Ningú no dubta a hores d’ara que les indústries culturals han estat unes de les grans damnificades de la crisi social i cultural derivades de la covid-19. Teatres, concerts i també cinemes han patit les conseqüències de fer cultura que es viu i es comparteix amb altres cossos en un espai comú. Els cinemes, a banda de ser llocs de visionament conjunt de les darreres estrenes nacionals i internacionals, també són el lloc d’acollida de festivals audiovisuals que mostren i reclamen mirades disruptives. Llocs per mirar col·lectivament altres mirades.

Hi ha festivals que, més enllà de ser un aparador de propostes més o menys comercials, proposen replantejar, entendre o conèixer mons per transformar-los i per transformar- nos. Relats no eurocèntrics com els que proposen el festival Tectònic o el Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, relats de dissidències de gènere com el Fire o relats on el discurs patriarcal es posa en dubte i es combat, com la Mostra de dones, en són alguns exemples, però n’hi ha molts d’altres.

Festival Protesta

Enguany, però, les butaques i les imponents pantalles passen a ser el nostre sofà i el nostre ordinador. Filmin, Youtube o Vimeo són ara la nostra sala de visionament. Des del primer confinament del mes de març, els festivals se les han empescat per emmotllar- se a una nova normalitat on la pantalla, però la privada, és protagonista. Alguns es van decantar, en un primer moment, per propostes híbrides online i offline, d’altres per edicions virtuals de pagament i col·loquis per Zoom per no perdre la comunió amb el públic. Tots ells amb la voluntat de permetre’ns seguir mirant, aprenent i posant-nos en dubte.

Drets humans, drets de totes i tots

El Festival Tectònic és una iniciativa sorgida de la unió de vuit festivals de cinema social d’arreu de Catalunya encapçalats pel Festival Protesta, amb l’objectiu de sacsejar consciències de manera col·laborativa i potenciar el cinema com a eina de transformació social. Els festivals uneixen esforços per acostar temàtiques com la decolonialitat o el racisme estructural. Si l’any passat el Protesta se centrava en el gènere proposant films que dialogaven amb el fet trans, el lesbianisme o la misogínia estructural, enguany s’ha centrat de manera transversal en el tancament, en la llar i en les diferències de classe que s’han visibilitzat al llarg d’aquests mesos. Històries que dialoguen amb el racisme, l’empoderament femení i la precarietat. En definitiva, una mirada crítica per parlar dels drets de tots els ciutadans, siguin com i d’on siguin.

Festival Protesta

I per seguir mirant el món amb ulls crítics i de denúncia, cal tenir present el Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, que en aquesta edició (fins al 5 de març) porta el pare de Julian Assange (Mr. John Shipton) i el relator de l’ONU Nils Melzer just abans de la resolució d’un dels judicis més importants del segle. El festival s’inaugura amb l’estrena mundial de The War on Journalism: The Case of Julian Assange (La guerra al Periodisme: El Cas de Julian Assange), dirigida per Juan Luis Passarelli. Una oportunitat per reflexionar sobre la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa com un dret inalienable de tota la ciutadania. El dret d’estar informat de manera veraç en un context de fake news i de postveritat com quelcom a reclamar per reforçar la democràcia.

Oportunitats per reflexionar sobre la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa com un dret inalienable.

Una mostra transformadora i que col·loca al centre la diversitat afectiva és el Fire, el primer festival de cinema de temàtica LGBT creat al nostre país, el 1995, pel Casal Lambda de Barcelona. Una trobada on s’aborden des del cinema, i amb voluntat educativa i pedagògica, les identitats de gènere i les relacions sexoafectives. Un referent cultural de Barcelona, amb històries i testimonis de persones lliures, creadors que trenquen barreres i lluitadors pels drets humans que ajuden amb l’amor a construir un món més just i més lliure. El nom del festival és un homenatge a la revista novaiorquesa homònima de finals dels anys vint, FIRE!!, dirigida per l’escriptor negre i homosexual Richard Bruce Nugent.

Dones i resistències

Una altra de les trobades audiovisuals amb més recorregut és la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, un festival de cinema que s’inicia el juny de 1993 per visibilitzar els projectes dirigits per dones. Si el Fire mostrava la diversitat afectiva, Films de Dones demostra que el cinema fet per dones, la meitat de la humanitat, és clau per llegir i transformar el món.

Mostra de Films de Dones -projecció de “Visión nocturna”, de Carolina Moscoso

La Mostra vol evidenciar la importància de la contribució de les dones en el desenvolupament de la creació audiovisual, i després de gairebé dues dècades d’història s’ha consolidat com a plataforma d’exhibició alternativa cada vegada més compromesa amb el debat sobre els processos creatius i transformadors on les dones hi tenen molt a dir.

Pel·lícules que aborden d’una manera o altra diferents formes de resistir: col·lectives, íntimes o quotidianes.

On també les dones són clau per a la transformació és a la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani, amb cineastes com la palestina Mai Masri o la libanesa Eliane Raheb. L’edició de novembre de 2020 va parlar de resistències amb pel·lícules que aborden d’una manera o altra diferents formes de resistir: col·lectives, íntimes o quotidianes.

Finalment, Inclús, Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona, promou les obres audiovisuals la temàtica de les quals sigui la diversitat funcional, amb l’objectiu de donar a conèixer la realitat de les persones amb discapacitat des d’un punt de vista diferent. L’eix central del festival és un concurs audiovisual en què tenen cabuda curtmetratges, pel·lícules de ficció, documentals i produccions audiovisuals d’entitats.

També t’interessarà:

Gent gran en la cultura: Un gran festival de cinema 

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta