Ens submergim en diversos projectes que posen l’accent en les arts escèniques com a eina de transformació

QUANTS VEÏNS DEL RAVAL VAN AL LICEU? I AL TEATRE ROMEA? QUANTS VEÏNS DE BARRIS AMB RENDES BAIXES, COM EL CARMEL, NOU BARRIS O LA ZONA FRANCA, ES DESPLACEN AL TEATRE NACIONAL, AL LLIURE O AL CONDAL? PARADOXALMENT, UNA DE LES EXPRESSIONS CULTURALS QUE MÉS APODEREN UNA COMUNITAT ÉS EL TEATRE. DE FET, EL TEATRE COMUNITARI ENFORTEIX EL TEIXIT SOCIAL I GENERA ESPAIS DE DIÀLEG

Què és el teatre comunitari? Segons la Wikipedia –no hi ha cap entrada en català ni castellà–, es refereix a “l’exercici teatral realitzat en relació amb comunitats particulars, el seu ús inclou el teatre realitat per, amb i per a una comunitat”. Per a l’escriptora Marcela Bidegain en el seu llibre Teatro comunitario: resistencia y transformación social, “el teatre comunitari sorgeix com a necessitat d’un grup de persones d’una determinada regió, barri o població, de reunir-se, agrupar-se i comunicar-se a través del teatre. És un tipus de manifestació i expressió artística que parteix de la premissa que l’art és un dret de tot ciutadà. Per això, proposa a la comunitat assumir-ho i no delegar-ho. El teatre comunitari és de i per a la comunitat”. La majoria de pràctiques teatrals comunitàries parteixen de la pedagogia dels oprimits de Paulo Freire i del teatre de l’oprimit d’Augusto Boal i poden ser fetes per una comunitat sense cap ajuda externa o la col·laboració entre membres d’un determinat barri, regió o població amb artistes professionals.

Pa’ tothom, pioners a Catalunya

A casa nostra, trobem exemples de molts tipus. Primer cas: l’any 2000 neix el Forn de Teatre Pa’tothom, una entitat del barri del Raval de Barcelona especialitzada en el teatre de l’oprimit que desenvolupa projectes per a la defensa dels drets humans, la lluita per a l’erradicació de pràctiques que generen exclusió social i la recerca de models socials alternatius. Els seus creadors, Teresa i Jordi Forcadas, tenien clar que volien “fer assequible el teatre a la gent, crear un teatre popular”. Una idea hippy que, quan van conèixer la filosofia de Boal, es va convertir en “una idea més política, per intentar canviar les coses”.

Recentment, a més de crear espectacles com On viurem?, una obra de teatre fòrum sobre la situació de l’habitatge a Barcelona que ha comptat amb l’assessorament de Cáritas i el Sindicat de Llogaters, han participat al Safari Raval, un tour creat per donar a conèixer la riquesa social i cultural del barri. També han desenvolupat una escola popular d’interpretació, on tots els alumnes són becats. Pa’tothom treballa amb col·lectius, grups i lluites silenciades, no escoltades. “Quan a un col·lectiu se li pregunta què vol dir mitjançant el teatre, els retornes una paraula robada per un sistema que els ha assignat un lloc invisible”, explica Forcadas.

Taller amb gent gran a l’Antic Teatre

Una de les creadores més vinculades al teatre comunitari a casa nostra és Marta Galán, fundadora ara fa deu anys del laboratori TRANSlab, des d’on coordina diferents processos pedagògics i de creació comunitària a través de les arts escèniques. Galán també dirigeix el projecte comunitari de l’Antic Teatre, que consisteix en tallers de dansa i moviment dirigits a la gent gran del barri amb l’objectiu de fer accessible el llenguatge i l’expressió artística de la dansa i afavorir la inclusió i cohesió social. L’any 2017, fruit d’aquests tallers, va néixer La bellesa, que es va representar en el marc del Festival Grec. Un any després, i en col·laboració amb l’entitat cultural Veus Gitanes, va presentar Akana, també al Festival Grec. Un projecte socioeducatiu que proposava a un grup de nois i noies gitanos, la majoria del barri de la Mina, muntar una proposta escènica multidisciplinària amb la implicació de les seves famílies i la seva comunitat. Un muntatge multidisciplinari sobre la història del poble gitano des d’una perspectiva lliure de prejudicis.

“A partir de la pràctica artística posem en comú tots els aprenentatges de vida, de relació, per comprendre el món”, explica la creadora. Galán té clar que no tothom té les eines per expressar o donar forma a allò que vol dir i que “l’escletxa artística és molt perillosa perquè l’educació artística cada cop està més privatitzada”.

Art i part als barris de Barcelona

Precisament per intentar evitar això, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa el programa ART i PART de creació artística comunitària als barris. Una iniciativa que fomenta creacions artístiques col·laboratives e les quals veïns i veïnes són acompanyats per professionals de les arts en una recerca que utilitza llenguatges diversos, híbrids i experimentals, que van des de les arts vives fins a les visuals i audiovisuals o les noves tecnologies, sempre cercant un equilibri.

En aquest context, s’ha pogut crear, per exemple, Desnonaments a Vanuatu (Sala Beckett, 2018), un espectacle que busca trencar els estigmes que envolten la salut mental i que ha tingut Lali Álvarez com a dramaturga, Jorge Yamam Serrano com a director i la participació de diversos veïns del Poblenou i alguns actors professionals. Entre tots han escrit l’obra. “Va ser una gran experiència que em va ensenyar a deixar l’ego de banda, posar les persones i l’amor al centre, deixar enrere prejudicis. Les persones amb les quals he treballat no podien ser objecte, no podien ser destinataris, eren subjectes del fet artístic”, explica Álvarez. De fet, tant Álvarez com Galán creuen que en aquests casos el paper de l’artista és més aviat de “canal”. És la persona que dona les eines i dibuixa un camp de joc.

En aquest aspecte, considera que “el teatre comunitari és un motor d’apoderament, com a via d’inclusió real en què persones de provinences diverses ens veiem convidades a formular idees juntes”. Ara bé, la seva experiència també l’ha portat a adonar-se que, en el món en què ens movem, els processos artístics es valoren per uns resultats analitzats sota uns paràmetres d’excel·lència que es basen en una mirada bastant convencional, elitista. Conseqüència directa: “Alguns resultats de processos comunitaris són mirats pel públic sense gaire interès, es valora més la mirada de l’artista que els ha acompanyat que el procés”, diu Lali Álvarez, que afegeix que “és important que el resultat no sigui que el públic digui: oh, pobrets, que bé que ho fan”. Això, diu la dramaturga, també s’aconsegueix netejant de paternalismes la mirada del públic, no només pretenent estandarditzar els resultats. Menys impacte i més valor. Menys mercantilisme i més democratització.

ART I PART al Poblenou

Inclusió terapèutica

Hi ha exemples que van més enllà: L’Associació Tot per tu, que treballa per aconseguir que les persones amb trastorns de desenvolupament o dificultats d’aprenentatge assoleixin autonomia, va realitzar un curs de teatre amb la col·laboració de la Kelly Hunter i l’AADPC. Hunter ha creat un mètode – el Hunter Beat – per estimular els nens i adolescents que pateixen autisme, mitjançant les obres de teatre de Shakespeare. Es tracta de barrejar els jocs dels actors amb els nens autistes.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

Deixa una resposta