Núria Espert. Eterna Destacat

Dilluns, 07 Desembre 2015 00:00 Escrit per  Laura Freijo Justo
Núria Espert. Eterna Foto: Sergio Parra. Maquillatge: Chema Noci

"No busco l'excel·lència, busco el que crec que em fa falta".

El seu nom vol dir saviesa. Actriu, directora, empresària, gestora cultural, rapsoda. Tota una vida dedicada a l’art. A crear i a facilitar la creació. A donar i a rebre. A la recerca i a l’encontre d’un misteri tan antic com la necessitat de comunicar-se de l'èsser humà. D,explicar històries per explicar-nos a nosaltres mateixos. Núria Espert li professa un amor profund a la paraula. Tot té un sentit primigeni quan parla, quan diu.

 

Mentre espero que arribi l'hora a la Plaça Oriente, puc recrear la imatge d'una Núria Espert feliç, travessant la plaça camí del Teatre Maria Guerrero, en l'època que va ser codirectora del Centro Dramático Nacional. Un matí assolellat, com aquest. Un primer cafè, com el que em prenc poc abans de picar a casa seva. Tot com la seqüència d'una pel·lícula.


On vols que seiem?
Aquí, totes dues al sofà.

 

Aquest és un bon any. La violación de Lucrecia, gran èxit a Buenos Aires. Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. El pan y la sal, a Madrid, un projecte al qual té especial estima, i ara el retorn d'El rei Lear al Teatre Lliure. Núria Espert està en plena forma.

 

Des que et segueixo, i fa temps, quan penso en tu, et tracto de vós...
(Somriu) I ara

I és clar, en llegir el teu llibre, quan tu arribes a Salvador Espriu el tractes de vós i és allò que dius, ostres! (Rialles)
Al meu costat seu una actriu que ha donat vida a molts dels grans personatges de la literatura dramàtica universal. Dones i també homes. Medea, la Claire de Las Criadas, Yerma, la Fedra d’Espriu, Bernarda Alba, Salomè, Pròsper, La Celestina, Arkadina o la Marta de Qui té por de Virgínia Woolf?, per citar-ne un grapat. Una directora escènica que ha treballat amb actrius com Glenda Jackson, Joan Plowright o Irene Papas; que ha dirigit òperes com Madam Buterfly, Elektra, Rigoletto, La Traviata, Carmen, Tosca o Turandot, representades a escenaris com el Liceu, Covent Garden, Royal Theatre de Glasgow, Los Angeles Opera, La Monnaine de Brussel·les o el Teatro Real de Madrid, entre d'altres, i que ha compartit responsabilitat amb directors musicals com Plácido Domingo o Zubin Metha. El món ha estat, sovint, un mapa d'escenaris per a aquesta dona. Un mapa de públics que l'han aplaudida. Comença parlant-me de l’argentí.

Aquí, ni la gent més apassionada posem aquesta passió en el teatre. Hi ha un amor profund cap al teatre. Pensen que el teatre canvia el món. Jo no ho crec però ells pensen que igual que la justícia o que la medicina, coses de vida o mort, el teatre és de vida o mort. I això et fa sentir molt bé.

No creus que el teatre canviï el món però t'engresques en projectes com El pan y la sal.
Estic tant contenta d'haver-ho fet…

El pan y la sal és una peça sobre la memòria històrica que aprofita el judici que va encausar Baltasar Garzón de manera literal. Dirigida per Andrés Lima al Teatro de Barrio, hi van participar desinteressadament José Sacristán, Mario Gas, Emilio Gutiérrez Caba, Gonzalo de Castro, Alberto San Juan i Tristán Ulloa, entre d'altres, a banda de Núria Espert.

El més maco era quan entràvem les víctimes, els representants de les víctimes. El més maco es produïa allà. És un teatre molt petit. (Pausa) I estàvem envoltats de centenars de cares de desapareguts. Centenars. Allà passaven coses precioses. En general, quan em criden per coses així sempre tracto de fer-les, però si estàs treballant, i jo treballo molt, a moltes no hi puc respondre. Puc fer molt menys del que voldria perquè sempre estic dalt d'un escenari o assajant.

 

De fet, ara tornes amb El rei Lear. T'he sentit dir que et vas quedar desolada quan vau acabar les funcions perquè encara et quedava pujar un pèl més. Com es pot transcriure això en paraules?
No crec que pugui però (pausa llarga) ho intentaré. (Silenci) Aquests papers són mil vegades més grans que tu, més grans que la vida. Sempre m'han agradat molt les biografies d'actors, d'escriptors, gent del meu món. Perquè hi trobes tantes coses en què coincideixes... Per grans que ells siguin i per petit que tu siguis, sempre n’hi ha. I tota la vida he recordat que Lawrence Olivier els va fer tots, com John Gielgud i Ralph Richardson. Aquests tres grans grans els van fer tots, en competència els uns amb els altres. Molt amics i molt criticons (riu) i molt cruels. Doncs, Olivier va dir -està escrit i jo ho crec- que aquests personatges necessiten moltes funcions per acostar-t'hi, per fer-los. No assajos, sinó representacions. O sigui, que se n'han de fer moltes. Jo també ho crec, perquè m'ha passat amb les Medees, amb Yerma, que vaig fer dues mil vegades. No penso que cada funció surt millor que l'anterior, sinó com blocs, no? Ara, creuo els dits, espero que el Lear em surti millor del que em sortia, perquè el que he après en aquelles quaranta, trenta-nou funcions no es pot aprendre a soles ni assajant. I es va acabar, i ho vam celebrar i tots tan feliços, però després em va agafar una... una pena també que no vinguéssim a Madrid a fer-ho, en català, o en castellà. És difícil que una cosa surti bé, i tinc la impressió que el Lear sí que hi va sortir. Els companys són extraordinaris. El Pasqual em va dir una cosa preciosa: “Si no tinc el repartiment, no la farem”.

 

Aprofitant El rei Lear. Shakespeare, com tots els clàssics, és com un oceà, meravellós, immens, bell...
I fa por, com l'oceà

 

Però si anem al més obvi, el començament d'El rei Lear és el llegat d'un rei a les seves filles. Fent un paral·lelisme, i pensant també en els actors i les actrius del muntatge, que volien assistir a tots els assajos, quin és el llegat de Núria Espert?
Una cosa molt petita però que els la regalo. (Pausa) La serietat de la feina. (Silenci llarg) El respecte per la feina. (Silenci llarguíssim) Aquests textos volen ser tractats amb un respecte extraordinari. Quan vam començar, quan hi havia una parada, allà s'armava... (Riu imperceptiblement) Hi havia molta gent jove, magnífica, eren fantàstics. Tots i cadascun, amb els seus papers tan difícils, perquè de cop i volta un noi de vint anys entrava i deia: “Senyor, és morta”, “Qui?”, “La seva esposa, senyor”. I no tenia res més a l'obra. Tu t'ho imagines? Si fos el meu paper, entrar i dir això, seria molt difícil per a mi. Doncs eren extraordinaris. I com que jo no participava, es va anar calmant. Es va anar calmant perquè el noi que deia aquella frase devia comprendre que fora del tracte amistós, si es posava a cantar o ballar, com la joventut té costum de fer, la cosa no tiraria. Amb això crec que els he fet un regal. (Beu aigua i desa el got sobre la tauleta) Un regal. (Silenci) Em sembla que és l'únic que podien aprendre de mi.

 

Li recordo la frase, el vers que Peter Brook li va dedicar després de veure-la a Las Criadas: “Ets com un got d'aigua que es congela en un instant i a l'instant següent trenca a bullir”. No és tan especial com sembla. Molts actors ho tenen, afegeix. “Però que Peter Brook et digui això…”, insisteixo. Oh, mira, ho vaig posar en un llibre perquè la gent ho sabés. Esclato a riure. De tant contenta que em va fer.

 

També diu una cosa meravellosa quan li expliques que dirigiràs La casa de Bernarda Alba amb Glenda Jackson.
(Riu) Sí, jo li vaig dir: “No et sembla que estic boja?” [En aquell moment no havia dirigit res tota sola, encara que tenia una forta experiència com a mà dreta de Víctor Garcia, i no sabia anglès] I ell diu: “És molt difícil saber quina de les dues està més boja”. (Riem totes dues).

The House of Bernarda Alba, una proposta del Lyric Theatre de Hammersmith que més tard passa al Gielgud Theatre, a la Shaftesbury Avenue de Londres, representa el seu primer gran èxit internacional com a directora escènica. Premi Olivier al millor espectacle de l'any i premi de l'Evening Standard a la millor direcció. Curiosament, explica Espert al llibre De aire y de fuego, escrit per Marcos Ordóñez, aquest projecte li arriba en forma de Blessing in Desguise, benedicció disfressada de catàstrofe, quan el centre de produccions internacional que volia muntar, amb seu al Teatro de la Comedia, se'n va anar en orris.

 

Risc o excel·lència?
(Pausa llarguíssima) No ho sé. Saps què passa? He tingut molts fracassos, però ningú no se’n recorda, afortunadament. He fet moltes ximpleries, com tothom, però la gent ho ha oblidat. Només parla del que ha sortit bé. Jo mai he dit: “Vull fer una cosa que em posi molt en perill”, mai de la vida, mai. El que he dit és: “Vull fer una cosa que m'entusiasmi, vull un gran director, vull contractar aquest actor tan difícil de contractar”. O sigui, no busco l'excel·lència, busco el que crec que em fa falta en aquell moment.

 

Parlem abastament de Maquillaje, un muntatge duríssim que la posa al límit físic i psíquic. Era absolutament desfer-se a l'escenari. Li cito Joan Plowright, quan li pregunta: “Estimada, per què ho fas?”, i m'explica que això va passar en un sopar a casa de la Joan, amb Glenda Jackson també, en un moment en què dirigia òpera i interpretava a aquesta actriu de teatre popular japonés. Fins i tot, recorda com un dia va venir a veure la funció el prestigiós psiquiatra i escriptor Carlos Castilla del Pino i li va dir: “Tu aquesta funció no l'has de fer, eh, que un dia et quedaràs penjada. No és per al teu cap”. Malgrat aquesta travessia de desafiament i dolor, que no és comparable a res, ni a les Medees, ni al Lear, ni a res, reconeix que està molt contenta de haver-la fet. Potser perquè tens ànima d'exploradora i sempre vols arribar allà on mai ningú no ha estat, em permeto dir-li.

 

Per quan la Medea 8?
(Riu) Sí. Me n'han enviat una que es diu Medea rabiosa, que és un monòleg. Li vaig explicar al Lepage i em diu: “Envia-me-la corrents!”.


Li parlo de la Medea de Christa Wolf, una versió narrativa on Medea no assassina els seus fills. “Què seria de Medea sense matar els seus fills?”, em pregunto en veu alta. No existiria, diu Espert. I ara, en aquell sofà blanc, es produirà una màgia que conservaré sempre a la memòria.

El que la fa eterna és que ella es causa un dolor a ella mateixa, molt més gran que el que li fa Jàson. Una companya, que ha fet Medea aquest estiu, em va trucar per telèfon. “Ai, és que estic espantada. Hi ha alguna clau, hi ha alguna clau?”, em deia. Tota l'obra és una clau, però vaja, el monòleg dels fills. Quan els diu: “No us veuré fer-vos grans, us casareu i no sabré amb qui, no podré triar les vostres esposes, no us prepararé els llits...” Aquí el públic s'ha de posar de part d'ella completament. No són les escenes amb el Jàson, no són les escenes amb el Cor. És quan s'acomiada dels fills... Tots els grans, Sèneca, Eurípides, totes les Medees clàssiques han fet una aportació a aquest monòleg.

 

Has dit que cada Medea, en transcórrer els anys, ha anat canviant. La Medea dels dinou no és la mateixa...
…Que amb setanta-cinc.

 

I la que faràs ara...
Amb vuitanta-cinc.

 

Amb vuitanta-tres.
(Riu) Ho tenia planejat per una mica més endavant.

 

Quan vulguis, t'esperem, t'esperem.

 

La conversa es continua gravant als dos aparells, sobre la tauleta de vidre on reposa el got d'aigua que de tant en tant beu. És diví sentir-la parlar de Medea amb cinquanta anys, quan ja ha deixat d'estimar Jàson, quan només és un soci traïdor, quan tota la sexualitat que va dominar els primers assassinats se la mira com si hagués passat una malaltia. De com als seixanta, Cacoyannis fa que Jàson la toqui i Medea es desmaia. Com encara, amagada en un racó, en un calaix amb clau, la passió encara és viva. Em va fer aquest regal, sí.

 

Després de tots aquests grans personatges, com veus la condició humana?
Doncs ara, posant-me molt grandiloqüent, diré que el món està en un moment obscur, ple de guerres fratricides, ple de violència, d'injustícia. (Pausa) El nostre país, doncs, em semblava molt, molt avorrit i molt endarrerit fins fa uns quants mesos que s'ha produït una agitació tan tremenda que em té molt preocupada.

 

Ha passat volant aquesta hora al sofà blanc. A estones se m'escapava el vostè, cosa que m'ha prohibit. Ens hem centrat en el vessant interpretatiu. Fora queden tantes coses. Què va aprendre de Víctor Garcia com a director? O de tants altres, Pasqual, Gas, Lepage, Lavaudant...? Ninon Karlweiss, un personatge entranyable, la seva agent internacional que dicta els cartells dels principals festivals del món en una època. Publicarà algun dia el seu diari personal? La importància d'una vida envoltada de dones: mare, filles, neta. El valor de l'amistat, una constant que sempre es manifesta quan parla, quan diu. Tantes coses que no caben en aquesta entrevista, que des d'aquí goso escriure una penúltima. Glenda Jackson va inspirar el conte de Cortázar Queremos tanto a Glenda, però Vós, Senyora, feu que un anunci d'IKEA sigui poesia.

 


 

Esper(i)t mestra, Esper(i)t inspiradora
En les seves memòries, Núria Espert confessa que la gran heroïna de l'època del Romea és la seva mare, que l'acompanya nit rere nit de Barcelona a Santa Eulàlia, Queens. Just a l'època en què Emília Baró, primera actriu de la companyia, va despertar en ella la seva vocació, la passió pel teatre. Ara, tants anys després, posseïdora de la mateixa veritat instantània que, diu, desprenia la Baró, Núria Espert, l'Espert, estic convençuda que també desperta vocacions. L'art d'interpretar és l'art de convèncer. Convèncer, repeteix. La realitat escrita es posa en mans d'un intèrpret. Igual que es diu intèrpret a l'ONU, la persona que passa d'un llenguatge a l'altre. L'intèrpret, l'actor, passa de les pàgines escrites a un ésser de carn i ossos i ha de convèncer l’auditori, el públic, que allò és una realitat. Realitat i veritat, llavors, són una mateixa cosa.

Entra per fer un comentari