Admetem el problema: les arts escèniques no són inclusives. Davant d’aquesta realitat, el Teatre Tantarantana organitza a finals d’abril una taula rodona amb col·lectius feministes, antiracistes, no capacitistes i LGTBIQ+ vinculats a la interpretació. Un espai de debat pensat i moderat per Raquel Loscos i Cristina Roda, membres de la comissió de gènere i integració, per tal d’elaborar un document de mínims que faran arribar a sales i institucions. A les cadires, quatre intèrprets i activistes amb problemes semblants i idees complementàries.

Les persones que dirigeixen teatres públics no tenen consciència que tenen una responsabilitat. Andrea Artero

Andrea Artero, actriu, docent i membre de Dones i Cultura, creu fermament en el treball en equip. I no tan sols perquè la unió fa la força, sinó també per la protecció que ofereix a les víctimes més vulnerables, convertint-se en un espai segur on poder parlar “de totes les violències, precarietats i desigualtats que hi ha dins del sector professional”, explica.

Pissarra amb conceptes clau del debat.

En contraposició a l’activisme, “en aquest sector no hi ha una democratització de l’accés a la vida professional”, reivindica Artero. Així, la majoria d’oportunitats són controlades per una minoria que no pot ser qüestionada. “Hi ha una comoditat des del privilegi de no estar connectats amb la realitat”, afirma. “Les persones que dirigeixen teatres públics o molt subvencionats moltes vegades no tenen consciència que tenen una responsabilitat.” Artero demana que la dimensió humana passi per sobre de l’artística, posant “les persones i les cures al centre”. I per aconseguir-ho planteja mesures que assegurin la paritat, la conciliació laboral i la perspectiva de gènere també en els continguts. Un cop més, el treball en equip podria ser una solució: “Podem aconseguir una persona superformada que tingui 34 eixos d’opressió o podem treballar en comunitat, que sempre és més enriquidor”, proposa.

S’han d’oferir visions que no tan sols ens expliquin com allò diferent, sinó que celebrin la nostra existència. Laura Vila Kremer

Com a dona lesbiana i intersexual –persona amb una anatomia que no encaixa en el model binari–, Laura Vila Kremer reivindica sortir de la invisibilitat. I per fer-ho forma part de dos col·lectius, I de Intersex, de naturalesa formativa, i Que no salga de aquí, de caràcter escènic. Per a Kremer és fonamental el dret a la representació dels cossos diversos. Ara bé, s’han d’oferir visions “que no només ens exotitzin i ens expliquin com allò diferent, sinó que celebrin la nostra existència”. Reivindica així fugir de les mirades “patologitzants” per generar nous imaginaris de desig: “És molt difícil desitjar un cos com el meu si me l’expliquen des d’aquí”, afirma.

Durant el debat.

En l’àmbit artístic i laboral és necessari “incentivar polítiques d’inclusió” que garanteixin l’accés a totes les professionals. Dit amb altres paraules, fins que no s’aconsegueixi que les intèrprets LGTBI –o de qualsevol altre col·lectiu discriminat– tinguin les mateixes oportunitats que la resta, cal donar-los prioritat. I això també porta a un “debat complex i ric entorn de la legitimitat de la representació” que comença amb la garantia que “les històries LGTBI, entre d’altres, siguin representades per les seves protagonistes”.

Laura Vila Kremer, que advoca per una formació en feminisme “obligatòria i transversal”, veu imprescindible erradicar les conductes abusives en els espais de formació, perquè mentre segueixin existint “es continuarà aprenent l’abús de poder com a espai des d’on crear”. Pel que fa a la manca d’accés a la cultura, la relaciona amb el valor que se li dona, més com a privilegi que com a dret. I consi· dera que aquests tipus de debats els haurien de tenir també els responsables dels grans equipaments: “Que ho estiguem fent nosaltres i no l’equip directiu del TNC és perquè nosaltres coneixem la precarietat del sector. Aquestes opressions es creuen”.

Per aconseguir canvis és necessària una acció conscient, voluntària, insistent. Ricard Boyle

“El meu període formatiu va coincidir amb el fet d’adonar-me de totes les violències que havia naturalitzat com a persona negra”, relata Ricard Boyle. L’actor en cita alguns exemples, com quan a classe de maquillatge no hi havia base per al seu to de pell o quan, a l’hora d’il·luminar-lo, una professora li va dir que no tenia la tècnica per fer-ho. Anècdotes com aquestes són les que el van portar a formar part de Tinta negra, el col· lectiu de creadores i intèrprets afrodescendents que es va formar el 2018 per plantejar l’escena com a lloc de resistència: “Ja que la inèrcia en general ens porta cap a una segregació, no siguem altaveus d’aquests missatges”, explica Boyle. Per aconseguir canvis és necessària “una acció conscient, voluntària, insistent”.

Emissió per Zoom.

Per a Boyle cal garantir una programació diversa amb persones racialitzades en tots els àmbits, des de la gestió de les sales fins als equips creatius. La convocatòria de càstings oberts que arribin a tots els col·lectius és una eina imprescindible perquè les oportunitats arribin a tothom. A més, de cara al públic també calen “estratègies perquè l’audiència no sigui només blanca”, amb temàtiques i personatges diversos que interpel·lin tothom. I és que, més enllà de les reivindicacions laborals, obrir el ventall de professionals també implica guanys en la riquesa creativa: “Imaginar-nos de noves maneres, no reproduir a escena el que la societat em dona per a mi, sinó anar més enllà i crear juntes altres maneres que serviran per a l’escena i per a la vida”.

De vegades tenim el concepte que ho hem de saber tot, i no, no passa res, però hem d’anar amb ganes d’aprendre. Anna Morancho

“Sembla que en el món de les arts escèniques la gent que tenim discapacitat no ens passa res més que ser cecs, anar en una cadira o ser sords.” Aquesta reivindicació la fa Anna Morancho, membre de l’Associació de la Discapacitat Visual a Catalunya i activista amb una malaltia degenerativa de la visió. I és que no és gaire habitual que els personatges amb discapacitat apareguin en un espectacle sense que aquesta sigui la base del seu conflicte.

Abans de començar.

Per a Morancho, un dels requisits principals per acostar les arts escèniques a aquest col·lectiu és la formació, que actualment no està preparada per cobrir les seves necessitats. “Si la formació no és accessible, no veurem professionals del món de les arts escèniques amb discapacitat i, per tant, és més difícil que hi hagi programacions que tinguin en compte la inclusió”, afirma. Ara bé, aquesta inclusió és important no tan sols físicament, sinó també en la comunicació. “Hi ha molts teatres on avui en dia no puc comprar entrades perquè la web no és accessible”, diu Morancho. I encara més: “Estic segura que hi ha espectacles que podríem gaudir encara que no hagin previst específicament les mesures d’accessibilitat”. I posa com a exemple un monòleg en què el so i el moviment podrien generar suficient informació per a ella. En aquests casos “potser no em cal l’audiodescripció, però com que no tinc ni un punt d’accés a aquesta informació ja no m’atreveixo a anar-hi”.

Per controlar i comunicar aquest tipus de problemes, Morancho defensa la figura en cada teatre d’una persona experta, responsable d’inclusió, que supervisi que les peces compleixen els criteris mínims. “I hauria de ser obligatori”, afegeix. “De vegades tenim el concepte que ho hem de saber tot, i no, no passa res, però hem d’anar amb ganes d’aprendre”, conclou.

Algunes de les demandes principals dels col·lectius representats, síntesi del document de mínims que el Tantarantana farà arribar a sales i institucions.

Per als i les professionals:

  • Formació segura i accessible, preparada per a tota mena d’alumnes.
  • Paritat i diversitat en tots els estaments de l’ecosistema escènic: creació, programació, companyies, sales…
  • Polítiques d’inclusió laboral, incloent-hi els càstings oberts a tots els col·lectius.
  • Entorns laborals lliures i segurs.
  • Facilitats per a la conciliació.

Per al públic:

  • Accessibilitat física i comunicativa.
  • Representació escènica de la diversitat, des d’una perspectiva feminista i entusiasta.
  • Figura del responsable d’inclusió obligatòria en tots els espais.

Aquest article forma part del dossier “Escenaris per a tothom” publicat a l’Entreacte 213. També t’interessarà:

– Diversitat escènica per a principiants, un article de la Denise Duncan

– Representar en la diversitat, un article de la Neus Molina

– Adeline Flaun, sortir de la casella, una entrevista de la Mar Panyella Bonet

Compartir.

Sobre l’autor

Comunicadora cultural especialitzada en arts escèniques. @Herronita93.

Deixa una resposta