Si aquests últims mesos haguéssim entrat en els assajos de Justícia al Teatre Nacional o als de Quadern Daurat al Lliure trobaríem la Montse Colomé i la Laia Duran, respectivament, escanejant els assajos en clau de moviment. Són només un parell de noms en la llista de professionals del moviment incorporat a l’escena teatral, una feina cada vegada més valorada en un art que camina decidit cap a la hibridació. Ens movem per descobrir-ho.

El que durant molt de temps va ser una aportació extra en les produccions teatrals, en els últims quinze anys ha anat prenent més pes. Es tracta d’incorporar una figura que ve del camp de la dansa i la coreografia i que en les fitxes artístiques dels programes de mà consta sovint com a “moviment escènic”, “assessorament de moviment”, simplement “moviment” o “direcció de moviment”. Des de complementar la visió espacial del director fins al treball corporal dels intèrprets, aportant imatges a través de la coreografia i creant seqüències de dansa més evidents; un bon assessor de moviment, coreògraf o director de moviment ajuda a imprimir un sentit del ritme i fisicalitat que dona una dimensió molt més tridimensional a l’experiència escènica.

Als espectadors de teatre que llegeixen amb atenció la fitxa artística potser els sonaran noms com Montse Colomé (col·laboradora de Joan Font, Josep Maria Mestres o Jordi Prat i Coll), Roberto G. Alonso (que ha treballat amb Xavier Albertí, Josep Maria Miró o Marc Rosich), Ferran Carvajal (amb Àlex Rigola i Carme Portaceli) o Nuria Legarda (David Selvas o Julio Manrique, entre d’altres). En els darrers anys, aquest ventall de noms s’ha anat diversificant; hem vist com Pere Faura ha coreografiat per a La Importància de ser Frank, dirigida per David Selvas, i ballarines que també hem vist en produccions teatrals com la Laia Duran (Incerta Glòria, El Público) o l’Anna Hierro (Europa Bull) han començat a treballar com a assessores de moviment en projectes de Carlota Subirós, Nao Albet i Marcel Borràs i Jordi Oriol.

Ferran Carvajal, a la dreta

Ara bé, com treballen? Com han entrat en aquest món? Com s’adapten a les visions de les directores o directors amb els quals treballen? I quin és el seu rol respecte a l’elenc?

Corrien els anys vuitanta quan la Montse Colomé va entrar en l’òrbita de Comediants. “En Joan Font m’havia vist ballar en un grup i em va cridar per posar una mica d’ordre”, comenta la Montse, i afegeix que “tant ell com els actors tenien molta consciència corporal perquè venien de Lecoq, però jo com a adjunta de moviment hi aportava una visió coreogràfica”. Lluny de ser una tastaolletes, perquè aleshores com a ballarina tenia un bagatge profund en diferents estils de dansa, des de dansa espanyola fins a dansa catalana, clàssica, contemporània i jazz. Ara bé, les seves escoles en improvisació, investigació de recursos i obertura de mires van ser Carles Santos i Comediants. “Als inicis, sovint li portava una proposta a en Joan (Font) i ell ho canviava tot i jo em quedava bloquejada, convençuda que m’havia quedat sense recursos. Ara arribo als assajos amb unes quantes idees, algunes més treballades i d’altres esbossades, amb la disponibilitat per adaptar-me.” Des d’aleshores, la Montse ha treballat amb una gran llista de directors de diferents generacions en teatre, òpera i tota mena d’esdeveniments. Entre d’altres, va coreografiar per a Jordi Prat i Coll Els Jocs Florals de Can Prosa, i ara ha estat al darrere de Justícia, dirigida per Guillem Clua.

L’experiència sobre i darrere els escenaris de Ferran Carvajal s’ha caracteritzat per moure’s a cavall de la dansa i el teatre constantment. El tret de sortida en aquest vessant dins del teatre va ser Juli Cèsar (2002), amb direcció d’Àlex Rigola, obra en la qual ell també interpretava Cèsar. Rigola va confiar en ell perquè desenvolupés el treball de cos en una producció en la qual s’arriscava de manera més radical amb el llenguatge del moviment. En aquesta primera experiència, Carvajal es va adonar que “havia de trobar la manera de ser més efectiu amb els recursos. Al principi em va resultar xocant, però m’ha servit molt per aprendre, per no aturar-me i llançar-me a la piscina”.

Observar, escoltar i comprendre

Amb unes trajectòries força prolífiques en la dansa, la Laia Duran i l’Anna Hierro comencen a tenir un bagatge com a assessores de moviment en projectes teatrals. El 2015, l’Anna va participar a Los Esqueiters, de Marcel Borràs i Nao Albet; més endavant, a Words & Music, d’Albet, i fa pocs mesos corria amunt i avall per l’escenari amb la resta de l’elenc d’Europa Bull. En el cas de la Laia, els primers passos en projectes teatrals van ser com a intèrpret en obres dirigides per Rigola (Incerta Glòria i El Público), i després de tastar l’assessorament en moviment a Words & Music (peça en la qual l’Anna Hierro també actuava), la Carlota Subirós va confiar en ella per ocupar-se del moviment a Sol Solet.

Laia Duran a l’assaig de ‘Quadern daurat’ al Teatre Lliure

A l’hora de trobar ponts entre llenguatges, en Ferran parla d’entrar en l’imaginari del director o la directora i la Laia es refereix a la sensibilitat. En canvi, la Montse descriu els intercanvis amb directors amb els quals ha treballat com si fossin traduccions d’idees abstractes en propostes tangibles. Analitza com en Lluís Pascual prefereix desdibuixar la dansa en comptes de mostrar un ball o grans gesticulacions i que això en escena es tradueix, per exemple, en un grup d’actors que travessen una rotllana d’un minuet.

Les noves generacions de creadors teatrals aposten pel moviment sense complexos.

Els últims anys en Ferran ha col·laborat colze amb colze amb Carme Portaceli: “Amb ella mirem que l’escena parli”. A La nostra classe, deu taules i deu cadires van servir per explicar el transcurs de cinquanta anys d’història d’un poble. “Aquesta limitació em va permetre que el moviment fos clau a l’hora d’escenificar el fil dramàtic de l’obra.”

Si bé Àlex Rigola va destacar per ser dels primers directors a conferir més protagonisme al llenguatge del cos en el teatre textual, les noves generacions de creadors teatrals aposten pel moviment sense complexos. Quan l’Anna Hierro va participar en el muntatge de Los esqueiters, en Marcel Borràs i en Nao Albet la van convidar per fer un taller amb els skaters i ella també els va fer un acompanyament coreogràfic.

Deixar anar el cos

“M’agrada estar a la rereguarda”, confessa la Laia, tot i que molt sovint es troba que ha d’estar observant des d’un racó com treballen les actrius i els actors. Ella és allà per trobar la manera de despertar la consciència corporal per aixecar escenes o perfilar personatges a través de la gestualitat o maneres de caminar sense caure en clixés. En els assajos del Quadern Daurat, que ha adaptat i dirigeix Carlota Subirós, intenta dur a terme un treball somàtic perquè els actors puguin “dir-se cap a dins el que han d’expressar cap enfora”.

Encara no s’ha trobat o s’ha consensuat una etiqueta que defineixi bé aquest ofici.

Fer “guàrdia” també és una feina que apassiona la Montse, perquè com diu ella és molt mirona. Tot i que cada vegada més les actrius i els actors estan més acostumats a moure’s, hi ha qui encara té por de deixar anar el seu cos. Aquests casos encanten a la Montse: “Els que diuen que no saben ballar sovint tenen una gràcia molt especial, cal saber-la trobar i explotar-la”. En canvi, altres actors sorprenen, com en Carles Pedragosa o en Joan Carreras, que “tenen un moviment molt fresc i creatiu”, comenta l’Anna Hierro sobre els seus companys de repartiment a Europa Bull.

Més de trenta anys després que la Montse comencés a treballar regularment en produccions de teatre, i encara no s’ha trobat o s’ha consensuat una etiqueta que defineixi bé aquest ofici. En Ferran, amb gairebé vint anys d’experiència, també es troba en el mateix dilema. Tot i així, “el panorama està canviant”, explica: “Si poden, els directors o directores tenen aquesta persona per aprofitar al màxim els recursos del cos i eixamplar al màxim el llenguatge escènic.”

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta