Reflexions a l’entorn del text

Autor de capçalera d’altres dramaturgs posteriors, Josep Maria Benet i Jornet ha estat objecte d’un nou reconeixement per part del món de la cultura. Papitu, com li diu la gent que l’estima, rebrà l’1 de març la Medalla d’Honor de la SGAE, la més alta distinció concedida per l’entitat, en un acte íntim i emotiu. L’Entreacte vol sumar-se a l’homenatge recuperant algunes reflexions de Benet i Jornet a l’entorn del text i de l’ofici d’escriure.

La conversa va tenir lloc fa uns quants anys a casa seva, territori familiar, l’espai de feina i de vida. Josep Maria Benet i Jornet seia a la seva butaca predilecta, envoltat de llibres i de cartells de teatre. Tot, en aquell pis majestàtic de l’Eixample, tenia un aire teatral, de tertúlia literària. Era l’escenari ideal perquè un dels autors més respectats de l’escena catalana compartís amb una periodista alguns capítols del seu corpus teòric. I perquè parlés de la passió que l’ha acompanyat tota la vida. Aquestes són les seves paraules.

Els inicis
Jo vaig ser un nen de casa humil, a casa meva hi havia pocs llibres i no podia llegir tant com m’hauria agradat. Els pares no em compraven llibres, però sí tebeos, que eren més barats. I jo des de molt petit feia dibuixos i els hi afegia globus de text, com als tebeos; en comptes de jugar a altres coses, dibuixava i inventava diàlegs. Tothom pensava que m’agradava dibuixar, però en realitat el que jo feia era una altra cosa: il·lustrar un argument. El fet d’unir imatge i diàleg té a veure amb el teatre, és clar. Això explica la meva passió pel teatre? Em penso que no, per a mi, la meva passió és inexplicable.

Quan als onze anys a l’escola em van demanar què volia ser de gran, vaig dir: “escriptor”. En realitat, ho vaig dir com podria haver dit bomber o astronauta, perquè per a mi era inconcebible que pogués ser un escriptor, algú tan important. De fet, no gaudia escrivint relats, però un dia vaig començar a escriure teatre i va ser com una explosió. Havia trobat el que realment m’agradava.

La formació
Quan vaig començar a escriure teatre em vaig convertir en un lector i un espectador de teatre contumaç. Aquesta va ser la meva formació durant un temps. Més tard vaig entrar a la universitat i al seu grup de teatre, i en acabar el primer curs, un company que col·laborava amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual m’hi va portar. A l’EADAG es feia teatre mirant a Europa i al món. També va ser la meva escola, amb Carme Serrallonga, amb companys com Fabià Puigserver o Joan Montanyès. Hi vaig conèixer la gent que poc després seria el nucli del teatre a Barcelona. Pel que fa a la literatura estricta, el meu mestre va ser Joaquim Molas. Ell em va instruir en literatura catalana i d’altres països, em va donar un model d’escriptura.

El teatre de text
Crec que ningú no hauria de tenir la necessitat de defensar el teatre de text, perquè el llenguatge que aprenem des de la infància és un llenguatge molt sofisticat. El llenguatge oral i escrit és una eina bàsica, el text al teatre és la manera més complexa d’explicar les coses. El teatre de text ho permet tot, i pot arribar a un grau de complexitat i de contingut molt elevat.

Escriure de la realitat
Quan començava, abans d’escriure Una vella, coneguda olor [1964], jo no tenia bagatge vital ni intel·lectual, i em vaig adonar que del que podia escriure era del meu barri. D’aquí va sortir l’obra. Sabia que els personatges eren de debò perquè jo els havia conegut i no m’equivocava. Més tard em van penjar l’etiqueta d’autor realista, cosa que no em disgusta, però ja des del primer dia vaig decidir que exploraria totes les formes i tècniques possibles d’escriure teatre. Penso que, de temàtiques, un autor en té poques, i que és fàcil que s’acabi repetint. Això m’aterra a mesura que em faig gran. En canvi, tècnicament, els canvis narratius sempre m’han agradat. Quan en algun moment m’he sentit en crisi d’escriptura, he procurat fer un salt i canviar la manera de narrar.

Teatre i televisió
De tot el camp de la creativitat literària, l’autor de teatre és el que és més a prop de la televisió perquè treballa amb diàlegs i pot arribar fàcilment a la tele –a condició que abaixi els fums, l’ego, i entengui que el que fa serà canviat per altres. Ara bé, en el meu cas, ni la televisió ha influït en el teatre ni el teatre en la televisió. Tinc molt clar que són departaments estancs, que tenen grans semblances però també grans diferències. Hi ha la creença que jo vaig començar a la televisió el 93 o el 94, amb el primer gran serial diari en català –també el primer a Espanya. Vam ser pioners i podem estar-ne orgullosos, però jo estic a la tele des de l’any 75, al circuit catalanobalear de TVE, i no tan sols escrivint, també vaig presentar un programa, vaig dirigir un concurs… he fet moltes coses a la televisió i molt variades. Però ni la tele ni el teatre s’han destorbat. Hi ha hagut gent que amb mala intenció ha volgut veure que la televisió havia influït en algunes obres de teatre meves, i el teatre, en algunes peces televisives. Jo crec que no, i és demostrable. Són camps diferents. I si bé abans del 93 els escriptors de televisió treballàvem molt sols, ara ha canviat moltíssim i es treballa en equip, el protagonisme desapareix i has de tenir la humilitat de saber que les obres són de tots.

Influències
Hi ha escriptors a qui no agrada explicar les influències que han rebut, com si haguessin sortit del no res. A mi m’encanta explicar quines han estat les meves: Guimerà, O’Neill, Pinter, però també els que han vingut després de mi. Sergi Belbel m’ha influenciat en la manera d’afrontar l’escriptura, el fet escènic. Li passo tot el que escric, un cop acabat, i ell em diu què funciona, què no, què es pot millorar… I d’altres de més joves: quan vaig acabar de llegir Plou a Barcelona, de Pau Miró, li vaig dir: ”Com m’hauria agradat escriure jo aquesta obra”.

Abans hi havia tan poc suport a l’autor, fins i tot entre els companys, que vaig prometre’m no caure en això, que havia d’entendre que els creadors tenim molts pares i moltes mares, i que els que vénen darrere inventen fórmules noves. Si no m’estic quiet és pels autors joves, que m’esperonen a continuar explorant.

El català
Em vaig decidir a escriure en català perquè abans que jo ho havia fet altra gent, hi havia una història de la qual podia sentir-me un continuador. D’una altra manera, no ho hauria fet. M’agradava pensar que era en un vaixell que navegava des de feia temps i que jo agafava el rem d’un remer can
sat o que havia marxat i intentava fer tirar la barca. I quan miro els que vénen darrere meu penso que la barca continua navegant i que ho fa encara millor, perquè són molt bons. No m’interessa salvar-me tot sol, sinó fer-ho amb tots. Ser un tauló en la salvació general del teatre, de la societat i del món en què vivim.

El llegat
No sé si deixaré un llegat per a generacions posteriors. Em costa bastant escriure, escric una obra cada any i mig, aproximadament. El que passa és que en paral·lel he fet molta televisió, he escrit molta televisió, m’involucro en molts projectes, escrivint o controlant coses, i ara he escrit un llibre de memòries [Material d’enderroc, 2010]. D’escriure no paro.

 

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta