“La nostàlgia és un error” (hi ha un llibre prou recomanable que té aquest títol), i els rellotges, un regal enverinat, segons revela Cortázar en el seu Instrucciones para dar cuerda a un reloj: no s’aturen per molt que els estavellem contra les parets quan veiem que el pas del temps ens aprofundeix les potes de gall.

Així és que, com que resulta impossible no complir anys, llevat que ens arribi la mort, ens posem als nassos ulleres de sol ben fosques perquè no se’ns noti a la mirada la recança que suposa veure el que passa al nostre voltant, perquè al nostre voltant passa…

Millor deixem-ho; reflectir la realitat dels temps en què vivim, on fins i tot les pedres entonen la cantarella “mans, mascareta, distància” com a remei màgic per prevenir contagis, una contenció bàsica que no obstant això no ens garanteix el desitjat NO-CONTAGI. La reflexió, incloent-hi les majúscules perquè no se’ns escapi el matís, pertany a la Dra. Anna Garcia Hom, màquina de pensar i coautora amb el professor Ramon J. Moles Plaza de l’assaig Manual del miedo (Ed. Avant), resulta tan desesperançadora com carregosa.

O no és carregós veure que transcorren els dies sense que ningú aposti per deixar caure un sistema ple de trilers (sistema: conjunt de normes i principis que regulen el funcionament de la societat) que exigeix —segueixo guiant-me pel bon criteri d’Anna Garcia Hom— construir noves relacions econòmiques, polítiques, socials, jurídiques, educatives i sanitàries que posin en dubte tot el que existeix? Espanta plantejar un panorama futur així, oi?

Manifestació de l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona per La Rambla, 1976
© Pilar Aymerich – MAE. Institut del Teatre

Espanta molt, sí, i això que per no aterrir més del compte no s’ha inclòs a la llista de sectors abans esmentats l’apartat corresponent a la Cultura, sector que amb magres pressupostos de suport (només per comparar dades: s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que a Catalunya es gasten en assumptes culturals 35 euros per capita a l’any, mentre que a Portugal la xifra puja a 120 i a la França del Festival d’Avinyó, on y danse tous en rond autour du théâtre, s’hi destinen 200 euros) ha presenciat durant els últims quatre anys la desfilada de cinc titulars, dos homes i tres dones, que cobraven un sou a final de mes (8.251 euros bruts) per portar amunt i avall la cartera de conseller de Cultura. Visca!

Però calmem-nos, siguem dòcils i anem al que ens ocupa: les arts escèniques. No vull encabronar el personal, però hi va haver temps en què les gents de teatre quan volien reclamar els seus drets (ximpleries: cobrar els assajos, funció única o tenir un dia de descans a la setmana) muntaven vagues. La de febrer de 1975 mereix ser subratllada, encara que només sigui per donar per bo el principi encunyat per la historiadora Nieves Congostrina: qualsevol temps passat va ser anterior.

El 1975, els professionals de les arts escèniques en disposició de pujar als escenaris havien d’anar acreditats amb el carnet expedit pel Sindicat Nacional de l’Espectacle (hi manava un VOX de l’època, Jaime Capmany; quedin-se amb el nom, tornarà a sortir), targeta professional que distingia els que es guanyaven la vida amb el teatre, el circ o les varietats.

Anem ara a descobrir la pólvora blanca: el sindicat referit era vertical, és a dir, l’afiliació era obligatòria, requeria combregar amb els principis del Moviment Nacional i agrupava patrons i obrers, perquè muntats els primers sobre la gepa dels segons oferissin funcions artístiques al respectable anant junts i sense disputes laborals de més importància. I res de vagues, per descomptat, que en estar prohibides la policia s’encarregava de resoldre-les a pals i els tribunals es cuidaven de ficar a la presó els esvalotadors (record per a desmemoriats: el dret de vaga no va arribar fins que va ser reconegut en la controvertida Constitució de 1978).

Fins i tot l’ABC, diari monàrquic afecte al règim governant, va reconèixer que la vaga dels “trotamundos mendicantes” (les cometes pertanyen a Adolfo Marsillach) va posar en escac el franquisme.

Muntar una vaga en aquestes circumstàncies va tenir mèrit, sí. Va tancar la pràctica totalitat dels teatres (uns quants van aixecar el teló d’amagat, de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor). S’hi van sumar actors, autors, directors, pintors, músics, cineastes, tramoistes…, fins i tot en els tablaos es va deixar de taconear. Es va internacionalitzar el conflicte (organitzacions sindicals alemanyes, angleses, italianes, franceses, sueques, etc., van aportar diners destinats a les caixes de resistència dels vaguistes espanyols). Es va desfermar una enorme onada de solidaritat popular, i el diari La Vanguardia va haver de publicar una nota agraint el cúmul de “col·laboracions espontànies” rebudes a la redacció del diari mostrant suport als còmics. Es va haver d’admetre que els turbulents havien guanyat la partida; fins i tot l’ABC, diari monàrquic afecte al règim governant, va reconèixer que la vaga dels “trotamundos mendicantes” (les cometes pertanyen a Adolfo Marsillach) va posar en escac el franquisme.

I els nacionalsindicalistes, amb el tal Capmany al capdavant, van fer saber que “en haver anat els actors a l’atur el problema surt de l’esfera sindical i passa a ser competència de la Direcció General de Seguretat” (teclegin DGS en qualsevol ordinador i sabran el que costava en pessetes una pinta l’any 1975).

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta