Des de fa dècades hi ha escampades pel territori una sèrie d’iniciatives que volen que el teatre sigui accessible més enllà de posar una rampa

Accessible o integratiu? Potser millor dir inclusiu? Dir propostes escèniques creades per persones amb discapacitat és correcte? Hem de parlar de diversitat funcional? El llenguatge, com la societat, evoluciona, ens para trampes i sí, també ens posa contra la paret. Però si partim de la base que tothom som discapacitats i posem el respecte per davant de tot, llavors els mots, malgrat la seva imperfecció, sempre ens seran favorables.

La companyia Alquimistes està d’aniversari: vint anys treballant amb joves en un teatre que “durant molt de temps en dèiem integratiu i ara inclusiu, perquè entenem que el terme és més ampli. Vam començar amb una associació de persones intel·lectualment discapacitades i més tard ve gent que no té cap discapacitat, entre cometes, perquè tots en tenim”, explica Verónica Ramírez, una de les directores. El projecte compta des de sempre amb el suport de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i l’espai del Teatre Sagarra. El pas següent fou crear un festival bianual, el FITI (Festival Internacional de Teatre Integratiu), que porta deu edicions. L’objectiu del certamen, el primer a Catalunya d’aquestes característiques, és “donar visibilitat a la creació artística de les companyies inclusives, fomentar la integració en la societat i promoure la reflexió”, explica Ramírez.

Cáscaras vacías de La Zona, al Festival Simbiòtic

Ara bé, la incorporació de propostes d’aquest tipus en programacions de temporada o en festivals no especialitzats és una excepció en la nostra cartellera. A més, la dispersió d’iniciatives i la manca d’articulació entre elles fa difícil que el públic les conegui de manera natural. Per això si hi ha un gran nom implicat és un bon impuls. L’exemple més clar és Dreams – Xarxa Humana de La Fura dels Baus dirigit per Pere Tantinyà. Des del 2015 fomenta el treball entre persones amb necessitats especials i els seus terapeutes. Enguany, la 5a edició del Festival Internacional de Teatre i Circ d’Amposta (FesticAM) s’inaugurava amb aquest espectacle protagonitzat pel col·lectiu APASA, tota una institució creada fa més de 40 anys a la capital del Montsià. A l’estructura penjada a 40 metres s’hi van atrevir a pujar 15 usuaris, 18 membres del personal, 8 familiars i el voluntari més veterà. Manel Pech, treballador social del centre, parla de l’experiència com “el colofó de l’ús que fem del teatre des de fa anys, una eina més per millorar la qualitat de vida de les persones que atenem”.

Noves generacions i en femení

A l’altra punta de Catalunya, Escenaris especials s’ha convertit en un referent a la zona de Banyoles i Girona. Aquest projecte neix el 2008 de la inquietud de la psicòloga i dramaturga Clàudia Cedó, i va fer un salt quatre anys més tard en produir una obra amb més de 100 persones de tots els cursos que oferien juntament amb diferents fundacions. Anna del Barrio, tècnica del projecte, explica: “Va ser una experiència brutal, que també permeté fer créixer l’equip i evolucionar. Ara tenim deu grups i cent deu alumnes.”Els seus espectacles s’estrenen a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles i a la Sala La Planeta de Girona. Com altres iniciatives com la d’Alquimistes, han passat del taller de fi de curs a la posada en escena que atreu tot tipus de públic. A més, l’estada al Teatre Lliure la temporada passada els ha donat a conèixer a Barcelona. De moment aquest curs han començat “obrint els tallers a persones sense cap discapacitat. Creiem que les persones les coneixes pel seu caràcter i hi tens afinitat o no. Som gent que volem fer teatre”, diu Del Barrio. També tenen un debat pendent, ser companyia professional.

Qui ho va tenir clar és Carla Torres quan va fundar Bambú Teatre el 2014, fruit de les seves dues vocacions: “Havia estudiat interpretació i direcció primer, i de més gran educació social. En una estada a Anglaterra vaig descobrir un teatre més inclusiu.” Va proposar a dues persones cegues i després a un altre actor professional sense diversitat engegar el projecte. Torres no empra el terme discapacitat: “Des del treball social i els mateixos usuaris parlem de diversitat funcional. Així es reforça la idea que tots som diferents, ni més ni menys.” La directora també fa dramatúrgia accessible, que consisteix a “adaptar el text, com vam fer amb Anònim venecià, o bé escric obres que no parlen d’aquests temes encara que els intèrprets tinguin diversitat funcional”. Un tret distintiu de la companyia és la llengua de signes “però no amb un intèrpret al costat de l’escenari, sinó dins la funció, actuant teatralment. En aquest camp falten professionals”.Voldrien donar formació de manera estable, però han de lluitar amb l’autogestió i la creació d’un espectacle per estrenar a la primavera.

Escenaris especials de Clàudia Cedó

DES DEL TREBALL SOCIAL I ELS MATEIXOS USUARIS PARLEM DE DIVERSITAT FUNCIONAL

El festival que no vol existir

L’estabilitat també és el desig de l’associació We Act, organitzadora de la tercera edició del Simbiòtic Festival, aquest any al Teatre Lliure. “Quan vam començar volíem ser itinerants per incidir en espais d’exhibició i convertir los en totalment accessibles. Però ara no volem ser un esdeveniment de tres dies sinó una productora”, explica Ana Candela, una de les fundadores. L’associació sorgeix d’una recerca de postgrau universitari amb tres companyes que aspiren a aplicar tot el seu coneixement a les programacions estables, com passa en altres països. Candela entén el teatre accessible “com el que té totes les mesures d’accessibilitat d’espai, contingut i comunicació perquè una persona vagi de forma autònoma al teatre i pugui decidir què vol veure i com. El teatre inclusiu compta amb persones amb diferents capacitats per a la creació de l’espectacle i el que apliquen utilitza l’escena com a eina de transformació social amb col·lectius. Tots tres es barregen i la idea és que sapiguem utilitzar-los.”

EL TEATRE INCLUSIU UTILITZA L’ESCENA COM A EINA DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL AMB COL·LECTIUS

Bambú Teatre

La Llei d’accessibilitat de 2014 inclou un apartat dedicat a la cultura que té en compte l’espai arquitectònic i els continguts. La realitat, però, no s’ajusta a la legislació. És hora que institucions, artistes i públic comencem a canviar-la.

Jordi Cortés vivia a Londres quan descobrı´ la companyia de dansa Candoco. Participà en un taller i en tornar a Barcelona “vaig treballar amb Adolfo Colmenares, un amic balları´ que s’havia quedat cec. Vam fer De Cara (2001)”. Més tard aconseguia un grup de taller estable a Granollers amb Patrícia Carmona i l’associació Liant la Troca: “Es va morir la mare i em vaig sentir com si m’amputessin alguna cosa, i en uns mesos vaig començar aquesta aventura fins ara.” El coreògraf és un referent indiscutible de la dansa inclusiva tot i que no pretenia dedicar-s’hi. El seu punt de partida és que el cos no menteix, i, amb els anys, fuig de les etiquetes: “Si dono un taller és de dansa, perquè parteixo de la premissa que tots tenim alguna discapacitat. M’adreço a persones amb qualsevol tipus de diversitat: sexual, fı´sica o psicològica.” El novembre passat ha dirigit el cicle Frikcions a La Caldera, un espai d’intercanvi entre artistes professionals del món de la diversitat i del teatre i la dansa.
Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta