. És una sensació molt interna que s’adquireix quan tu mateix dones valor al que estàs fent. Va ser sobre la mateixa època quan em vaig convèncer a mi mateix que em guanyaria la vida, que podia fer-ho i que era actor.


I DE LA FEINA
Doncs ara mateix estic amb un projecte meu i de l’actriu Karen Gutiérrez que es diu Lo tuyo y lo mío. És un musical molt divertit, de petit format, on expliquem la vida d’una parella amb la lletra original de 75 cançons en 75 minuts. Posant aquestes lletres en un ordre determinat, com un trencaclosques, expliquem la historia sense afegir cap paraula a la lletra original.

Com va ser la construcció de l’espectacle? Sabíeu el que volíeu explicar i vareu buscar cançons que vinguessin bé o teniu cançons que volíeu cantar i vareu mirar com encabir-les?
Vam agafar la història d’una parella, com es coneixen, com comença la seva relació, una crisi, vam dividir-la en etapes i aleshores vam començar a buscar un munt de cançons que poguessin explicar aquestes etapes. Després tocava fer tria fins quedar-nos amb 75 temes. Alguns es canten sencers i amb altres fem un popurri per definir un moment de la relació. Per exemple l’inici, quan es coneixen, dura uns 10 minuts i utilitzem 25 cançons.

El fet que no hi hagi diàleg és una decisió dramatúrgica o té altres condicionants?
Té altres condicionants. Era indispensable per poder declarar-ho com a espectacle de varietats i pagar el percentatge corresponent a la SGAE. Aquesta opció era més senzilla que anar demanant els drets cançó per cançó, que és el que s’ha de fer amb un musical. Aquesta era la premissa que ens semblava una manera nova i diferent de fer un musical.

L’espectacle és la idea d’un actor i una actriu que us uniu per fer aquest espectacle. Teníeu clar com seria la producció o n’heu anant aprenent sobre la marxa?
Hem après sobre la marxa, consultant productores més grans. Des d’aquí vull animar a altres professionals. No passa res per picar a la porta de gent que en sap més, en el nostre cas a la productora Vértigo Tours, amb qui jo havia treballat a Grease. Els hi vaig plantejar que volia fer aquest projecte, ens van orientar com fer-ho legalment i ens estan ajudant en alguns temes de producció. La resta ho fem la Karen i jo. Teníem clar el que volíem, que era combinar una part molt comercial amb un producte que tinguéssim ganes de fer. Vam contactar amb el Josep M. Segura com a director, el Dídac Flores com a director musical i la Karen i jo vam posar uns estalvis i hem tingut present un fet que em sembla molt important: entre professionals ens donem un cop de mà i generem una xarxa de contactes, d’ajuda i de contraprestacions. Potser algú et pot deixar un local d’assaig i a canvi pots oferir un “bolo” o potser és una escola qui et deixa una aula per assajar i a canvi ofereixes un curs, de manera que sense masses diners pots anar construint el teu projecte.

Va ser fàcil trobar sala on mostrar la feina?
A mi em van donar un consell una vegada i crec que és cert el món serà dels pesats. Tothom va molt enfeinat i té moltes coses al cap i no ha de fer por ser una mica insistent, i és com ho vam aconseguir. Trucant portes i portes se’ns van obrir les de l’Àtic 22, a qui estem molt agraïts, allà ens van oferir tres dies i vam fer una tasca importantíssima de trucades per portar gent de teatres de Barcelona, on crèiem que encaixàvem, a alguna d’aquelles tres funcions. De tota aquesta gent, que van venir molts, al final ens va comprar el Grup Balañá per anar al Capitol. És evident que els programadors volen programar i és feina teva oferir un bon producte que els pugui ser atractiu, convertir-te en un bon comercial de tu mateix i fer-lo arribar. No és tant difícil.

Per part dels mitjans heu trobat recolzament?
En aquest cas nosaltres tenim una cap de premsa, la Sandra Araquistain, que ha fet una feina impressionant que s’uneix al que dèiem abans respecte als programadors. Si tens un producte comercial i atractiu la premsa el vol ensenyar.

FES UN TOMB SOBRE TU MATEIX
Em veig amb moltes taules adquirides per la feina feta, amb una formació darrera i interès per seguir aprenent. A més, el fet d’haver produït una cosa meva, m’ha ensenyat molt sobre màrqueting i sentit comercial d’un mateix.

També sento que dins la professió molta gent em coneix i que sovint faig d’enllaç entre diferents professionals tant aquí com a Madrid i això m’agrada.

… I sobre la professió…
doncs veig que malgrat la crisis estant apareixent propostes noves i hi ha molta gent que esta engegant projectes. Si no ens donen feina ens la generem. I sobretot trobo que els professionals estem aprenent el que comentava abans, a fer xarxa entre nosaltres.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta