Treball amb refugiats coincidint amb els 25 anys de Pallassos Sense Fronteres.


“Si no hi hagués hagut una guerra en la qual es podia anar en cotxe, Pallassos Sense Fronteres no existiria”, diu Tortell Poltrona, el seu fundador. El Nadal de 1992 la guerra de l’ex-Iugoslàvia tenia la població catalana pendent a tothora. A partir de la petició d’una escola, se’n van anar a fer riure a un camp de refugiats a l’actual Croàcia. Era el 26 de febrer de 1993. Va ser la primera de 443 expedicions a més de 100 països amb un públic que suma més de 2 milions de persones.

“Ens va canviar la vida totalment, als fundadors i a tots els que han seguit”Tortell Poltrona

Tot i la magnitud de les xifres, Pallassos Sense Fronteres (PSF) és una organització de quatre persones en nòmina publicada al web que es diferencia de la resta perquè no té personal sobre el terreny. Artísticament hi ha un relleu generacional que, com diu el gerent Carles Requena, “gràcies a la generositat de més de 150 artistes, només a l’Estat espanyol i segons els recursos, permet una mitjana de 20 expedicions a l’any”. Enguany ell també fa 25 anys de cooperant. Va conèixer PSF treballant en una organització sanitària i li va semblar una conya marinera. “Qui m’hauria dit que després hi entraria. N’estic superorgullós perquè la idea del Jaume [Mateu, Tortell Poltrona] va ser genial, tan senzilla com que uns artistes van a fer riure nens. La gent de l’acció humanitària no ho entenia perquè se centrava més a curar, donar menjar, és a dir, en l’aspecte material. PSF demostra que els refugiats també necessiten que els escoltin, els facin riure, que els vegin com iguals.”

A més de contribuir al canvi de perspectiva en la cooperació, Poltrona creu que PSF ha format part de l’evolució iniciada als setanta de la funció del pallasso “fent entendre que hi ha diferents comicitats: al circ, en un camp de refugiats, en un teatre o en un hospital. Perquè sense comicitat no hi ha humanitat. I sense humanitat no pot haver-hi democràcia”.

Pallassos sense Fronteres és un referent indiscutible arreu del món en el que podríem anomenar “escena solidària”. En cap moment van pensar que existirien 25 anys després, com ningú podia imaginar que viuríem un context de crisi migratòria pràcticament inèdit en el passat. Davant d’una tragèdia que no s’atura, mostrem alguns dels projectes artístics fruit d’una determinació: s’ha de fer alguna cosa i un dubte en comú: què puc fer si només faig teatre?

Narrar l’experiència

El 2016 passat la dramaturga i directora Helena Tornero i la gestora cultural Lola Armadás engegaven Paramythádes (‘narradors’), projecte format inicialment per Jorge Picó, Pau de Nut, Marc Pujol, Alicia G. Reyero i Manar Taljo. Gràcies al micromecenatge, a l’estiu viatjaven al camp grec de Nea Kavala amb un equip artístic preparat per ajudar amb el teatre; però, com diu l’actor Marc Pujol, disposat a fer el que fos si l’experiència escènica no era vàlida. Van fer tallers i un espectacle al camp en què alguns dels refugiats hi van voler actuar. De la col·laboració sorgí Kalimat (‘paraules’), que vam veure l’any passat en una única funció produïda pel TNC. Els refugiats eren els autors, feina per la qual van cobrar i que va ser un aspecte rellevant de la proposta. “Aquesta gent ho ha perdut tot, no podem prendre’ls el dret a explicar-se. Era un tema de dignitat tractar-los igual a la feina” afirma Tornero. Menys un, tots viuen fora de Grècia en altres països europeus. La dramaturga en detalla les vides amb la familiaritat que dona el contacte constant: “Quan hi va haver els atemptats de la Rambla, els primers que van contactar amb mi van ser ells.” En aquest primer viatge va conèixer una altra manera de veure el món i de viure com el teatre ajudava a seguir endavant, sensació que Pujol qualifica de “gran revelació”. L’actor explica que aquest primer pas va servir per fer formació i crear un grup de teatre al camp: “Vam guiar i el grup va poder continuar. També hi vam derivar altra gent que hi volia col·laborar, com Elena Fortuny o Paulina Tovo.”

El juliol passat es va fer un segon desplaçament gràcies a l’Institut Ramon Llull, en el qual també van actuar Pallassos sense Fronteres, experiència que es convertirà en un documental. Aquest nou projecte de Paramythádes “va ser també d’integració. Va anar molt bé perquè va fer que els grecs s’adonessin de com es viu als camps; gent que viu a un quilòmetre hi va entrar per primer cop”, explica Tornero. A més de tallers, es va fer l’espectacle Els arbres no es cansen mai, estrenat al teatre de la ciutat de Polykastro. Pujol explica: “Quan comencem a treballar un grup de teatre amateur de Grècia, gent del camp i nosaltres, es trenca qualsevol estigma, desapareixen les barreres.” En tornar l’actor va deixar Paramythádes i ara està treballant amb Paulina Togo una activitat en la qual ajuntar adolescents migrants, exiliats i locals per tractar el concepte d’identitat. “Vull continuar aportant des del teatre perquè és molt útil. I veure què podem fer aquí.”

