Reflexions en veu alta coincidint amb la reposició de La Rambla de les floristes, de Josep M. de Sagarra. Al TNC, fins al 24 de novembre.

La vigència dels clàssics mai es pot donar per evident; és una feina de descobriment que sempre es renova. N’hi ha que, a més, estan construïts a partir d’un patrimoni geogràfic i cultural específic, com per exemple la Rambla de Barcelona. Aquí la vigència o no de les obres clàssiques pren un caire diferent. S’obre la possibilitat de descobrir que la nostra ciutat (o la nostra cultura) ja no és la que era.

La Rambla de les floristes, de Josep M. de Sagarra, es reposarà quasi noranta anys després de la seva estrena al Poliorama i és una obra d’aquest segon tipus. L’encarregat de dirigir-la serà en Jordi Prat i Coll, que ja s’ha vist les cares amb autors com Santiago Rusiñol (Els jocs florals de Canprosa, 2018) o el mateix Sagarra (La fortuna de Sílvia, 2016). La pregunta és quina experiència recolliran en Prat i el seu equip que aconsegueixi trans­portar el text a una nova època.

Les glosses del text en edició de butxaca i la descripció del futur espectacle diuen que La Rambla de les floristes reflecteix bé “les múl­tiples facetes de la calidoscòpica realitat bar­celonina”, que es passegen per “la Rambla de les Flors amb total normalitat.” Un dubte fonamental, de cara a l’elaboració de la nova posada en escena, passa per especificar: de quina Rambla parlem? La de mil vuit-cents seixanta-i-tants, com deixà escrit Sagarra? La de 1935, en què es va estrenar l’obra? O la del 2019?

La rambla és un espai de conflictes socials i desafiaments urbanístics de primera categoria”

Aturem-nos al present. Un document elaborat per l’equip kmZERO diagnostica que el nombre de veïns de la Rambla ha caigut en picat a causa del fet que no es defensa la funció social de l’habitatge; que la Rambla ha perdut la seva funció històrica d’espai segur per a l’activitat econòmica i comunitària i que hi predomina un monocultiu turístic, poc donat a la diversitat de negocis; que els darrers anys ha augmentat la perillositat nocturna i la desatenció dels col·lectius més vulnerables. La Rambla ja no és (només) un lloc emblemàtic de Barcelona per on es passeja la calidoscòpica societat catalana, formada per floristes, veïnes, personalitats polítiques i capellans. És sobretot un espai de conflictes socials i desafiaments urba­nístics de primera categoria. I és d’aquesta Rambla que ens parlarà la reposició de Sagarra?

Tot indica, més aviat, que la vigència de l’obra l’hem de trobar en un altre lloc, però que em sembla que no queda gaire lluny d’aquest. No parlem d’un espai geogràfic, sinó emocional i conceptual. Qui col·loca Sagarra com a protagonista de la Rambla? A l’Antònia, una florista que es dedica a la seva botiga des de fa anys i que defensa la seva autonomia davant tot tipus de proposicions, somnis i desitjos. Per a l’escriptor Miquel Gibert, la de l’Antònia, com per a altres heroïnes de Sagarra, és una lluita per no deixar-se corrompre, per mantenir-se ferma en el seu espai personal, propi, on pot estar a resguard de les forces exteriors que podrien endur-se-la. Li fan promeses d’amor, i adver­teix a joves i no tan joves que les propostes de riquesa i fama solen acabar malament. A l’obra original no hi trobarem gaire més tra­ma que aquesta, però la lluita per protegir-se dels elements externs no podria estar millor plantejada.

Rosa Boladeras a ‘La Rambla de les floristes’ © TNC

Només cal contemplar una vegada els ulls de Rosa Maria Sardà a l’adaptació televi­siva de La Rambla de 1984 per entendre la magnitud d’aquesta lluita per la resistència. En aquests 35 anys, les forces que amenacen a l’Antònia han canviat (podríem dir que s’han fet més monstruoses i impersonals), però els riscos són els mateixos: pèrdua de la identitat, pèrdua de l’estabilitat, caiguda en desgràcia. Aquests perills no queden tan lluny, per altra banda, del diagnòstic i les denúncies de l’equip kmZERO.

A Josep Maria de Sagarra se li va criticar sovint el seu estil planer, lluny de les rebus­cades estructures poètiques d’altres drama­turgs i escriptors de l’època. Potser podríem vincular la senzillesa de la seva paraula, la seva claredat, amb la senzillesa de l’estil de vida que defensa l’Antònia. Un estil, lingüístic i de vida, lluny dels somnis impostats i impersonals, lluny dels deliris de grandesa i de les promeses emmetzinades. L’Antònia, i Sagarra, hi oposen una existència humil però arrelada a la terra, conscient del seu lloc al món, orgullosa no pel que té, o pel que li di­uen que és, sinó perquè sap qui és i no dubta a plantar cara als seus enemics.

Davant d’un món en canvi permanent, un món ple de desitjos i potser de pèrdues, l’obra de Sagarra ens recorda la importància de saber qui som. Exposa la importància de saber on és casa nostra. Quan fa dos anys de l’atemptat a la Rambla, i en plena crisi veïnal, la pregunta és més urgent que mai.

Les floristes de la Rambla avui venen flors, igual que fa quasi noranta anys. La pregun­ta és si la Rambla segueix sent seva. Si les floristes són paradigmàtiques d’una imatge que fins ara hem cregut que era nostra. Tota reposició d’una obra implica una posició sobre la mateixa obra. Que les floristes i la calidoscòpica societat barcelonina de Sa­garra interpel·lin la nostra realitat dependrà de la posició del muntatge. Esperem trobar profunditat als ulls de l’Antònia, i fermesa als seus peus.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta