Analitzem el perfil acadèmic d’un mestre imprescindible

De Ricard Salvat, en podem dir moltes coses, però sens dubte el millor que podem dir és que va viure moltes vides en una de sola. Com les nines russes, va saber multiplicar-se i assolir el màxim nivell en múltiples facetes: com a artista, com a intel·lectual, com a professor, com a pare de família i com a espòs. Aquesta plenitud en les diverses facetes de la vida està a l’abast de molt poques persones, d’un grup d’escollits entre els quals cal situar-lo. La nostra tasca avui és parlar de la dimensió acadèmica de Ricard Salvat. Com a professor durant més de cinquanta anys, el 1985 va assolir la càtedra d’Història de les Arts Escèniques, la primera a l’Estat, juntament amb César Oliva, catedràtic de la Universitat de Múrcia. La trajectòria acadèmica del professor Salvat cal dividir-la en tres etapes, que coincideixen amb tres moments molt significatius de la universitat catalana i espanyola.

LA UNIVERSITAT FRANQUISTA
Nascut en una ciutat de províncies com Tortosa, allunyada dels centres de poder, va arribar a Barcelona com els seus dos germans, per conèixer món, i ell fou l’únic de tots tres que s’establí definitivament al cap i casal.

A principis dels anys cinquanta es matricula a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. És una Universitat elitista, on estudien els fills dels vencedors de la guerra i aquells que van protagonitzar els primers intents de resistència cultural en contra del règim franquista. Un dels episodis en què participà Salvat fou el tancament al Paranimf el 1957, un mes després de la segona vaga de tramvies. Els estudiants constituïts en la Primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat de Barcelona llegiren en un Paranimf ple i amb la presència intimidatòria d’un grup de policies armats les seves reivindicacions, que contenien vuit punts, i en el darrer es demanava: «(…) la necesaria libertad de expresión, lengua, tribuna y asociación en la universidad.». En el fons, la lluita dels joves estudiants anhelava construir una alternativa al Sindicato Español Universitario (SEU), sindicat vertical del règim que de facto controlava tots els aspectes de la vida acadèmica i social universitària.

Si entrem en una de les aules, podem observar una aclaparadora majoria d’homes joves, tots amb vestit i corbata, que prenen la lliçó després de rebre drets el mestre, amb un crucifix que presideix l’aula juntament amb el retrat del “caudillo”. Malgrat la mediocritat dels ensenyaments, hi ha la constatació que els que formen aquella universitat tindran un paper important en la societat catalana de l’esdevenidor. Salvat sempre mantindrà aquelles formes serioses i rigoroses que va viure a la Universitat de postguerra. Li resultarà difícil acceptar un distància menor entre mestre i alumne.

Els professors no aconseguiran formar-los com a intel·lectuals i persones, atès que, una immensa majoria, pertanyen al règim i han estat nomenats professors, més per la seva adhesió al règim totalitari que pels seus currículums docents. Tot i així, aquesta universitat està plena d’oportunitats, és una de les escletxes per on entrarà la resistència política i cultural al règim. No endebades, Ricard Salvat es concentra a explotar al màxim les possibilitats que li ofereix aquella migrada acadèmia. Els seus passos es dirigiran cap al teatre universitari –el 1954 funda l’Agrupació de Teatre Experimental (ATE), amb col·legues com Feliu Formosa, Maria Plans o Josep Maria Carandell–, i a obrir-se a les múltiples inquietuds que tenien els joves de la postguerra. Ràpidament es fa un lloc entre ells, i l’arribada de José María Valverde li obrirà les portes d’una aventura transcendental, com fou anar a l’Alemanya Federal, a ampliar coneixements a finals dels anys cinquanta i seixanta, on coneixerà de primera mà el teatre èpic de Bertolt Brecht i els principis del teatre polític d’Erwin Piscator, fonamentals per entendre la seva carrera com a creador. José María Valverde suposà una glopada d’aire fresc en aquella migrada acadèmia. Poliglot, i procedent de Roma, on havia estat becat, serà el catedràtic més jove de l’Estat, i les seves classes sobre Estètica i Literatura esdevindran “experiències inoblidables” per als estudiants al llarg de diverses dècades.

Una febre creativa s’instal·la en la seva vida. L’ATE, que cercà un repertori contemporani, suposà la seva primera estrena amb taquilla oberta, una versió de Solitud, de Caterina Albert, el 1954 al Teatre Capsa. Escriu, dirigeix, ensenya i, a poc a poc, va trobant respostes i noves preguntes: Alexandre Cirici i Pellicer i Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, Salvador Espriu, la Cúpula del Coliseum…

 

EL CAMÍ CAP A LA DEMOCRÀCIA DE LA UNIVERSITAT
La carrera docent no ha estat fàcil, ni actualment ni fa quaranta anys. Salvat que impartia docència a la Universitat de Barcelona des dels anys seixanta, està dempeus davant d’un grup d’alumnes que estan foragitats per la situació política del país. Caminen cap a una de les moltes assemblees que pretenen prendre posició en contra de la dictadura. Aquella dictadura que ningú va saber acabar abans d’hora. Tots fumen, l’atmosfera està carregada de fum, però a ningú sembla importar-li.

Ricard Salvat és una persona important en el món de la cultura, però no té encara no té la seva carrera docent consolidada. Ha viatjat, ha tingut èxits i és reclamat aquí i allà per escriure cròniques i, sobretot, per dirigir teatre, l’ofici al qual dedica la major part dels esforços. La Universitat és un refugi i un suport econòmic, però no acaba de sortir-se’n. Ara, gràcies a Antoni Comas, imparteix al naixent Departament de Filologia Catalana una assignatura que li fa especial il·lusió: Història de la literatura catalana, i entre els seus deixebles trobem Àlex Broch, Joan Barril, Joan Casas i Joan Ollé.

