El doblatge audiovisual, pas a pas.

Des de l’ordinador dels traductors –que s’enfronten a un guió original– fins a la masterització –quan es preparen les còpies per a la projecció o l’emissió–, el procés de doblatge passa per un seguit d’etapes que demanen un treball molt acurat. Els professionals que s’hi dediquen creuen que cal superar el debat versió original/versió subtitulada perquè tot el món audiovisual en general està immers en un procés de canvi.

El procés de doblatge comença a la taula dels traductors. Aquests, amb el guió de la pel·lícula, capítol de la sèrie o documental al davant, s’enfronten a la tasca de traduir el text original sense trair-ne l’essència i mirant de respectar al màxim les referències culturals o, si cal, adaptant-les. La distribuïdora que té la propietat dels drets de la pel·lícula o sèrie és la que encarrega la feina i és la que té la primera i última paraula: marca els terminis i determina criteris bàsics.


Traduir i ajustar, parts fonamentals del procés

Lluís Comes és traductor, ajustador i lletrista audiovisual amb una llarga trajectòria: tradueix de l’anglès i el francès al català i al castellà. Va començar només traduint, però aviat es va adonar que era important saber ajustar els diàlegs, un aprenentatge que va fer de manera autodidacta. Cada vegada que acabava una feina, anava a sala i veia com doblaven. Així m’adonava d’allò que no encaixava, del que calia retallar o allargar, explica.

Per a ell, el més important en la tasca de traduir-ajustar no és tant el tema de l’encaix de les labials de finals de frase o les ‘o’ i les ‘u’ –que també–, sinó comprendre la gestualitat del personatge. Posa com a exemple l’actor Eddie Murphy, que emfatitza molt amb les mans i ho has de tenir en compte. També són difícils les escenes en què hi ha diàlegs simultanis, cosa que, per exemple, sol succeir en els films de Woody Allen. L’ajustador ho ha d’omplir tot, consti o no al guió. No pots deixar boques per omplir, afegeix.

Quan els traductors-ajustadors ja tenen bona part de la feina feta, entren en joc, quan parlem del català, els lingüistes. Pensem en una sèrie de TV3… Els lingüistes exerceixen de supervisors i no tan sols de la part lingüística. En intervenir-hi molts traductors, hi ha d’haver algú que vetlli per la coherència de tot plegat, comenta. Habitualment, Comes forma equip amb el director de doblatge Quim Roca i amb el lingüista David Arnau.


Una qüestió de credibilitat

Quan els traductors-ajustadors han acabat la feina, aquesta arriba a les mans de qui dirigeix el doblatge, que és la persona encarregada de triar el repartiment. En castellà, en el 95% dels casos, els ajustadors són els mateixos directors del doblatge. En català és tot el contrari. De vegades, són les mateixes distribuïdores les que decideixen qui dirigirà i, per tant, qui ajustarà. Ambdues tasques van juntes. La distribuïdora vetlla tant per l’ajust com per la direcció i vol que sigui la mateixa persona qui s’encarregui del doblatge. Bruno Jordà, actor, ajustador i director de doblatge, explica que cada vegada cal fer els doblatges amb menys temps. Hi ha molta pressió, a causa fonamentalment de la pirateria. De vegades comencem a doblar quan la pel·lícula encara s’està acabant de muntar.

A l’hora de confegir el repartiment de veus, hi ha associacions que ja vénen donades. Això vol dir, per exemple, que si a Tom Hanks, Tom Cruise o Sean Penn els dobla sempre Jordi Brau, serà ell l’escollit en un proper doblatge. A banda de la solvència contrastada de l’actor, també és una qüestió de credibilitat, com matisa Jordà: El públic associa uns determinats actors o actrius a unes veus concretes. A banda dels protagonistes, el director de doblatge haurà de decidir quines altres veus seran necessàries, des del secundari al personatge que només diu una frase.

A continuació, s’enceta la fase de producció: es ‘talla’ el guió de la pel·lícula o capítol en takes (fragments de text) que poden durar de 30 segons a 1 minut. És com un trencaclosques, cada take té una numeració i amb això podem elaborar una pauta que ens permet saber quines veus intervenen en cadascun. El pla de producció determina el nombre de takes per hora que es poden enregistrar.


De la gravació en sala a la masterització

S’entra a la sala de gravació i la persona que dirigeix el doblatge fa d’amfitriona i va rebent els actors de doblatge. Les tecnologies actuals permeten disposar d’un nombre infinit de pistes i, per tant, no tots els actors de doblatge implicats en una mateixa escena han de coincidir a l’hora d’enregistrar. Això ha permès, per exemple, que els protagonistes gravin les seves escenes per ordre cronològic. I així poden entendre millor la pel·lícula. En cas de reajustament o canvis en els diàlegs, es fan rectificacions i es convoquen les veus estrictament necessàries.

Un cop a sala sorgeixen més reajustaments i canvis d’última hora que cal aplicar. Les sessions d’enregistrament solen durar al voltant de sis hores i mitja i se’n fan dues al dia. Un cop acaba l’enregistrament, els tècnics de so han de netejar els sorolls innecessaris i els tècnics de mescles hi incorporen música i efectes sonors. El procés total de doblatge d’una pel·lícula pot anar d’un a dos mesos. Quan es tracta de televisió, la velocitat sol ser més ràpida, explica Jordà. Però això no és tot: la persona representant de la distribuïdora (propietària de la pel·lícula) o de la cadena de televisió ha de donar el vistiplau després d’un visionat i, si planteja canvis, caldrà fer-hi rectificacions. Si s’han de fer retakes es tornen a convocar les veus implicades. Quan ja es dóna el producte per acabat, es preparen els màsters definitius de vídeo o 35 mm.


Doblar o no doblar. Is that the question?

L’etern debat sobre la necessitat o no del doblatge de pel·lícules i sèries afegeix nous capítols. A finals de gener de 2016, el que fa poc va ser nomenat conseller de Cultura, Santi Vila, declarava: Ha arribat el moment propi d’una societat moderna i madura que sobretot afavorim les versions originals i, per tant, avancem cap a la subtitulació.

Per a Lluís Comes, la idea que es poden aprendre llengües a través de versions originals subtitulades és una entelèquia. Si ja saps la llengua, t’ajuda a conservar-la, però no a aprendre-la. En tot cas, el més important és que la gent pugui triar si vol veure audiovisuals originals o subtitulats. També cal dir que la manera de mirar la televisió ha canviat, ja no s’està, plenament pendent de la pantalla. I si és en versió original, això no funciona. Per la seva banda, Bruno Jordà opina que, de vegades, una traducció literària pot ser més castradora que un doblatge. Els subtítols no són una solució perfecta ni de bon tros, ja que es perd informació i taquen la imatge. El doblatge obre portes i cada vegada es dobla més en països que, fins ara, en tenien poca tradició. També es consumeix cada vegada més l’audiovisual en pantalles petites (mòbil, per exemple) i aquí no són viables els subtítols perquè són massa petits i no es llegeixen bé.

En tot cas, el món del doblatge ha viscut –i viu– temps difícils a causa de la crisi i la pirateria. Com explica Comes, molta gent ha deixat la professió i si abans, entre lingüistes, traductors i ajustadors al català, hi treballàvem força professionals, ara som molts menys. Lost in translation.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta