Analitzem alguns espectacles de dansa de la cartellera per enfrontar-los a la seva concepció dramatúrgica.

Des del mateix moment en què la dansa (el ballet) esdevé espectacle, la narrativa imposa el seu ordre. En un context actual de revisió dels cànons del repertori clàssic, els artistes de l’àmbit del moviment exploren fórmules amb concepcions ben diferents del fet dramatúrgic. És el cas de creadors com Miquel Barcelona, Kiko López, Søren Evinson i Les Impuxibles.

El cos és un instrument de comunicació i el gest, la seva nota efímera. Com en una partitura, cada posició implica un so divers. La manera com ens desplacem, una salutació, on fixem la mirada i com seiem davant d’algú dona informació molt precisa de què volem transmetre. En siguem conscients o no. Una coreografia no deixa de ser res més que la multiplicació d’aquella intenció. Amb un element d’amplificació extraordinari: la mirada. La dansa no existiria, més enllà d’una experiència personal, si no fos per la recepció de l’altre. De tot plegat en dona fe el ballet, en els seus inicis, en construir un artefacte escènic que, aprofitant la disciplina sobre el gest, servís per explicar històries. De manera que les celebracions comunitàries i la manifestació festiva o funerària de les danses populars i tradicionals van traspassar l’estricte marc on s’executaven per esdevenir manifestacions artístiques. Des de la cort del rei Sol, després les tècniques neoclàssiques i la dansa moderna fins a arribar a la contemporània i els seus diversos estils.

D’ençà que la dansa (el ballet) esdevé espectacle que la narrativa imposa el seu ordre. Amb una tensió que ha arribat fins als nostres dies. Quina història volem explicar és la pregunta des de la qual es construeix una obra. Emmirallats en el germà gran: el teatre de text. I amb la voluntat indissimulada de substituir les carències del mot. El llenguatge del cos no requereix adjectius per explicar els estats de l’ànima. Una altra qüestió diferent és que tinguem a l’abast els recursos per entendre’ls. La gent que es dedica a aquest art sap que aquest tema és fàcil: ens han ensenyat a interpretar el llenguatge verbal i escrit, fixat a foc en regles gramaticals immutables. Però no sabem llegir el moviment fugaç; al capdavall, el tret que millor defineix l’ésser viu.

Revisar els cànons

D’aquesta manera, les històries de donzelles i el seu príncep, els objectes animats, les bruixes, els mites i els cignes enamorats van anar ocupant, fins fa relativament poc temps, la dramatúrgia de la dansa. Unes temàtiques que a ulls actuals es veuen amb distància. De fet, entre les companyies de repertori més clàssic s’està instal·lant la idea que cal, de manera imperiosa, reinterpretar tots aquells textos. És impossible pensar a mantenir aquella tradició sense una revisió a fons dels rols de gènere, de classe o d’ideologia si de debò volem que no es perdi.

Ens han ensenyat a interpretar el llenguatge verbal i escrit, però no sabem llegir el moviment fugaç

La dansa moderna, les avantguardes i l’adveniment de la contemporània van fugir com van poder d’aquell constrenyiment. De vegades fixant-se en la construcció de nous codis de moviment. Sovint, alliberant la dansa de qualsevol sentit. Altres cops exigint una separació nítida amb el significat que el públic havia de construir. Fins i tot amb un rescabalament d’una dramatúrgia més d’acord amb els nous temps. En el fons, sempre, perpetuant aquella tensió històrica entre el llenguatge del cos i el de la paraula.

No és difícil resseguir el fil d’aquesta qüestió entre les produccions més actuals. Algunes obres se sustenten en una extensa conceptualització, amb profusió de referents teòrics i artístics, i la voluntat indissimulada d’esdevenir una mena d’obra total, en contacte amb molts altres llenguatges escènics, a l’estil d’allò que el Romanticisme va provar de fer. Altres peces opten per un model més racional, d’abstracció ideal, deixant a la seva sort la recepció del gest ballat, en una reivindicació clara dels postulats més trencadors d’inicis del segle xx. Mentrestant, altres creadors han seguit el rastre de la dansateatre i els intents de les darreres dècades del segle passat per construir un nou model que sintetitzés aquelles forces de sentit contrari, però que interpretaven compatibles. Models tots ells, amb alguns altres de més específics, que han aparegut d’una manera desordenada aquí i allà. Fins i tot, de vegades, barrejant pressupòsits, fet que dona bona informació del moment creatiu en què ens trobem.

El gest i la paraula

Sense la intenció de ser exhaustiu, perquè caldria primer fixar una classificació fiable en aquest sentit, podríem posar exemples d’això que parlem en algunes de les obres de dansa que es veuran els mesos vinents. Al gener, per exemple, arribarà al Mercat de les Flors la nova producció de Miquel Barcelona. Fa uns mesos que s’anuncia amb la presentació d’algunes de les peces curtes que se’n deriven. Es tracta de Rojos (fins al 23 de gener), una recerca sobre testimonis de l’època posterior a la Guerra Civil. Es fixarà especialment en tres elements: les figures artístiques, les dones creadores i el moviment homosexual. La seva és una opció clarament social: entén la dansa com a eina de transformació. El paper de la coreografia en les seves peces és central: accentua, explica, incardina l’experiència que vol transmetre. Fa de reflex d’un determinat estat d’ànim, elabora personatges coherents amb el missatge i els fa transitar per la història que vol explicar.

Altres creadors han seguit el rastre de la dansa-teatre en els intents per construir un nou model

També al gener, però al SAT! Teatre, es presentarà Retorn (28 i 29 de gener), dirigida per Kiko López. El creador, amb una base de llenguatges urbans i contemporanis, contemporanis, ha elaborat una peça amb una forta base conceptual. De caràcter existencialista, aborda la sempre difícil connexió entre natura i humanitat. Amb circularitat: des dels orígens, passant pels aprenentatges que la vida ofereix, per arribar a una certa pau pròxima a la connexió amb el cosmos, l’espai comú de vida. Planteja el moviment, en treball conjunt amb les ballarines, com una projecció sintètica d’aquelles idees, expressades amb la força del gest. Li interessa la claredat del fraseig coreogràfic i la translació d’aquell imaginari conceptual al moviment en escena.

‘Retorn’ de cia. Kiko López

A l’Antic Teatre, a principis de febrer, aterra Søren Evinson amb Just Desire (del 27 de gener fins el 6 de febrer). Peça estrenada fa un any, tindrà l’estrany privilegi de mantenir-se en cartellera dues setmanes, cosa ben inaudita en dansa. Al voltant del desig, el performer elabora una fantasiosa construcció escènica. No és només perquè treballa a partir d’un fil dramatúrgic perfectament encaixat, és que convida a una experiència visual on el gest ballat i la coreografia són el detall últim d’una construcció escènica que va més enllà de la intenció, d’allò que vol explicar. Perquè es tracta d’una acció que requereix el posicionament mental del seu públic i que parteix de la mateixa idea de l’espectacle: la relació que mantenim amb els objectes de consum i la manera com ens mobilitzem per aconseguir-los.

‘Just desire’

Una mica més tard, el mes de març, i per completar aquest catàleg de dramatúrgies diverses en dansa, Les Impuxibles estrenaran al TNC la seva nova peça Harakiri, que tracta sobre el suïcidi. Col·lectiu especialment sensible a les temàtiques emergents en el debat social (la transsexualitat, la malaltia mental, la cosificació), utilitzen la dansa com a instrument al servei de la història que expliquen, que es justifica per la mateixa constitució del grup: Clara Peya al piano i Ariadna Peya en el moviment. Aquella idealitzada i històrica relació, la de la música i la dansa, que elles encarnen en personatges. Al servei del missatge que volen transmetre, sempre compromès amb el seu temps i plenament integrat amb el llenguatge contemporani.

‘Harakiri’ © Amadeu Bergés

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta