Sóc Marc Montserrat Drukker, director.

Remarques els dos cognoms, és important?

Sí. Durant algun temps vaig ser Marc Montserrat, però sempre he volgut incorporar-hi el meu segon cognom, perquè, a més, crec que sóc fruit d’aquesta unió d’aquí i de fora. I el meu segon cognom va molt lligat a les meves arrels.

I director, malgrat que has fet moltes altres coses dins la professió?

Sí. Jo vaig començar com a actor i ballarí. Arriba una edat en què la dansa t’abandona i em vaig centrar més en la feina d’actor i director. D’una manera natural, i també per les meves pròpies decisions i necessitats, em vaig anar abocant a la direcció.

 

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Miro a una banda i em veig com un apassionat del fet artístic, he tocat moltes tecles, m’he format aquí i a fora i he vist maneres diferents de treballar i d’ entendre l’ofici. He tingut molta sort perquè he viscut sempre únicament de la meva professió. Vaig tenir la sort que, quan estudiava a Londres, sempre em van ensenyar que en aquesta professió t’has d’enamorar de tots aquells projectes que t’ofereixen, i així ho he fet sempre. Crec que com més portes obres més possibilitats tens que arribin propostes noves. I, de fet, cada nova proposta és un regal.

I quan mires a l’altra banda?

Miro cap a l’altra i veig que des que vaig decidir dedicar-me únicament a la direcció, et va venint, cada cop més, la necessitat de fer, també, les dramatúrgies dels espectacles que vull dirigir. Tinc ganes de crear i d’explicar les històries, no tan sols des de la direcció, sinó també des de la creació.

 

PARLA’NS DE TU

Per què actor?

El meu primer somni era ser acròbata, però no sé ben bé perquè em vaig apuntar a claqué a l’escola El Timbal, on vaig començar a tastar altres disciplines (ballet, música, etc.) Així és com vaig anar descobrint la meva passió pel món del musical. Vaig estar molts anys formant-me i actuant professionalment amb els germans Méndez. Lluís Méndez es va convertir en el meu guia professional. Després vaig anar al Ramon Solé i a la Nancy Tuñon, etc., i vaig completar la meva formació amb quatre anys a Londres (London Studio Centre, RADA i Mime Centre), que van ser fascinants. Allà t’obren els ulls i et fan tocar de peus a terra. És un país on teatralment i artísticament no hi ha sostre.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?

No recordo cap moment concret però sí que tinc la sensació que des de sempre m’he sentit molt còmode fent aquesta feina. Jo vaig estar en la meva primera producció professional amb tretze anys i recordo que des del primer moment n’he gaudit. Vaig sentir que era al lloc on havia de ser. De fet, quan més sóc jo mateix és quan treballo.

I quan decideixes convertir-te en director?

Crec que sempre ha estat allà. Al College de Londres, ja des del primer dia, et potencien la teva pròpia personalitat creativa, que desenvolupis el talent innat, allò que et farà diferent del altres, que en definitiva serà el que t’ajudarà a trobar feina. I recordo que ja en aquell moment jo sentia la necessitat no tan sols de fer una escena o crear una coreografia únicament estètica sinó de muntar una història, d’explicar alguna cosa. Ja en aquells moments tenia idees, no tan sols sobre el que jo havia de fer, sinó del conjunt d’intèrprets.

 

I DE LA FEINA

Repassem el teu currículum, ens destaques punts importants per a tu?

Doncs et destacaria el Vint X vint que vaig fer l’any 93. Una obra professional però feta sense mitjans, la meva primera direcció. I, ara que hi penso, ja en aquell moment fèiem taquilla inversa sense donar-hi aquest nom. Sentir els primers riures de la gent, que connecta amb una cosa que tu has muntat, és una sensació que t’omple. Després un Equus, fet amb estudiants, on vam treballar de valent. Com a actor, recordo que vaig ser feliç a Cal dir-ho?, per l’ambient, per la protecció que et dóna i per com cuida cada detall Flotats. Et parlaria també de Chicago, que vaig dirigir a l’Arnau, en un moment en què es creava amb temps i tenies absoluta llibertat per fer el que volies. També va ser fascinant crear conjuntament amb Monty tres dels seus espectacles i gaudir del seu immens talent. Vaig descobrir una altra manera de fer dirigint Spamalot a Mèxic, on tot va a un altre ritme, on vas creant sobre la marxa. No has de tenir-ho tot per avançat, i tens el luxe d’estrenar quan l’espectacle està llest, no en una data ja programada. I tot això deriva en el punt més important que és  L’onada. Un projecte en què vaig treballar cinc anys.

Quin va ser el procés de L’Onada?

Està basat en un experiment real que és va fer l’any 67 als EUA. Ron Jones, el professor que el va dur a terme, va escriure un article on explica aquell experiment. A partir d’aquell escrit es van fer diferents adaptacions, com una telefilm i una novel·la, però molt ensucrades. Aquest llibre es va convertir en lectura obligatòria a Alemanya, Israel, etc., i es van posar en escena versions molt amateurs i d’estudiants per tal que coneguessin el feixisme. A mi m’arriba la història, m’interessa molt i sento que és necessari que s’expliqui i em pregunto que és el que realment va passar allà. Em poso en contacte amb Ron Jones, li explico els meus motius i el que vull fer i a ell li va agradar molt la idea  que volgués crear una obra professional a partir del que realment va passar en aquella aula. Ron Jones estava bastant en contra de les versions que s’havien fet. Vaig estar tres anys investigant amb ell, mirant diaris, contactant amb alumnes que estudiaven en aquella classe. Amb tota aquesta informació em vaig ajuntar amb Ignacio Garcia May, que és qui ha escrit el text, i amb qui vam crear conjuntament.

En aquell moment no tens ni actors, ni teatre, ni res?

No. En aquell moment hi dedico el meu temps, els meus diners i la meva vida fins que hi ha un producte amb text i proposta escènica que comença el seu llarg camí fins que Lluís Pasqual ens obre les portes del Lliure i em dóna total llibertat per dirigir l’obra.

Un projecte amb gent molt jove, vas fer un càsting?

I tant! Llevat del professor, que va ser Eduard Farelo, va ser una tasca de càsting en què vam rebre 500 CV, dels quals vaig fer audició de 250. Alguns d’ells van passar dues i tres proves. Representa molta feina, molta dedicació, però em penso que sempre que ens ho podem permetre els directors hem d’obrir càsting i veure gent. Hem d’intentar trobar sempre la millor gent possible per a un projecte, no ens hem de conformar amb aquells pocs noms que ens vénen al cap perquè són els que hem vist més recentment.

Si en aquell moment un actor jove t’hagués dit “Marc, he vist que fas càsting, donem algun consell per anar-hi”, què li hauries dit?

Primerament, porta un currículum ordenat. On aparegui la formació i on no enganyis. Si, per exemple, has fet un treball d’escola no ho venguis com una producció professional, posa-ho a part. Això diu molt de la teva honestedat i del que realment has fet, no se’t demana més. Una bona foto, que mostri com ets tu, no el que vols semblar, perquè quan el director et tingui al davant vegi el qui ha vist a la foto i ha seleccionat perquè encaixa en el que busca. Anar al càsting puntual, molt preparat, amb el text perfectament controlat. Si saps l’obra a què optes, llegeix-te-la, informa-te’n, pensa-la. I a l’hora de fer un monòleg o una separata mostra qui ets, no intentis endevinar que és e
l que el director vol de tu, això no ho sabràs mai. Ell ja veurà si et pot transformar per a la seva producció. I si has d’escollir un text, si no és que t’ho demanen expressament, no facis un text de l’obra per a la qual fas el càsting, és massa arriscat, perquè, si el que mostres no és exactament el que el director té pensat per a aquell personatge, ho tindràs complicat. Així, millor oferir allò que et fa especial i únic a tu. Escull un monòleg amb el qual puguis mostrar el millor de tu.

Pel que dius sembla que sovint ens “equivoquem” quan anem a un càsting.

Penso que una assignatura de càsting en la formació és una eina bàsica i aquí no s’hi dóna la importància que té. De fet, en els minuts que et donin per a la primera audició que facis, has d’aconseguir que s’enamorin de tu artísticament.

Parlem de projectes, en què estàs treballant?

Doncs el primer en el temps és la direcció resident de Sister Act, que estrenem al Teatre Tívoli el 23 d’octubre. Després farem gira, Madrid, etc. Aquí, una vegada la directora original de l’espectacle amb qui treballo braç a braç munta l’espectacle, la meva feina consisteix a vetllar perquè tot es mantingui artísticament com ha de ser, així com treballar amb covers, segons repartiments, etc. La meva part creativa aquí no és muntar l’espectacle sinó aconseguir que els intèrprets arribin on la directora vol i s’hi mantinguin. El director resident és el màxim responsable de la supervisió i el manteniment de la qualitat artística de l’espectacle.

I el segon projecte es muntar La ola en una nova producció per al Centre Dramàtic Nacional que s’estrenarà al gener al Valle-Inclán. Ernesto Caballero va veure el muntatge al Lliure, li va agradar i va apostar perquè féssim una producció nova. Tornem a engegar tot el procés, començat pels càstings, en audicions obertes a tot Espanya.

Et serà complicat tornar a muntar de zero una nova producció d’un espectacle que has fet tan recentment?

La veritat és que no és gens fàcil començar un procés des de zero quan per mi no ho és. Hi he dedicat molts anys de la meva vida i me’l sento molt meu, així que el procés creatiu nou vindrà a partir del nou repartiment, els personatges es creen segons amb qui treballes per potenciar el que l’intèrpret et dóna.

 

FES UN TOMB PER TU MATEIX

Em veig com un director amb ganes d’explicar moltes coses, i no tan sols amb ganes sinó amb necessitat de fer-ho d’una manera determinada, amb una forma de fer teatre molt concreta. I no tan sols des de la direcció, sinó també des de la dramatúrgia i la creació total d’un espectacle.

I sobre la professió…

Trobo que la professió en aquest país és diferent de la d’altres en alguns aspectes. Per exemple, tenim el costum de posar etiquetes, ens agrada molt catalogar com a especialistes en una única disciplina: actor, ballarí, director, docent… i si ja en fas més d’una és com si, de cara als altres, t’anés a la contra. En altres països, és a l’inrevés. Penso que escoles i universitats d’arts escèniques podrien aplicar metodologies que ja s’utilitzen a Europa, on l’ensenyament rau principalment en la potencialitat de les aptituds, del talent i de les habilitats de cada estudiant. I ho fan, treballant la seva individualitat i els seus punts forts. A més, trobo que també hauríem de treballar més “la intel·ligència professional”, la nostra professionalitat va des de com és la foto que acompanya el currículum, com vas vestit a la prova, fins a l’última salutació de l’última funció del muntatge. Veig també que la situació que vivim, i la manera de funcionar d’avui dia, ens obliga els directors i creadors a ser emprenedors, a fer diàriament feines de producció, a estar amb tres o quatre projectes en ment i a assumir que potser alguns cauran, a estar sempre pensant en la feina, però ja m’agrada perquè per mi la vida i la feina són una mateixa cosa. La veritat és que jo visc per treballar.

www.marcmontserratdrukker.com

 

 

Compartir.

Sobre l’autor

Revista d'arts escèniques i audiovisuals de Catalunya. Des de 1988.

Deixa una resposta