Carme Elias. Un toc de saviesa Destacat

Divendres, 19 Setembre 2014 12:50 Escrit per  Laura Freijo Justo
Carme Elias.  Un toc de saviesa Fotos: Maider Mendaza

Com les grans actrius, Carme Elias no és tant el que diu sinó el que transmet.

Fent gran allò petit, tangible allò intangible. Delicada però ferma, amb gestos breus i mirades ineludibles, capta l'atenció de manera natural. Amable, cordial i propera, no li cal un enginy especial per seduir: els seus ulls prenen possessió d'allò que l'envolta. Com davant la càmera. Al llarg de la conversa, desprendrà espurnes de tendresa en buscar alguna paraula que no troba per dir exactament allò que vol dir. Els esclats de riure compartits al tranquil bar de l'Hotel Omm tiraran per terra percepcions externes de les quals és conscient, “El que rebo de la gent que no em coneix és que sóc una mica distant i és tot al contrari, suposo que és una capa de timidesa que em protegeix”. Durant més d'una hora, farem un passeig per alguns aspectes de la professió, per la situació actual i per la seva experiència com a actriu.

Quan fas un repàs de la trajectòria de Carme Elias, t'adones de moltes coses, però potser la més immediata és que ha trepitjat tots els camps de la interpretació. Teatre i radioteatre, sèries de televisió prime-time, telefilms i teleteatre, doblatge, cinema. Després, detectes que els autors que ha representat a escena són prioritàriament clàssics, “clàssics moderns”, afegeix suau. Passes a la televisió i ha protagonitzat sèries com Turno de Oficio o Herederos, per citar-ne dues de gran impacte popular, entre moltes altres. Per arrodonir-ho, el 2009 li concedeixen el Goya a la millor interpretació femenina per Camino, de Javier Fésser.

Arribats en aquest punt, què és l'èxit per a tu?

L'èxit em sembla una cosa que es persegueix –parlo en general– però mai no s'assoleix. Èxit és com una carrera cap a l'impossible. Per a mi (pausa), així és com ho sento ara –potser en d'altres etapes he estat més preocupada per altres coses– és poder fer personatges que em proposin coses noves, amb els quals pugui assajar noves propostes i que tinguin un recorregut llarg. Un personatge amb el qual pugui fer un treball intens.

I què mires? Què t'interessa quan reps un text, un guió, un personatge? Quines coses t'atrauen?

És un conjunt. El personatge és molt important perquè ho sents de seguida si un personatge és teu. Bé, jo ho noto de seguida. (Pausa breu) Si és per a mi, vol dir que m'està movent algunes coses internes que m'adono que després podré transmetre, per tant, això pot ser interessant. De vegades, perquè va acompanyat d'una producció i d'un director excitants, llavors saps que estàs en bones mans. De vegades m'ha passat tenir al davant el director amb qui he desitjat treballar tota la vida i, de cop, saber que no podia ser, que allò aniria malament i me n'he anat. De vegades, perquè quan arriba, necessites treballar... Amb Al galop no tenia temps, però quan vaig llegir el text, vaig pensar, “això ho he de fer com sigui...” És l'instint, l'instint d'actriu que et porta a dir que sí.

Carme Elias és una enamorada del teatre de text, però recorda com la seva formació a l'Institut del Teatre del carrer Elisabets li va ampliar les capacitats físiques i imaginatives amb mestres com Fabià Puigserver, Hermann Bonnín o Albert Boadella. “Sóc conscient que amb la paraula ben dita no n'hi ha prou.” Passarem també pels seus inicis a TVE a Sant Cugat, quan era l'única que hi havia. “Fèiem unes tacades de text amb els grans clàssics catalans i ho fèiem aquí perquè es va donar la conjuntura que, en aquell moment, hi va haver un nucli de persones que van donar suport a aquesta proposta.” Cita noms importants d'aquella època, com ara Antoni Chic o Sergi Shaaff, als quals agraeix tant el fet que el teatre català es pogués divulgar de manera massiva com que comptessin amb ella com a actriu. Alhora els personatges també et truquen a la porta i et diuen: “Ei! Faràs la Nina i, vint-i-quatre anys després, faràs l'Arkadina”.

Experiència a l'abast de molt poques actrius, com ara Vanessa Redgrave, que també ha interpretat aquests dos personatges de La Gavina, de Txékhov.

Per a mi això va ser meravellós. És com un arc en el temps. De cop, t'adones que el temps ha passat, i això és un impacte, però al mateix temps també t'adones que ets allà i que has fet un recorregut que t'ha permès arribar a fer aquest personatge quan tu feies el jove de la funció i ara fas el personatge...

És clar, primer el somni i després...

La realitat. És que justament l'exemple de la Nina i l'Arkadina és molt, molt, molt clar. Parla d'una actriu de teatre amb tot el que això comporta. De reconeixement, de moltes de les coses que diu aquest personatge encara que parlem d'un altre segle. La recerca d'aquest somni en el cas de la Nina, molt frustrada per les circumstàncies, i en el meu cas havent pogut fer tot aquest arc, per a mi preciós, des de l'Hermann Bonnín a la... Ai, ara...

Amàlia...  (totes dues) Ochandiano.

Davant meu, molta vida, molta experiència que sura a cop de memòria curricular, de salts cap endavant i cap endarrere, de recerca de noms que no surten i que, unes rèpliques més avall, il·luminen la conversa quan apareixen. Són trossets d'illes que pertanyen a un arxipèlag comú: el de la professió. “Vinc d'uns inicis de teatre on el missatge que s'enviava al públic era important. Per això em sento ara, en aquests moments, tranquil·la com per afrontar coses purament d'entreteniment i combinar-les amb coses que per a mi són més sòlides i que envien un missatge més clar del que és la societat on vivim.”

Sembla que vivim una etapa de molta abundància teatral tant a Barcelona com a Madrid. S'estan obrint molts espais, tant teatres més petits com espais no convencionals, però les condicions laborals d'aquests professionals sovint passen per repartir la recaptació de la taquilla...

Ahir vaig estar a La Seca veient 8 veces te dejo, una producció argentina amb uns actors meravellosos. Me l'havien recomanat i no me la volia perdre. M'encanta l'escola argentina. Em va entusiasmar veure'ls actuar, com estan a l'escenari, com encarnen el personatge. I estan en una sala petita, que és on probablement succeeix això que tu dius... És clar, jo això ho he fet i, si un producte m'interessa, pot ser que alguna vegada ho torni a fer, però és veritat que també tinc una responsabilitat amb la meva família i les persones que tinc al meu voltant. Però trobo que és molt bo que es hi hagi totes aquestes sales perquè són com les cuines, llocs on els actors que comencen, o no tant, però que tenen ganes d'explicar coses, poden trobar la seva manera amb contacte amb el públic.

Carme Elias, com qualsevol actor o actriu, ha tingut algun moment difícil en què no rebia trucades, però, com puc observar, no ho sembla. Fins i tot, ha compaginat treballs.

Crec que Gavilanes va coincidir amb Prometeu, a Madrid.

Com es fa això?

Malament. (Esclat de riure) Sí, malament, perquè prefereixo fer una cosa i després una altra... Va ser només una petita etapa, perquè el Prometeu era fort... Continuava fent unes sessions de Gavilanes, però va ser moooooolt poc temps.

Carme EliasL'actriu, però, no defuig el rerefons de la pregunta. Ans al contrari, en veu alta repassa la intensa etapa laboral que ha tingut aquest any amb tres personatges molt potents. Primer la Laura de “Fum”, de Josep Maria Miró, després la mare de “Doña Rosita la soltera”, de Lorca i finalment l'abordatge de “Diane Vreeland”, la famosa editora de moda de les revistes “Harper's Bazaar” i “Vogue”, d'”Al galop de Mark Hampton” i “Mary Louise Wilson”, el monòleg que ha representat al Teatre Akadèmia i que torna a la cartellera al setembre.

Tres personatges tan diferents... Ha sigut una experiència, adonar-me'n que els límits te'ls poses tu. És el teu cap el que els posa. Si et deixes anar, si treballes a tope –naturalment, no et pots descuidar–, i sobretot, si tens gent que t'està protegint, companys, directors que tenen paciència amb tu...

És complicat treballar amb Carme Elias? Com que dius que tenen paciència...

(Riem) Sóc una persona lenta, saps?

Què vol dir lenta?

De procés. No arribo el primer dia i ja ho faig. (Riu) Sóc una mica lenta, llavors, en general, els directors tenen bastanta paciència amb mi... (Més rialles)

Només començar a parlar, li confesso que m'ha obligat a veure “Camino”. “Uau”, diu.

M'has fet plorar...

És que és molt forta la pel·lícula

Quan parla de Javier Fesser, el director, guionista i productor de “Camino”, de la Glòria, aquesta mare de profunda fe catòlica, no pot evitar tornar-se a apassionar.

Sí, vam treballar el personatge des de l'amor. S'havia de treballar des d'un lloc a partir del qual allò emocional aflorés. Només es podia fer des de l'amor i això ho vam tenir molt clar amb el Fesser des del començament.

Hi ha moments esfereïdors.

Intento reproduir la seqüència de la capella de l'hospital en què el pare, fart d'intentar complaure les regles religioses de la seva dona, agafa una flor blanca per posar-la a l'habitació de la seva filla i adverteix a la mare que li comprarà el vestit vermell que tanta il·lusió li feia. “¿Adónde vas? Voy a ponérsela en la habitación y le voy a comprar el vestido rojo.” Llavors, la mare es trenca definitivament i, per sobre de la seva fe, s'imposa l'amor per la filla.

“Es la tienda de Hermosilla con Balboa”, dius.

És una escena molt curta, molt fonamental. El repte em va paralitzar una mica i llavors vaig tenir la gran ajuda del Fesser que va dir: “Paremos”. I em va dir: “Què passa? És que sento que sóc on no he de ser, és tant el que he de donar aquí que sento que no hi arribo”. I em va dir: “No, no, no, no, és clar que hi arribes, parem una mica”. Ens en vam anar a parlar tots dos. Vam fer un exercici que fèiem sovint que és que ell em parlava des de “recorda que és la teva filla...” D'aquest treball d'amor que et deia abans...

És molt difícil aquesta seqüència.

Vam preparar molt bé els assajos amb la progressió del personatge... Però aquesta escena, és curiós que t'hagis quedat amb aquesta escena que va ser una de les que a l'hora de rodar-la vaig dir “Déu meu, he de fer això ara, i com ho faig?” Estava preparada per fer-ho, però a l'hora de rodar, saps? La responsabilitat em va caure a sobre i vaig tenir un moment de ahhhh... I va ser fantàstica la reacció que vaig rebre de tot l'equip, perquè tot l'equip estava amb mi, mai no els ho agrairé prou...

Llavors aquí, li retorna el nom que, amb afany, ha buscat abans. El company que fa de pare.

I al Mariano Benancio. Gran injustícia que no li donessin el Goya. No recordo a qui li van donar aquell any, però gairebé tots ens vam endur un Goya, i ell, inexplicablement, no. Bé, són coses que passen...

El llistat de pel·lícules en les quals ha intervingut és llarg. Variat. Però no me'n puc estar, vaig créixer amb les pel·lícules de Pedro Almodóvar.

He anat al tòpic, ho sento. Camino i La flor de mi secreto... (Somriem) He rigut molt perquè té unes rèpliques impressionats...

Sí, ara fa molt de temps que no veig la pel·li, imagina't...

Hi ha una seqüència que m'agrada molt, quan la Betty li treu els botins a Leo... Crec que és una de les més difícils que tu tens allà.

Aquest és un dels pocs moments en què em trobaré amb un cadenat. Bé, ho recordo molt poc, és una pel·lícula que recordo molt poc. Però això dels botins ho recordo perfectament, perquè recordo que... (S'atura de cop) Són coses privades... (Riu per sortir del pas) És curiós que paris esment en coses tan concretes. (Remarcant) Aquesta escena la recordo perfectament.

Un altre pesonatge amb el que Carme Elias es torna a entusiasmar, com quan parla de Gloria, és l'àvia de La distancia más larga, de Claudia Pinto. Aquesta pel·lícula ha estat importantíssima, pel·lícula que encara no s'ha estrenat aquí a Espanya, però que s'ha vist a molts festivals i que ha guanyat alguns premis. Un altre personatge inoblidable. Una dona que torna als llocs on ha estat feliç per morir. Un pas endavant com actriu. L'has de veure algun dia.

També has fet de mare del fenomen teenager Mario Casas...

(Riem) Parlem de Tengo ganas de ti, de Fernando González Molina.

Totes les nenes, tota la joventut em diu: “Ai, què, què, què Mario Casas...?” Mira, jo sento que tinc encara un recorregut ampli de personatges, que puc anar cap a l'àvia i que puc anar cap a la senyores que estic fent últimament. Benvinguts els personatges sempre que m'aportin coses interessants.

Anem i tornem. Entrem i sortim. Riem i escoltem. Ens trepitgem en alguns instants i busquem la paraula precisa en d'altres. La trobem o la descartem. El teatre sempre hi és present, s'estén amb detall amb el nou personatge que interpretarà al TNC la propera temporada amb direcció de Ramon Simó, la versió teatral de la novel·la “Purga”, de Sofi Oksanen, però tampoc no puc passar per alt “Pesadilla para un rico”.

Has treballat amb Fernando Fernán Gómez

Ohhhhh

Una pel·lícula interessant. A més, Fernando Fernán Gómez, un dels més grans.

Bueno, bueno, bueno, bueno... No saps el que era allò... Era meravellós...

Parla-me'n una mica...

Fernando Fernán Gómez s'asseia davant del monitor i et deia el que volia i alguna cosa més. Però el més divertit era estar al seu costat tota l'estona. (Riu) Perquè les perles que deia no tenen preu. (Obre l'ostra i et fa veure la perla) Perles! Perles, perles, perles, perles tota l'estona. Era meravellós. Vaja, jo agraïdíssima d'haver viscut aquella experiència. Un sentit de l'humor tota l'estona, una cosa! Tan intel·ligent, tan brillant...

Que ho ha fet tot.

Tot. Sempre recordo aquelles perles. El seu representant li deia: I ell li contestava: “Vale, ¿y qué es lo otro?” I el representant li deia: “No hay lo otro”. I ell rematava: “Pues entonces hacemos esto, ¿no?” La practicitat. Aquesta practicitat que dius, sí, ens mengem molt el coco i volem fer els personatges que volem, però si has de menjar, has de menjar.

Fa molta estona que el temps denuncia el final. Fa molta estona que fa molta estona. Hem d'anar acabant. Sí. Encara trigarem un pèl més a acomiadar-nos.

El compromís de l'actor, de l'actriu. Artístic? Social? Polític? La seva opinió sembla que pot arrossegar altres opinions...

Parles d'Amèrica...

Parlo d'Amèrica però també parlo d'aquí. Molta gent s'està mullant i està dient la resposta és sí, sí. Em refereixo al dia 9 de novembre. Em refereixo al tema polític. Com ho veus, tu?

Bé, jo crec que tothom ha de fer el que vulgui fer. A mi el que em preocupa de veritat és bàsicament la situació econòmica, no d'aquest país nostre, Catalunya, sinó de tota la resta de l'Estat espanyol, perquè em sembla que tots estem intercomunicats. La situació que s'està destapant a tot l'Estat espanyol de mala gestió econòmica i malversació de fons.

Resulta fàcil mantenir una conversa amb Carme Elias. Tant pel que dóna com per la seva manera de rebre. De ser-hi, en l'aquí i l'ara. També per l'interès d'allò que calla però que et fa arribar. Vénen ganes de dir-li, “Ei, anem a prendre una altra coca-cola sense gel un altre dia i continuem?” Per a la Carme, amb sucre. Per a una servidora, zero.

Santa Coloma de Gramanet/ Barcelona. Dissabte, 19 de juliol de 2014
Laura Freijo Justo

Entra per fer un comentari