PARAMYTHÁDES

PARAMYTHÁDES

Fronteres i llenguatges

La coreògrafa Vero Cendoya ha trigat dos anys des que va viatjar com a voluntària a Grècia per convertir l’experiència en C. O. S., espectacle estrenat al passat festival Sismògraf. Hi va anar amb una entitat independent a repartir menjar que els refugiats poguessin cuinar. “Hi vaig anar pensant que faria alguna cosa escènica i vaig gravar, però no ho utilitzaré de moment. Un cop ho coneixes em feia molt de reparo, perquè depèn de com es tracta. C.O.S. és una obra inspirada en el conflicte però trasllada a moltes altres coses.” El procés artístic li ha resultat complicat perquè “va arribar un punt que no m’hi veia capaç. Vaig trobar la solució ballant, ja que en parlar de refugiats no volia frivolitzar. Només vaig poder expressar el que vaig sentir a Grècia gràcies a la meva gossa”.

Fa més de quatre anys, el dramaturg Ferran Joanmiquel va tenir la necessitat d’escriure sobre la Frontera Sud: “Em van impressionar les imatges del salt de la tanca de Melilla de Samuel Aranda, la desesperació de la gent que viu a la muntanya del Gurugú.” El rey del Gurugú, estrenat el novembre de 2015, és un monòleg protagonitzat per un gos. “No em podia posar a la pell d’una persona subsahariana i tot el que ha viscut, em sentia en fals, i vaig llegir que els gossos al Gurugú avisen dels atacs de la policia.” Joanmiquel no es considera activista, però sí que li interessen els temes socials i mirar de tenir-hi certa incidència, per exemple organitzant col·loquis amb associacions humanitàries després de l’espectacle. Aquesta és la primera producció entre la seva companyia Cos a Cos Teatre i La Nave Va, una associació que uneix teatre social i educatiu. David Martínez és Marley, “un personatge entranyable. La llicència de ser gos permet posar-te en un lloc diferent i establir una altra relació amb el públic, que identifica gossos i amor incondicional”. Des de La Nave Va, Martínez entén el teatre com a eina de transformació per generar pensament crític. A més d’espectacles fan tallers a instituts i espais que no són teatres sobre temes com la violència de gènere o el consum responsable.

Viatges reveladors

Mentre s’estrenava El rey del Gurugú, Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Mariona Naudin preparaven el seu viatge a la Frontera Sud després de guanyar la Caravana de tràilers del TNT amb Mos Maiorum, estrenat a l’edició del 2016 del festival. Volien treballar junts i utilitzar la tècnica verbatim, habitual en el teatre documental anglosaxó. Van escollir la Frontera Sud “perquè està a casa nostra i llavors tothom parlava de Síria, però no dels subsaharians que pugen, perquè són negres. Hi ha racisme, però baixant allà descobreixes que també és una qüestió de classe”, diu Naudin. “No enteníem per què es mostrava tant la frontera d’Hongria i Turquia i no l’espanyola, que estava enquistada feia anys, com ara” apunta Tranis. El gener del 2016 viatjaven a Màlaga, Melilla, Nador, Tànger i Ceuta per recollir les veus de migrants, activistes o guàrdia civil i reproduir-les fidelment. Estan satisfets perquè l’obra commou, però lamenten que en general van a veure-la els convençuts. Amb alguna excepció: “A Burgos, una dona va dir: «Ojalá se ahoguen todos». Per mi és el públic ideal, perquè si ets un racista i caus a Mos Maiorum i surts amb mala consciència, visca nosaltres”, afirma Naudin. També hi ha anècdotes boniques. A Sabadell hi havia públic juvenil i a l’hora del debat “una noia va dir: «Jo venia al teatre, per què m’heu fet això?» Li vaig dir que era la millor crítica que ens farien a la vida”, afegeix Valldaura.

“Hi ha racisme, però baixant allà descobreixes que també és una qüestió de classe”, Mariona Naudin

“Per a nanos i d’aquest estil tan al·legòric però tan clar, aquí és el primer”, explica Joan Arqué, director de La casa perduda, produïda pel Teatre de l’Aurora. Viatge sense paraules d’un ingenu personatge de màscara, surrealisme, teatre visual i música en directe. La peça neix perquè l’equip volia generar preguntes des de l’edat de cadascú. El més inquietant i la clau de l’obra és el final obert, en què cada espectador tria la sort del protagonista. Desitgem que els infants li regalin la llibertat i un món millor que l’Europa fortalesa farcida de camps de refugiats i centres d’internament d’estrangers.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta