Foto: Turi Rss

Sóc la Rakel Ezpeleta, actriu, cantant i una llarga llista d’etc.

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?
Miro a una banda i
hi veig dispersió. Em crida tant la pràctica com la teoria, he fet direcció, dramatúrgia, formació, traducció, investigació acadèmica… A vegades penso que m’interesso per massa coses i sento cansament i una mica de frustració per no poder arribar a tot tan a fons com m’agradaria.

I quan mires a l’altra banda?
En canvi
, a l’altra veig que precisament això és el que em pot fer especial. Que tot això que m’interessa, malgrat que siguin ocupacions diferents, finalment estan fetes des del meu punt de vista i m’adono que precisament això és la meva especificitat. Potser podria dir que sóc especialista en la multidisciplina.

 

PARLA’NS DE TU

Per què actriu?
Sóc actriu perquè… sóc actriu, no puc ser d’una altra manera. És el més inherent a mi. Ja de petita, al pati de l’escola, mentre altres jugaven a futbol o a saltar, jo jugava a fer pel·lícules.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
Crec que la primera vegada que em vaig sentir actriu va ser la primera vegada que vaig cobrar per la meva feina. Jo sóc del País Basc i estava
cursant Història de l’Art a la Universitat, estudis que compaginava amb altres activitats per obrir-me camí com a actriu. En aquella època érem pocs a Gasteiz que ens dediquéssim a la interpretació i em vaig trobar que em van venir a buscar per treballar. Com a cantant em passava el mateix, em trucaven per oferir-me feines, i aquí no em passa, aquí he de buscar-les jo. Va ser per un projecte teatral educatiu destinat a alumnes de secundària. Era un mes intensiu, fèiem quinze dies d’assajos i quinze de representacions i estava envoltada de gent professional, contractada, en una producció on cobrava per actuar. Aquesta feina la vaig fer durant quatre anys, durant els quals em sentia actriu un mes l’any i els altres onze, aspirant a actriu.

 

I DE LA FEINA

Estàs amb algun projecte?
Sí, estic creant el meu propi projecte, un solo multidisciplinari que es diu Erbeste que en eusquera vol dir exili. El dirigeix Simona Quartucci i la meva intenció és fer-lo plurilingüe, però amb una llengua vehicular, i vull fer les versions castellana, catalana, basca i, si tinc sort i surten bolos, fer-lo també en francès i en anglès. És una coproducció entre la plataforma L’Específica de Barcelona i la companyia basca Errateke. Intueixo que al País Basc no serà complicat distribuir-lo, a Catalunya crec que costarà més. Veig factible representar-lo aquí en sales alternatives, però aconseguir bolos remunerats o estar programats en una sala on guanyem per pagar el tècnic, el músic i tota la gent que hi ha darrere em sembla menys senzill.

 

FES UN TOMB PER TU MATEIXA
Personalment estic passant per un moment de canvi i reafirmació i crec que aquesta confiança que vaig adquirint es reflecteix també en el meu vessant professional. Per exemple, dirigir abans em feia un cert pudor, però fa un parell d’anys vaig dirigir una peça i ens està portant coses molt bones, això em fa sentir més segura. Sempre he cregut que la nostra professió es basa a compartir i que com més bé es treballa és col·laborant però potser abans em feia més por posar en relleu la meva veu, la meva manera d’entendre les coses. Ara però cada cop confio més en la meva intuïció i la meva visió i confio que la puc exposar i la puc defensar. També em sento bé amb la meva formació com a actriu. He passat per diverses escoles i cursos, i, sobretot desprès de graduar-me en tècnica Meisner, sento que tinc totes les eines que necessito per interpretar qualsevol personatge.

… I sobre la professió…
La veig difícil, és inestable i això cansa. I no és cosa només de la situació econòmica actual. En el meu cas, ho he viscut tota la vida i des que estic a Catalunya potser encara més: hem de lluitar molt per fer la feina que volem fer i malgrat que ens hi deixem la pell, mostrar-la és complicat, és complicat que vingui públic i és complicat guanyar una mica de diners per continuar fent-la, però malgrat tot això tenim la necessitat de fer coses i de comunicar, per això continuem. També hi ha una qüestió que crec que és específica de Barcelona i és que hi ha molta producció. Això per una banda és meravellós perquè vol dir que hi ha molta creativitat i que la gent té ganes de fer, però per l’altra és impossible que tot arribi al públic. Observant trajectòries de companys meus de professió, tinc la sensació que és molt feixuc aconseguir que un espectacle es distribueixi i quan això s’aconsegueix i s’exhibeix no hi marge de temps perquè l’espectacle es consolidi, la publicitat funcioni o el boca-orella arribi a fer efecte. M’agradaria tenir raons per oferir una visió més optimista.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta