Francesc Foguet i Eva Saumell retraten l’actriu, directora d’escena i empresària Margarida Xirgu en el 50è aniversari de la seva mort

Tardor de 1907. Margarida Xirgu, amb 19 anys, assaja Tristos amors, de Giuseppe Giacosa. En la primera escena, Emma i Fabrici es fan un petó als llavis. És un efecte dramàtic molt poderós i una prova irrefutable de la seva condició d’amants. El director de l’obra, Ermengol Goula, es nega en rodó al petó als llavis, perquè ho considera una “porqueria”. La jove Xirgu, encara que això contradigui el seu codi moral, defensa que, si cal fer-ho, endavant. Pel teatre, tot. Al final, el director guanya la partida i la parella d’actors es fa un púdic petó al front. Fi de l’anècdota.

Xirgu, per formació i per context, no podia ser feminista, però la seva trajectòria i la seva actitud com a actriu, directora d’esce­na, empresària i pedagoga hauria de ser un model i un referent per al feminisme. Tam­bé –no cal dir-ho– per a la professió teatral. Perquè Xirgu va saber imposar-se en un món, el de l’escena, dominat pels homes i per les convencions més retrògrades. De ben jove va assumir reptes artístics que de seguida van convertir-la en una de les primeres actrius de l’escena catalana. Quan la Barcelona teatral se li va empetitir va fer el salt a l’escena llatinoamericana i espanyola, en què assoleix un lloc entre les més grans. Una trajectòria fulgurant reblerta, tanmateix, de penes i treballs.

A. Marinela (1919) © MAE, Institut del Teatre

La vocació indomable de Xirgu pel teatre la va conduir a dedicar-s’hi en cos i ànima. Tot i la seva constitució feble, a causa d’una malaltia pulmonar, Xirgu era capaç de treure forces de molt endintre per plantar-se a l’escenari i seduir el públic. La competitivitat de les escenes on va actuar la van obligar a un esforç titànic, molt per sobre de les seves possibilitats físiques. I és que la seva con­sagració al teatre era total. La seva vida està indissolublement lligada a l’escena. Xirgu és, en aquest sentit, el teatre per antonomàsia.

En tant que actriu, directora d’escena i empresària de la seva pròpia companyia, Xirgu va bastir un repertori de primera cate­goria”

Quan ja era reconeguda com una de les principals actrius de l’escena internacional, Xirgu feia unes jornades maratonianes: es llevava tard, passejava o anava a missa, dinava, entrava al teatre, assajava les obres que s’hi estrenarien, feia les dues funcions habituals (tarda i nit), conversava una estona al camerino amb els escriptors o els intel·lectuals que hi acudien, tornava a casa i, després de fer-se una xocolata desfeta, un dels seus plaers íntims, llegia fins a altes hores de la matinada per triar les peces que incorporaria al seu repertori. Com per a totes les companyies, la cartellera canviava molt sovint i això exigia una dedicació sense treva per acontentar la voracitat del públic.

Retrat de la Xirgu © Museu de Badalona

En tant que actriu, directora d’escena i empresària de la seva pròpia companyia, Xirgu va bastir un repertori de primera cate­goria. És el seu llegat per al futur. Com afir­mava ella mateixa, a diferència dels músics, els pintors o els escultors, quan les actrius desapareixen, gairebé no en resta ni el re­cord, però sí el repertori de les obres que van interpretar. Els dramaturgs que Xirgu va estrenar són de primeríssima qualitat: Ignasi Iglésias, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Gerhart Hauptmann, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Federico García Lorca, Henri-René Lenormand, Ramón María del Valle-Inclán, Luigi Pirandello, William Shakespeare, Albert Camus, Thorton Wilder o Tennesse Williams, entre molts d’altres.

