La dramaturga Rosa M.Isart i l’actriu Anna Güell reflexionen sobre la visibilitat LGTBI al món del teatre

Rosa M.Isart (Barcelona, 1970). Dramaturga, autora d’obres com Vainilla, Tendències o Les mil i una, entre d’altres. Guanyadora del Premi Joaquim M. Bartrina amb Vainilla, finalista del Born de Teatre amb No es preocupi.

Anna Güell (Sabadell, 1961). Actriu i dramaturga, cofundadora de la companyia Q-Ars Teatre. Recentment l’hem vist a obres com Dogville o Carola i cada tarda a Com si fos ahir, de TV3.

Rosa M. Isart: Les dones lesbianes estem més invisibilitzades per la inferioritat que s’ha patit sempre. Potser els feminismes ens ajudaran a que hi hagi una mica més de guerra, que la dona pugi més a escena. La dona i la diversitat, també. El moviment LGTBI cada cop agafa més força.

Anna Güell: L’altre dia estava veient una sèrie americana de detectius i de sobte em vaig trobar un dels detectius era trans. I vaig pensar: “això tindrà algun significat!” i vas veient la sèrie i t’adones que no, que apareix i ja està. Com qualsevol altre personatge.

R.I: Clar, potser els guionistes s’han posat la quota trans però en definitiva ho normalitzes, ho naturalitzes.

A.G: Em va cridar molt l’atenció i gratament.

R.I: L’objectiu és visibilitzar-ho.

A.G: Però és que no s’hauria d’haver amagat mai. Perquè tot això existeix i ancestralment. La dona, la diversitat, tot hi és. I vam passar de ser una societat lliure, pura i neta i hem anat posant barreres i traves. I és molt difícil, perquè s’han enquistat uns pensaments… I de sobte ens trobem que estem trencant barreres que abans no existien!

R.I I aquestes barreres a vegades les hem de trencar les pròpies dones perquè a vegades et planteges si és bo que un home parli des de tu. Jo m’estic documentant en el teatre LGTBI i un dels primers textos que he trobat, de Nicasi Camps escrit l’any 1992, que va escriure una obra sobre una mare lesbiana. I pensava: “Ho està plantejant un home”. És bo? Sí, perquè com a mínim visibilitzes. I mostres una certa sensibilitat. Però et planteges: ho ha de fer ell o algú que ho visqui? Això també va sortir fa poc a una trobada al Centre LGTBI, sense ser tu, pots parlar d’alguna cosa?

A.G: De vegades és igual qui en parli, l’important és que que se’n parli.

R.I: Sí, perquè hem de tenir referents. Jo crec que la visibilitat és molt necessària. I no n’era conscient, ho vaig ser de mica en mica, quan vaig sentir grans veus com la Txus García, la Sílvia Bel o la Sònia Moll. Al final ets feliç vivint naturalment, perquè sinó creixes amb unes carcasses que no et deixen respirar. És important tenir referents escrits, imputs en totes les formes de les arts. I dintre d’això, cadascú té la seva veu particular i un grau més o menys activista. Però és important veure que hi ha punts de confluència, que pots compartir. A vegades

A.G: Sí, estic completament d’acord. Perquè tenim una literatura que no ho és i ens dóna uns referents determinats i necessitem una que ho sigui i ens doni aquests referents, on aprenem. Tot això ens ensenya. Jo no havia pensat en un teatre lèsbic, per exemple, però soc molt fan d’Anglaterra i sé d’algun teatre on pots anar a veure aquest tipus de teatre. Però aquí hi ha tanta misèria cultural que no m’estranya! M’agradaria que hi hagués més de tot en general. Però evidentment, penso: per què no existeix aquí?

R.I: Hi ha mancances fortes. Però espurna a espurna anem fent cosetes. Hi ha una certa visibilitat, van sortint personatges lèsbics, dubtes d’identitat sexual… La Laura Freijo per mi és un gran referent, i en nois el Guillem Clua, el Josep Maria Miró, Marc Rosich…I en l’àmbit LGTBI és molt habitual el recital poètic o el cabaret. Zones més híbrides i circuits més off. Però és una molt bona notícia que a Temps salvatge, que acaba de guanyar el Max, hi hagi una parella de lesbianes. Però en general, es treballa als marges.

A.G: Sí, això hauria de passar a qualsevol sala que no fos off.

R.I: Ara el Juan Carlos Martel al capdavant del Teatre Lliure ha proposat com un un decàleg LGTBI, no? No crec que hi hagi de ser a cada teatre, però sí que necessitem zones obertes, sense el monopoli.

A.G: No sé si per començar una mica de decàleg seria important. Com ara, que cada cop més es busca la paritat. Un decàleg per forçar la màquina. No ho sé, eh? Però potser si a cada temporada hi hagués d’haver obres LGTBI, els obligaríem a buscar. Perquè potser com que no es veu, no existeix. I en canvi si t’obliguen… la cosa canviaria. És com ara, que surt a tots els diaris que la nova alcaldessa de Chicago és negra i lesbiana. Però abans, si l’alcalde era home, blanc i hetero, no ho deien i evidentment no ho dirien mai! Doncs potser ho hauríem de fer! Així s’adonarien que no té cap importància.

Rosa: Exacte. El polític heterosexual no sé qui… (Riu)

Anna: Però s’ha de normalitzar. Ha de ser tot molt natural.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

Deixa una resposta