De nou, Alexandre Cirici li proposarà embarcar-se en una nova aventura, en aquest cas, la fundació del Departament d’Història de l’Art, on retrobarà vells amics i coneguts com Miquel Porter Moix i Oriol Martorell, en especial amb el primer, amb qui havia fundat als anys cinquanta el Teatre Viu, una experiència única en l’escena barcelonina. Llegeix la tesi doctoral el 1972, que versa sobre Émile Zola i el teatre naturalista, dirigida per Antoni Vilanova, després d’haver de tornar a escriure-la per la marxa de Valverde al Canadà, en solidaritat amb els catedràtics José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno, per fer costat als sindicats d’estudiants democràtics.

Els seus passos el duen a fundar una nova estructura dedicada a fer visible el teatre universitari. Funda l’Institut d’Experimentació Teatral, des d’on pretén dur a una dimensió universitària el que fou en el camp eminentment pràctic l’Escola Adrià Gual. Són temps convulsos, plens de fum de tabac i assemblees polititzades, on grupuscles de tota mena demanen acció, acció, acció… Però el dictador morirà al llit.

 

LA UNIVERSITAT DEMOCRÀTICA
Ricard Salvat, el Dr. Salvat, ja pentina cabells blancs. Ara, el trobem assegut observant com els alumnes entren a l’aula, en silenci. Es pregunta què els pot ensenyar. Aquella universitat és la universitat massificada dels anys vuitanta, i ell no s’hi troba a gust. La distància entre ell i els joves estudiants és massa gran. Ell, el primer catedràtic d’Història de les Arts Escèniques de l’Estat, és una persona temuda i reverenciada. Que li tinguin por, fins i tot li agrada. Interroga els estudiants que, atemorits, deixen d’assistir a les seves classes. Els pregunta què llegeixen, què veuen, què pensen, darrere d’aquella vulgaritat tan evident. Però, al mateix temps, vol lluitar per canviar aquells
destins i es lliura a crear estructures que facin del teatre aquella somniada disciplina humanística.

Arribat a la maduresa, Salvat ha posat les cartes cap amunt. El teatre ja no serà més pura literatura, sinó sobretot i, per damunt de tot, espectacle. Hi ha noves eines per ensenyar-lo, el vídeo n’és una de fonamental. Ell no es resigna que des de la Universitat es pugui crear un Departament de Ciències Teatrals, però no compta amb els suports suficients, i es troba una mica marginat, veient com es comença a parlar de l’Institut del Teatre com el lloc de futur en l’ensenyament del Teatre.

Cada curs que passa la distància es fa més gran. Els fracassos en els seus intents per tirar endavant, amb dignitat, el teatre universitari, l’han tornat descregut. Es un moment en què ja sap que el seu país li girarà l’esquena. Primer el marginaran una mica, després aquesta marginació serà evident i inaturable. Ja al segle XXI continuarà tenint dos o tres centenars d’alumnes. Ara ja no llegeixen ni els diaris. No ho entén. En un rampell, decidirà anar-se’n el 2001 de la Universitat de Barcelona, i acostar-se a la Rovira i Virgili de Tarragona. És un intent d’anar retirant-se de la primera línia i treballar des d’una altra instància, on creu que hi haurà més facilitats. Però s’equivoca. Els problemes són els mateixos, i fins i tot més grans. No pot deixar d’anar contínuament a Barcelona, i els viatges l’esgoten encara més.

El 2004 el nomenen catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. Ara ja no és com en els últims vint anys, quan en dir “Bon dia”, els alumnes escrivien al quadern com si allí comencessin els apunts. Els cursos de doctorat són una satisfacció, allà troba estudiants de diferents procedències que han anat a les seves classes interessats per escoltar aquella llegenda de l’escena catalana, espanyola i europea. Potser en aquells darrers cursos de docència va arribar a experimentar una satisfacció més gran, però la crueltat de la jubilació definitiva també va acabar amb aquesta minsa esperança de trobar el seu lloc real a la universitat catalana.

La intensa relació de Ricard Salvat amb el món universitari està plena de llums i ombres. D’una banda, la incapacitat d’adaptar-se als canvis de tota mena que patí la institució a partir dels anys vuitanta van suposar una progressiva incredulitat davant el sistema, que coincidí amb el seu nomenament com a catedràtic. El seu mestratge, la seva saviesa, pensem que no foren plenament aprofitats, atès que la utopia bauhaus catalana amb la qual somnià mai no arribà. Ni tan sols l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET), amb la qual aconseguí fites tan notables com la revista Assaig de Teatre, i un grapat d’espectacles molt notables des de la perspectiva del repertori universitari, no ens permeten capgirar aquesta sensació de què hauria pogut fer Ricard Salvat en un context polític i social més favorable.

 

UNS MOTS DE REIVINDICACIÓ
De vegades, un té por de defensar amb mots buits coses importants i decisives. Ricard Salvat ha estat no tan sols un dels grans directors escènics d’aquest petit país (de vegades mediocre país) sinó un dels seus intel·lectuals i professors més destacats. Com Adrià Gual, ha estat injustament tractat, per estimar massa el teatre i Catalunya. L’única sort que tenim és que la seva obra quedarà i parlarà per ell. 

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta