Una escena que no reflecteix la seva diversitat no pot arribar a ser un mirall de la societat. La representació racial, LGBTIQ o dels col·lectius no capacitistes, per posar alguns exemples, és a anys llum d’altres països del nostre entorn. El debat de les quotes resta obert mentre triomfen a les sales espectacles que de manera natural mostren la realitat i els conflictes de col·lectius tradicionalment invisibilitzats.

Cada migdia, al serial de la televisió pública catalana, una excel·lent Vicenta Ndongo es posa a la pell de l’Eulàlia, una glamurosa estafadora que enganyarà la pobra Sílvia, sòcia de l’Ivan. Uns minuts més tard, l’actor Quim Llisorgas, format al grup Teatre sense límits d’Eòlia, dona vida a l’Hèctor, un noi discapacitat germà del Gabriel, la parella de l’Ivan.

Per sort, a l’escena catalana, els temps estan canviant —que cantava Bob Dylan— i lluny queden el personatge del marroquí Huari enamorat de Montse Guallar a El cor de la ciutat, interpretat pel valencià Nacho Fresneda, que poc o gens tenia a veure amb el país de l’Atles, o del Narcís, un discapacitat intel·lectual que Ferran Carvajal encarnava en la mateixa sèrie. Corrien els 2000 i la diversitat d’origen, de cossos, de gènere o d’orientació sexual apareixia tímidament a l’escena catalana, tot i que en molts casos no estava representada pels col· lectius a què feia referència.

“Tránsitos”, dirigit per David Teixidó

No obstant això, pocs anys abans, cap al 1996, un visionari Flotats feia aprendre català al cubà Alexis Valdés per interpretar el personatge de Belize a Àngels a Amèrica; Hasko Weber convertia en Manelic Babou Cham, l’any 2006, i Nao Albet i Marcel Borràs feien de Shan Ye La monja enterrada en vida a la Seca pels volts del 2012. Els mexicans Vaca 35 representaven, el 2015, a una Villarroel Off, Les Criades, de Jean Genet, a partir de l’opulent cos de l’actriu Mari Carmen Ruiz, i Pa’Tothom, des del vessant de teatre de l’oprimit, feia sortir a escena els col·lectius racialitzats del Raval a Mustafà és al replà.

Escoltar i callar

Però qui participa de la cultura? Qui ocupa els patis de butaques? Quins cossos, colors de pell i gèneres es veuen a la televisió, al cinema o als espais escènics? Tal com apunta l’actor i director David Teixidó, autor del muntatge Tránsitos, “tot i que sembla que comença a haver-hi un canvi de paradigma, encara hi ha col·lectius que no es troben representats en la seva diversitat damunt els escenaris, ni en l’audiovisual”. A Tránsitos, que es va presentar al Festival Berdache de l’Hospitalet, Teixidó emparaula persones amb diferents expressions de gènere que parlen dels seus trànsits d’amor, mort o migració: “El teatre va un pas enrere de la societat. Si la societat és diversa el teatre també ho haurà de ser.”

El teatre va un pas enrere de la societat. Si la societat és diversa el teatre també ho haurà de ser.

De fet, en els darrers anys han proliferat propostes teatrals i televisives que han representat el col·lectiu LGBTIQ amb més o menys encert, des de Raphaëlle, de la Conquesta del Pol Sud, fins a l’excel·lent Veneno, dels Javis, amb projectes escènics i audiovisuals que Teixidó cataloga com d’apropiació i folklorització: “Que una persona cis representi persones trans vol dir que no ha entès res, que ho veu com una disfressa”. Paco León a La casa de las flores o Belén Cuesta a La casa de papel en són alguns exemples.

La clau, diu Ivan Morales, autor d’Heroïnes o res, estrenada al TNC, és “escoltar i callar”, i afegeix: “Si volem platees diverses haurem de posar persones diverses a l’escenari. Cal visibilitzar nous relats, perquè si no li estarem dient a una part de la ciutadania que els seus discursos no importen, i no hi ha res pitjor que dir-li a algú que no pertany a la societat”.

Teatre divers, platees diverses

I aquesta idea de pertinença ha estat el motor creatiu de Sonia Masuda, integrant del col·lectiu asiaticodescendent Catàrsia i actriu i directora de This is not here. Yoko and John. “El racisme que patim les persones d’origen asiàtic”, diu Masuda, “està basat en la invisibilització i la burla. Se’ns llegeix com a persones que no s’assabenten de res, de qui et pots riure”. Per trencar amb aquest precepte, l’autora es va posar en la pell de Yoko Ono per demostrar que el rebuig que se sentia cap a la japonesa cinquanta anys després encara perdura: “Yoko estava discriminada per japonesa, per dona i per voler ser lliure en una societat racista i patriarcal.” De fet, en un moment del seu muntatge estrenat a la Sala Fènix, la mateixa Masuda explica que una directora de càsting li va dir que ella mai podria fer de noia catalana: “No és que les persones racialitzades no anem al teatre, és que cansa no veure’ns-hi mai reflectides… És un peix que es mossega la cua: si no tenim referents no voldrem anar al teatre, i llavors no voldrem fer teatre”, opina.

“Mare de sucre” © May Zircus – TNC

Aina Pociello, codirectora del Festival Simbiòtic, argumenta que l’accessibilitat és clau a la sala i sobre les taules. El festival inclusiu, nascut fa sis anys sota el leitmotiv “Només és teatre si és per a tothom”, proposa que els equipaments entenguin la riquesa que comporta que hi hagi teatre fet per i per a persones amb discapacitats, “però primer cal saltar-se les barreres físiques sensorials i mentals”. I així ho demostren l’èxit de muntatges com Mare de sucre, dirigida per Clàudia Cedó i interpretada per Andrea Álvarez al TNC, o el projecte Mur, de Circ Bombeta, guanyador del premi Zirkolika. Retrats gens paternalistes de les intel·ligències diverses que posen de manifest que amb voluntat es pot escapar dels cossos normatius i dels capacitismes.

Voluntat d’eixamplar la mirada

La voluntat és un factor imprescindible per trobar persones racialitzades i no normatives. “No s’hi val a dir que no hi ha actors negres, com va passar a Àngels a Amèrica —dirigida per David Selvas i amb Quim Àvila al paper de Belize—”, replicava el Col·lectiu Tinta Negra en un videocomunicat l’any 2018. “El problema no és només de colors, no s’admet la diversitat real”, afirmaven. Per a Morales cal fer feina de formigueta, cercar, treballar, acompanyar: “Les persones hi són, però les hem d’anar a buscar”.

Cal que els nous imaginaris ja neixin de manera orgànica integrant la diversitat com la normalitat.

Respecte a la manca de representativitat, Teixidó argumenta que l’escull principal són les escoles d’interpretació, que es basen en un model binari, home dona i blanc, i que no donen lloc a persones racialitzades o amb diferents expressions de gènere i capacitats. Per a Masuda, els imaginaris estan fixats en la societat: “Quan pensem en una figura de poder pensem en un home blanc, quan pensem en una dona catalana pensem en una noia blanca amb cognoms catalans”.

Les quotes com a solució d’emergència

Una de les solucions són els càstings cecs; l’altra —conclouen Teixidó, Pociello, Masuda i Morales— són les quotes: “Vivim en una societat masclista, capacitista i heteronormativa, amb unes discriminacions arrelades que de manera natural no es resolen”, apunten. Morales creu que en un món ideal no hauria d’haver-hi quotes, ja que “el que ens cal és una política a llarg termini que fomenti el fet de gaudir i generar cultura a totes les esferes de la societat, especialment a les més invisibilitzades”. Tant per a Teixidó com per a Morales, les quotes són una solució d’emergència: “Hem de treballar per un programa educatiu inclusiu, només amb les quotes no aconseguirem la diversitat”, etziba el creador de Tránsitos.

Sònia Masuda a “This is not here. Yoko and John”

Tanmateix, els dos directors creuen que les quotes ara per ara són imprescindibles. Així, per a Masuda, les quotes han de servir per generar noves narratives en les generacions futures: “Cal que els nous imaginaris ja neixin de manera orgànica integrant la diversitat com la normalitat, que al final és el que hi ha a peu de carrer, a la vida real”.

Aquest article forma part del dossier “Escenaris per a tothom” publicat a l’Entreacte 213. També t’interessarà:

– Cap a un teatre per a totes, crònica del debat per Alba Cuenca Sánchez

– Diversitat escènica per a principiants, un article de la Denise Duncan

Adeline Flaun, sortir de la casella, una entrevista de la Mar Panyella Bonet

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta