Quantes vegades hem sentit dir que tal actor o actriu era molt tímid? O ens hem desinhibit a través del joc? O hem après a fer una cosa a còpia de repetir-la i repetir-la i repetir-la. Les arts escèniques són una eina valuosíssima per superar les limitacions del “jo”. Per això es converteixen en unes grans aliades a nivell terapèutic. I no tan sols per a les persones amb algun tipus de carència, trastorn o discapacitat que les practiquen. Especialment, per a tota la resta. Un cop més, el teatre ens obre la mirada.

Impulsa la capacitat de comunicació, ac­tiva la memòria, entrena el cos, desperta la sensibilitat, reforça l’autoestima… Podríem escriure una llista llarguíssima amb els beneficis que aporta la pràctica de les arts escèniques en els àmbits cognitiu, físic, social i emocional. Així ho validen els profes­sionals de la salut i ho experimenten els qui tenen la valentia de llençar-s’hi. És una solu­ció sana, divertida i efectiva encara que, això sí, a alguns col·lectius els requereix multipli­car l’esforç i la perseverança. Però quan han estat fàcils les fites més meravelloses?

Actors i actrius igualment capacitats

A Catalunya existeixen diverses companyies formades per actors i actrius amb discapa­citat. Una d’aquestes és la barcelonina Pot Teatre, un grup amb més de dues dècades de vida vinculat a l’entitat social Femarec. Els últims quatre anys s’ha professionalitzat i, transcendint el valor terapèutic de l’escena, té el repte d’integrar els seus membres en el món social, cultural i laboral a través d’obres de qualitat.

En aquests moments tenen tres musicals en cartera protagonitzats per artistes d’uns 40 anys. El primer va ser Els músics de Bremen in concert, un muntatge familiar amb 12 in­tèrprets damunt l’escenari que ja supera les 30 representacions. El van estrenar al Barts i l’han dut a la Mostra Igualada, a l’Onyiric Teatre Condal i fins i tot a Madrid. Després va arribar l’adaptació de Dario Fo estrenada al Poliorama Aquí no paga ni Déu, i l’últim ha estat Tot esperant Godot, novament estrenat al Barts i representat al Tantarantana, entre d’altres. Aquest setembre han encetat un nou projecte.

Sovint el públic no s’adona que són discapacitats fins després de la funció.

“Ara estem fent feina de picar pedra per­què la gent ens conegui. Un cop fem el bolo en volen comprar més perquè veuen que el producte és bo”, explica el director de Pot Teatre, Albert Gràcia, un acèrrim defensor del nivell de la companyia, que compta amb grans professionals com Marc Angelet, Keco Pujol, Griselda Astudillo, etc. “Sovint ens po­sen a la programació sota el segell de teatre social i penso que podríem estar compar­tint cartellera amb obres de primera línia”, opina. No considera que facin teatre inclusiu per a gent amb problemes, sinó teatre per a tots els públics. Prefereix que les sales no els posin cap etiqueta i que el públic els vingui a veure si els ve de gust. Diu que sovint no s’adona que són discapacitats fins després de la funció i llavors s’endú una sorpresa, perquè detecta les seves capacitats.

‘Els músics de Bremen in concert’ de Pot Teatre

Gràcia mai ha volgut saber què tenen els seus actors. Li és igual. Els tracta de tu a tu i els fa fer de tot, intentant sempre no ofen­dre’ls, com faria en qualsevol altra situació. Assegura haver après molt d’ells i en destaca la sensibilitat i l’aplicació. “És espectacu­lar el que et donen a escena. No estalviem esforços. Suposo que aquesta màgia és el que més arriba a baix”, afirma. També incideix en la seva evolució: hi ha qui li deia que mai s’aprenia un guió i ara fa tres obres a la ve­gada, o una actriu que fa quatre anys feia de cargol i com a molt travessava l’escenari, ara interpreta el Vladimir de Godot.

“Ens deixem portar”

L’Ariadna Rallo té 41 anys, és veïna del Po­blenou i conviu amb un trastorn mental. Fa teatre des dels 18 anys i en fa tres que és ac­triu de Pot Teatre. Surt a tots els espectacles. A Els músics de Bremen fa de gos, a Aquí no paga ni Déu és l’Antònia i a Tot esperant Godot es posa a la pell de Lucky, l’esclau. “M’ho passo molt bé per segons quines coses. Per d’altres em crea molta responsabilitat. Sembla que faci qui no vol la cosa, però estic tota l’estona concentrada”, reflexiona. El que més li agra­da és assaborir el personatge i la satisfacció i emotivitat quan el públic aplaudeix.

L’actriu espera amb candeletes les tardes de dimarts, dimecres i dijous, que és quan assagen. “Nosaltres anem fent i l’Albert ens va donant acotacions. A vegades les pesquem a l’aire i surten de seguida. D’altres no, i s’han de treballar molt més. És com apropar-se al límit de la perfecció. Ell la busca i nosaltres ens deixem portar el màxim possible, hem de ser com plastilina a les seves mans.”

L’Ariadna anima tothom a provar-ho, enca­ra que tingui por escènica, perquè està con­vençuda que se supera. També confessa que arriba feta “un sac de nervis” a l’estrena i que el teatre la pot fer molt feliç o generar-li molt estrès, però que quan tot funciona és “bestial”.

D’interès artístic

Un altre prisma és l’aproximació d’artistes a la realitat de les persones amb discapacitat o trastorns mentals per tal d’aprofundir-hi, vi­sibilitzar-ho i desestigmatitzar-ho. A vegades fins i tot ho fan en primera persona, com al Suite TOC núm. 6, de Les Impuxibles, centrat en el trastorn obsessiu compulsiu, del qual està diagnosticada la pianista Clara Peya, o Hunting for the unicorn, el treball d’investiga­ció al voltant de l’autisme de Becki Parker i la coreògrafa Vero Cendoya, estrenat l’any passat a FiraTàrrega.

Juneda InCursió

La trajectòria de Cendoya relacionada amb la discapacitat, però, ve de lluny i una mica de família, ja que dues de les seves cinc germa­nes també es dediquen a aquest sector. Con­cretament, li va arribar de la mà de Juneda InCursió, un projecte social amb set anys de vida impulsat per Ramon Giné que brega per fer accessible el teatre al màxim de gent. Hi participa a nivell docent i artístic juntament amb Anna Barrachina i Marta Pérez.

Un noi no acceptava cap tipus de contacte i ara m’abraça.

Com Albert Gràcia, Cendoya tampoc sap què tenen els seus alumnes. Busca la “sin­gularitat” de cadascú i s’enfronta al procés creatiu “sense cap vergonya ni res a amagar”. En la seva trajectòria ha vist avenços com el d’un noi que no acceptava cap tipus de con­tacte i que ara el primer que fa és abraçar-la, o que ja s’atreveix a llançar-se a terra.

Aquest tipus de projectes són els que més li agraden. De fet, al seu proper espectacle (pre­vist per a l’estiu del 2020) integrarà a la compa­nyia intèrprets amb diferents discapacitats. “Sempre he cregut en el poder de la dansa com a element transformador. Però en aquest cas, com que hi ha tant per fer encara, el veig molt més increïble. És com dignificar la persona. Posar-la en un escenari i dir: ‘Mireu-la’.”

Experiències inspiradores

Hi ha múltiples experiències de cursos de teatre per a persones en risc d’exclusió social. Una d’aquestes és Escenaris Espe­cials, fundada el 2006 per la dramaturga i directora Clàudia Cedó. Unint les seves grans passions, la psicologia i el teatre, va muntar classes per a actors i actrius amb diversitat funcional, discapacitat, autisme i malaltia mental. Actualment compta amb un cente­nar d’alumnes.

Un altre cas paradigmàtic és el programa de teatre terapèutic Hunter Beat, basat en el ritme de la mètrica que utilitzava Shakespe­are per propiciar la tranquil·litat i la segu­retat dels infants autistes. L’ha ideat l’actriu i directora britànica Kelly Hunter i, com hem pogut comprovar als tallers organitzats per l’AADPC, la vivència és magnífica. Els assistents en surten commoguts, admirats i profundament agraïts. Inspirador.

Hunter Beat

L’AADPC ha organitzat dues edicions de la reveladora teràpia de Kelly Hunter. La primera, el juliol del 2018 amb l’Associació Tot per tu; la segona, el passat mes de juny amb el Centre d’Educació Especial Montserrat Montero de Granollers. A més dels beneficis que aporta als nens i nenes amb autisme, suposa una oportunitat única als actors i actrius que hi col·laboren, ja que, formats per la mateixa Hunter, descobreixen una altra manera d’entendre la vida i la professió.

Els dos primers dies treballen les activitats que faran amb els nens. Aprenen els jocs i les dinàmiques del mètode i també les característiques de l’autisme per tal d’acarar millor les situacions. Els següents tres dies dediquen el matí a les sessions amb els nens, mentre que a la tarda con­tinuen aprofundint en el mètode. És llavors quan els infants estableixen el primer contacte amb l’obra de Shakespeare. Les exagerades veus i expressions facials dels personatges del bard contribueixen als exercicis d’interacció i desinhibició. Finalment, el sisè dia es mostren públicament els resultats i es fan evidents els progressos en la comunicació, les rela­cions socials, les habilitats del llenguatge, l’expressió, el reconeixement de les emocions i el contacte visual dels participants.

Compartir.

Sobre l’autor

Periodista especialitzada en arts escèniques. "Il faut tout dire. La première des libertés est la liberté de tout dire"

Deixa una resposta