A partir dels anys de la República, la vida artística de Xirgu pren una nova volada. Es deixa envoltar dels millors dramaturgs republicans (Lorca, Casona, Alberti), estre­na algunes de les obres més polèmiques de l’època (Fermín Galán, d’Alberti; Divinas pala­bras, de Valle-Inclán; La sirena varada i Otra vez el diablo, de Casona; Yerma i Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, de Lorca) i esdevé la diva de les aspiracions estroncades d’extensió cultural de la República espa­nyola. Xirgu no és una actriu especialment preocupada per la política, encara que té una ètica de la solidaritat bàsica que l’emmena a defensar els més vulnerables i a situar-se al costat de la democràcia i la llibertat. Són les circumstàncies polítiques que li van tocar viure les que converteixen l’actriu en una icona de l’altra Espanya, la que no ha aconse­guit vèncer la deriva repressiva i autoritària que encara cueja.

Foto d’estudi (1911) © Museu de Badalona

És durant els anys republicans que es gesta el mite Xirgu, de l’actriu musa de les esquerres. Durant la guerra i la revolució del 1936-1939, l’actriu plora l’assassinat del seu gran amic Lorca i es posiciona clarament a favor de la República democràtica i en contra dels feixistes que l’han agredida amb les armes. Acabada la guerra, es troba abocada a l’exili polític, perquè el règim franquista li obre un expedient de responsabilitats polítiques, li confisca els béns i la condem­na a l’exili a perpetuïtat. Més endavant, una campanya denigradora de la premsa fran­quista impedeix la seva tornada. Amb una gran coherència, abans i després de 1936, Xirgu es va mantenir fidel als valors republi­cans, va donar a conèixer les obres de Lorca a l’Amèrica Llatina i va comprometre’s amb els cercles culturals i polítics de l’exili.

Els mites van acompanyats sovint de les seves aurèoles fictícies. En el cas de Xirgu hi ha dues llegendes que cal desmentir en benefici de la veritat. D’una banda, l’actriu catalana mai no va ser lesbiana, per més que la periodista Irene Polo n’estigués apassionadament enamorada. De l’altra, tampoc no va ser una diva encerclada de polèmica i escàndols. La seva vida quotidiana era regida per una ètica de la decència, apresa dels ambients de la infantesa en el si d’una família de les classes populars. És cert que el seu primer matrimoni, passada la febrada de la joventut, no va ser gaire estimulant. I també es pot constatar que la relació afectiva amb Miguel Ortín, el seu segon marit, venia de lluny. Però Xirgu era creient practicant i, sempre que podia, anava a missa. Sense que això li estalviés els insults dels bàrbars, sabia delimitar molt bé l’àmbit privat del públic.

Naturalment, si Xirgu visqués avui, seria feminista de cap a peus”

La publicació recent del seu epistolari aporta dades molt concretes, fins ara poc conegudes, de la seva vida com a actriu i com a dona que posen matisos, llums i ombres al mite. Les cartes conservades corroboren el que tots els indicis apuntaven: la seva consagració absoluta a l’escena. Hi emergeix una professional del teatre que procura com­paginar de manera pragmàtica la necessitat de dur a bon port la companyia en termes econòmics i el risc d’estrenar les obres més innovadores estèticament i, de vegades, políticament. Una actriu compromesa del tot amb el teatre que assisteix com a es­pectadora als grans esdeveniments del seu temps –la Gran Guerra, la Guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, les dictadures llatinoamericanes– i que, quan es mig jubila, s’inquieta pel futur de la humanitat i sent l’enyorança del retorn a la terra on va néixer.

Retrat cap al 1910 © MAE, Institut del Teatre

Naturalment, si Xirgu visqués avui, seria feminista de cap a peus. Però eren altres temps, de vegades no gaire diferents dels nostres. Sigui com vulgui, la tenacitat i dedi­cació al teatre, la valentia a l’hora d’assumir desafiaments professionals, el compromís amb la causa republicana, el vincle que va mantenir amb l’exili català, l’atreviment a incorporar al repertori els dramaturgs més renovadors, l’actitud lluitadora i insubor­nable que va demostrar sempre, l’obertura i amplitud de mires amb què va actuar i la projecció internacional que va assolir són alguns dels valors que el feminisme actual, el del 99 %, la gran esperança per salvar el món de la desfeta, pot assumir com a propis.

 

Aquest article forma part del Dossier Margarida Xirgu, el tema especial de l’Entreacte 207. També t’interessarà: Margarida Xirgu, l’actriu i la dona

Compartir.

Deixa una resposta