Segons xifres de la patronal del teatre, Adetca, en la temporada 2019-2020 s’han deixat d’ingressar 30,5 milions d’euros només a Barcelona, hi hagut 850.000 espectadors menys respecte de la temporada anterior i 510 obres s’han hagut de cancel·lar. Els números revelen una situació molt complicada de revertir en què la pitjor part l’afronten els professionals del sector, que han quedat en una situació d’extrema vulnerabilitat.

[Article publicat al número 210 d’Entreacte (tardor) datat a finals de setembre, encara amb les sales obertes]

És dijous 2 de juliol i Sala BCN s’estrena amb un espectacle de Clara Peya al castell de Montjuïc. Quan falten dues hores perquè comenci l’actuació, les portes ja són obertes per evitar aglomeracions. El públic es topa amb un exèrcit de treballadors amb mascareta, preocupats per la distància de seguretat. Hi ha dispensadors de gel hidroalcohòlic pertot arreu. És el lloc més segur que hem vist des de l’inici de la pandèmia. Peya surt a l’escenari entre emocionada i estranyada. És conscient que, dins de les circumstàncies, és una privilegiada. Molts músics, tècnics de so, actors, directors i propietaris de sales s’han quedat pel camí o estan a punt de fer-ho.

La seguretat que donen les arts escèniques està molt per sobre de la de qualsevol altre sector.

“El sector està malament, amb dubtes i incerteses, amb normes que canvien massa sovint”, es lamenta Àlex Casanovas, actor i president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Una pena, perquè al seu judici, el públic està demanant assistir a tots els actes culturals que s’han pogut celebrar. Si els restaurants i bars poden oferir seguretat, però en ells la gent s’hi mou i cal confiar en la responsabilitat dels clients, els teatres, les sales i els cinemes ofereixen l’avantatge que la gent està asseguda i a més, ha de portar la mascareta posada tot el temps. “La seguretat que donen les arts escèniques està molt per sobre de la de qualsevol altre sector”, afirma Casanovas, que recorda que, a més, la cultura va ser el primer sector que es va autoregular i va proposar mesures de cara al públic i als treballadors per poder continuar obrint.

Mesures covid al Teatre LLiure © Teatre Lliure

Emergència cultural

La crisi econòmica que han anestesiat els ERTO i l’estiu en altres sectors té la seva part més dura en el sector de la cultura. La plataforma Actúa Ayuda Alimenta va llançar l’acció “Alimenta la Cultura” a Catalunya a l’abril, i més tard ha començat a Madrid. Localitzen treballadors de diferents àmbits de la cultura que necessiten productes bàsics d’alimentació i fan lliuraments mensuals de cistelles en col·laboració amb el Banc d’Aliments. “Repartim aliments, però també visibilitzem una situació de precarietat”, aclareix Sergi Cochs, portaveu de l’ONG, “una vulnerabilitat que ja existia abans, però la covid ha demostrat que la protecció del sector és feble com el paper de fumar”.

A final de setembre van fer el quart repartiment a Barcelona, al qual es van acollir més de cent famílies, professionals sense ingressos, que bé cobreixen necessitats o bé amb una part del menjar resolt poden dedicar els recursos a pagar factures i altres despeses. “La casuística és molt àmplia –tècnics, artistes, gent coneguda–, però el patró és el mateix: sense ingressos des de març.”

Actúa Ayuda Alimenta © Severine Sajous

L’intèrpret i compositor Wagner Pa és un dels usuaris d’Actúa Ayuda Alimenta. En set mesos només ha tingut un parell d’actuacions, una d’elles a costa de passar el barret. Tots els projectes i les gires que tenia previstes per a l’estiu s’han cancel·lat. Amb tres fills, setembre i la tornada a les aules s’ha fet molt dura. Amb el reforç dels aliments pot destinar els pocs estalvis a l’electricitat, l’aigua o les despeses escolars.

“L’ajuda ens serveix per tirar endavant, una mena de Tetris casolà”, ens explica per telèfon. “La situació d’emergència i la precarietat a la cultura ja venia de molt abans, no ens havíem recuperat encara de la crisi del 2008. I l’horitzó no és molt esperançador, amb sales de concerts tancades i el circuits d’exhibició pràcticament aturats.” Sobre les ajudes administratives disponibles, Pa no ho veu del tot clar: “És un sistema molt burocratitzat al qual només arriben les grans empreses. Els mínims són inassolibles per a molts casos individuals com el meu.”

L’estigmatització de la cultura

La nova consellera de Cultura, Àngels Ponsa, reivindicava en el seu primer ple a inicis de setembre que “la cultura ha passat i està passant moments molt difícils”. La declaració de la cultura com a “bé essencial” va arribar el 22 de setembre i segons el Govern “ha de servir com a punt de partida per elaborar el marc normatiu que garanteixi i reguli l’accés a la cultura (…) i que doni resposta a les necessitats dels professionals”. Un marc d’intencions que de moment s’ha de posar en pràctica.

És més fàcil tancar els espais culturals, però si els polítics volen fer-ho, almenys que paguin.

Quasi simultàniament, el Govern aprovava ampliar l’aforament de teatres i cinemes del 50 al 70%. Un baló d’oxigen per al sector. “Amb aquestes condicions obrir era perdre diners”, adverteix Isabel Vidal, presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca). Si a més de vendre les entrades cal garantir unes butaques de separació, l’assistència a espectacles és molt limitada. No es tracta d’omplir els teatres, perquè l’índex d’assistència a Catalunya ja està en el 66%, sinó que cada sala pugui utilitzar el 100% del seu aforament sent responsable i deixant sempre una butaca de separació entre els qui assisteixen junts. Fins ara es donaven situacions “absurdes”, com que una parella, que és el tipus habitual de públic del teatre, hagués d’asseure’s separada.

Segons Adetca, l’índex d’assistència als teatres està en el 66% © Teatre Lliure

“Serà una temporada dura en la qual haurem de remar molt, però creiem que entre les opcions d’oci a la tardor i hivern, anar al teatre, al cinema o a un concert és l’opció més segura”, afirma Vidal. Només així les empreses podran començar a retornar les ajudes que han rebut després de sis mesos de tancament. Ha vist en el públic moltes ganes de tornar a gaudir de la cultura, en contraposició amb uns poders polítics que no volen córrer el més mínim risc i no els ajuden a generar la confiança en el públic que necessiten. “És més fàcil tancar els espais culturals, però si volen fer-ho, almenys que paguin”, sentencia.

La reinvenció del sector

La prova que les administracions poden marcar la diferència entre la supervivència i la mort està en Fàbriques de Creació com el Tantarantana. El seu director, Ferran Murillo, enumera les mesures que han pres des que van reobrir, a inicis de setembre: entrada i sortida d’assistents esglaonada, mascareta obligatòria, aforament del 50% i un sistema perquè cada vegada que algú compra entrades es bloquegi una butaca de separació automàticament.

Tota una temporada així no es pot sobreviure, i menys les sales privades més petites.

També han assumit el cost d’adequar els camerinos perquè els actors puguin mantenir la distància de seguretat, més la desinfecció de la sala després de cada funció. La sala Àtic, que té un aforament molt limitat, l’han adaptat com a residència artística: “Les companyies són les que més estan sofrint la crisi derivada de la pandèmia, i així les ajudem.”

Reinventar-se o morir. En comptes d’inaugurar temporada amb una producció pròpia i arriscar els comptes, ho han fet amb una de les produccions que es van quedar a mig fer al març i que ja sabien que funcionava molt bé pel que fa al públic. “Això sí, tota una temporada així no es pot sobreviure, i menys les sales privades més petites”, presagia Murillo. El futur de la cultura torna a ser, si no ho era ja, més incert.

Compartir.

Deixa una resposta