Els incentius fiscals, arma internacional per atraure rodatges

Fa un any, l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) posava en evidència la pèrdua de capacitat dels productors catalans per aconseguir pressupostos com abans del 2011. Les dificultats, però, no són exclusives del nostre país. L’Observatori Europeu de l’Audiovisual acaba de publicar un estudi exhaustiu sobre l’impacte dels incentius fiscals en la producció audiovisual del continent. La conclusió del document és clara: a manca de liquiditat, altres mecanismes financers surten al rescat de la producció. Un dels més competitius és, sens dubte, les polítiques per atraure rodatges internacionals.

Fa poques setmanes que la directora Isabel Coixet inaugurava el festival de Berlín amb Nadie quiere la noche, rodada entre Bulgària, Noruega i les Illes Canàries; mentrestant, la cineasta Claudia Llosa estrenava a sales comercials Aloft, feta a Manitoba (Canadà); dos anys abans, Kike Maíllo havia situat el rodatge del seu primer llarg Eva als escenaris nevats de Suïssa… Aquests són exemples recents de produccions catalanes que comencen a fixar-se en escenaris internacionals i no sempre per exigències del guió.

A priori, sembla que ha de ser molt més costós traslladar tot l’equip d’un rodatge a l’estranger, però el cert és que de vegades és més fàcil i econòmic que rodar al nostre propi país. En un panorama on les subvencions públiques per a la producció cinematogràfica s’han reduït dràsticament, el negoci del cinema ha descobert l’enginyeria econòmica com un sistema per assolir el finançament. En aquest sentit, cada cop són més els rodatges que fugen cap a països on els incentius econòmics en format de subvencions, la reducció de taxes o les facilitats administratives simplifiquen la producció del film.

Per descomptat, l’origen d’una pel·lícula sempre serà un bon guió en què es determina l’escenografia necessària per a la trama: presència de neu, selva, desert, etc. Però en el procés “d’aixecar la producció” (reunir el capital necessari) se sumen condicionants, que afecten fins i tot el contingut de l’obra. En aquest sentit, hi ha en primer lloc la coproducció. Sumar socis internacionals obliga a conjugar els interessos de les polítiques de l’audiovisual del país corresponent, si hi ha capital públic pel mig. Això pot suposar que una part del rodatge sigui feta al país del coproductor, o bé que un percentatge substancial del talent o de l’equip tècnic sigui d’aquella nacionalitat, per exemple.

Impuls econòmic
Però la principal novetat està relacionada amb les noves polítiques fiscals que alguns països han endegat per atraure el negoci del cinema fins a les seves terres. I és que un rodatge és una font d’ingressos econòmics, que a més genera llocs de treball i repercuteix de manera directa i indirecta en el teixit econòmic de la zona. No es tracta només dels comerços i dels serveis de restauració que se’n beneficien, sinó també del volum de negoci per a les productores locals, que acaben fent tasques de service (localització, càsting, etc.).

Un estudi recent de l’UK Film Council conclou que sense el sistema de crèdit fiscal a la seva indústria audiovisual, aquesta es reduiria un 75%. De fet, el Regne Unit el 2014 va ampliar encara més el seu programa d’incentiu fiscals amb tres objectius: un, atraure produccions de gran pressupost; dos, fomentar les coproduccions internacionals amb despesa britànica inferior al 25%, i tres, donar estímul a la indústria dels efectes especials.

I és que per cada euro invertit en incentius fiscals, se’n recuperen de quatre a sis, segons calcula l’Spanish Film Commission. De fet, aquesta institució ha demanat al ministre d’economia que s’adopti el model francès, que garanteix el retorn del 30% dels impostos als productors, amb la condició de contractar empreses i professionals nacionals, i amb inversió d’1 a 20 milions d’euros.

“Tax shelter, tax rebate, tax credit…”
Són fórmules relativament noves i adopten sistemes diferents segons el país. Els conceptes més freqüents són el tax shelter, que es refereix a qualsevol procediment que permeti reduir el pagament d’impostos; el tax o cash rebate, que comporta un reemborsament d’aquestes taxes; o el tax credit, que és un crèdit sorgit dels mateixos impostos. Igualment, hi ha models de deduccions, exempcions o, senzillament, facilitats aplicades als tràmits administratius (permisos de rodatge, reserves d’espais públics, etc.), que fan més o menys atractiva una destinació des del punt de vista de la producció.

Des de la perspectiva del país receptor del rodatge només cal veure l’exemple dels Estats Units. El primer estat amb un programa d’atracció de rodatges al seu territori va ser Louisiana el 1991. El 2002 només eren quatre els estats que s’havien apuntat al disseny d’incentius fiscals específics per al cinema. L’any passat el 78% dels estats americans ja disposava d’alguna política en aquesta qüestió. En el cas de Califòrnia, aquesta via hi ha aportat 47.000 llocs de treball i un impacte econòmic de 9,6 miliards de dòlars.

A Europa, un dels models més coneguts és el tax shelter belga, que va ser aprovat el 2003 i genera uns 200 milions d’euros d’inversió en producció. Per fer-ho encara més atractiu als ulls d’inversors i productors internacionals, s’ha decidit atorgar a les produccions belgues un certificat que podrà ser venut directament a inversors i obtenir de forma immediata l’avantatge fiscal, sense haver d’esperar a l’explotació de la pel·lícula.

Produccions “runaway”
Així es coneixen les produccions que, sense miraments, cerquen el millor incentiu fiscal. Escollir la destinació que millor combini les necessitats del guió amb les condicions econòmiques pot representar un estalvi decisiu i, de vegades, la diferència entre tirar endavant la producció o deixar-la córrer. Són fórmules win-win en què els països, i fins i tot comunitats i regions, competeixen per fer-se amb un tros del pastís cinematogràfic.

A Espanya, Canàries és una de les comunitats més emprenedores en aquest sentit. Allà s’han fet fa poc els rodatges de produccions nacionals com [REC] 4 Apocalipsis, de Jaume Balagueró; El Niño, de Daniel Monzón, o La isla interior, de Dúnia Ayaso i Félix Sabroso. D’internacionals destaquen el llargmetratge Fast & Furious 6; la comèdia Wild Oats, d’Andy Tennant, i alguns capítols de la sèrie per a televisió de la BBC Jane Eyre.

I què tenen les Canàries? Doncs dues bones raons per rodar: 360 dies de bon temps i el seu propi pla d’incentius fiscals, anomenat Zona Especial Canaria (ZEC), el qual, entre altres mesures, situa l’impost de societats al 4% i ofereix un tax break del 38%. Tot plegat bones raons per esdevenir una de les principals destinacions de rodatges a Espanya.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta