Mont Plans: Plenitud Destacat

Dilluns, 07 Març 2016 00:00 Escrit per  Laura Freijo
© Maider Mendaza © Maider Mendaza

Poques actrius del país desperten en el públic l'estimació que rep, des de fa anys, Mont Plans.

L'esperen per felicitar-la o per donar-li les gràcies després de la funció, la paren pel carrer i li recorden amb tendresa i afecte personatges com la Consol Sirera o la Teresina. Potser perquè Mont Plans, per a tothom, és la Mont, la nostra Mont. Una còmica capaç de fer-nos riure amb esclats incontrolables, de commoure'ns amb drames profunds o de tocar-nos el cor amb cançons que ja per sempre recordarem amb la seva veu.

Acabes d’estar a La Seca amb Sembla que rigui, fas bolos d’Esperança dinamita i de seguida enllaces amb assajos de la nova obra de La Cubana. Quina activitat.

Sí, sí, això està bé. Ja ho diuen que en aquesta professió no et jubiles mai. Ho deia a Chaise longue: «En aquesta professió no et jubiles mentre et vulgui el públic». M'agrada la feina que faig. En fi, estic contenta perquè només faig el que m'agrada.

A Sembla que rigui el tema és la mort. Què et va portar a escollir el tema de l'últim comiat?

Crec que no parla només de mort, parla de mort i d'amors. Parla de tot tipus d'amor, d'amor als pares, de l'amor del primer amor, parla de l'amor de la maduresa, parla de l'amor entre gent gran, parlar de l'amor de l'amistat. Potser també és com una espècie de conjur: conjurar la pròpia por. Vulguis o no, és un tema bastant tabú que ningú no el vol tenir de cara però que l'hem de desmitificar. La mort és una cosa normal a la vida. M'agrada desmitificar la mort i sobretot dignificar-la, perquè la por fa que una cosa perdi la dignitat. Hauríem de poder morir quan la manera en què vivim ja no ens sembla vida. La vida no tan sols és respirar, la vida és tenir records, poder gaudir d'allò que veus, d'allò que menges... Si només respires, no hi ha vida. I hauríem de poder tenir un final digne. Això és el que m'agrada d'aquesta obra. També, sense entrar en creences religioses, l'esperança. Alguna cosa que potser hi ha. Per què no una transformació d'energia que ens permeti recuperar la vida, els éssers que ens estimem, per què no? Ningú no ha tornat per dir que allò és veritat però ningú no ha tornat per dir que allò és mentida, per tant, cadascú... I tenir una mica d'esperança crec que ho fa més fàcil.

Sembla que rigui és una de les teves apostes personals, com Chaise longue. Totes dues són dones que repassen la seva vida i expliquen els moments que les han marcat. Si la Mont, la Mont Plans, surt ara a un escenari i fa repàs de la seva vida, què explicaria?

Això és difícil. És clar que a la meva edat fem coses que són un recull de vida, perquè tenim més passat que futur. Podria dir que tot el que he fet és perquè ho he après d'algú, no neix ningú ensenyat. Jo he après de molta gent amb qui he treballat i cada moment té una cosa important. Tot el que he fet ha sigut important. És que és increïble! Potser hi ha alguna obra que aix, ho he passat malament, però en general, quan ho he fet ha sigut el més important.

Ets coautora, codramaturga, de tots els teus espectacles personals, Chaise Longue, Les dones som... Com som!, Com deia aquella, ara Sembla que rigui. Els escrius i els crees amb algú. Explica'ns una mica aquesta tasca dins el ventall de les teves capacitats teatrals.

La meva capacitat és que sé enredar molt bé la gent. O sigui, jo tinc una idea i la comento a una persona en qui confio i que m'estimo, perquè no ho podria fer d'una altra manera, perquè és com funciona. Treballar en equip és molt més productiu, molt més ric, molt més generós que treballar sola. Tot el que he fet amb altra gent ho podria fer sola però m'ocuparia més temps i no seria tan florit, tan ric, tan sucós, tan esplèndid, tan generós. Penso que és important que t'ajudin, dos cervells són millor que un, quatre ulls hi veuen més que dos.

Però quan us poseu a treballar i tu dius: «Jo crec que aquí aniria millor així...»

Sóc súper Rottenmeier (riu), súper directora. Decideixo molt, ho vull així... Però és que és molt més fàcil quan ho has vist. La meva sort és que tot el que veig ho veig transformable, ho veig novel·lable, ho veig per portar-ho dalt d'un escenari, ho veig per fer-ne un conte, saps? És així, tinc la idea, ens posem a treballar però l'última paraula és la meva, per això me'ls sento tan meus però com que també m'han ajudat, se'ls senten molt seus. Per això és tan gratificant, per això funciona. També t'he de dir que sóc molt espectadora i vaig a veure tot el que puc dels companys i les companyes i n'aprenc molt, dels seus treballs. De com ho fan.

Durant molts anys has format part de companyies molt populars i de molt d'èxit, com La Cubana o Dagoll Dagom, però de cop i volta un dia comences a fer teatre de text. Fas Belbel, fas Ibsen, fas Di Filippo, fas Sagarra, fas Cunillé... Com afrontes aquesta canvi?

Estudiant molt (riu). El problema de fer text és que te l’has d'aprendre molt bé per fer-te'l teu. Quan una cosa és teva, de creació, et va entrant de mica en mica, la memorització és secundària perquè l'has haguda de treballar per posar-ho sobre el paper, però quan et donen el text fet, un text que no pots canviar perquè no és un ad libitum, l'has de saber molt molt molt perquè arribi a ser teu. Potser la feina del teatre és que allò que tu saps tan bé, que et saps de memòria, sembli que és la primera vegada que ho dius. Em recordo del càsting per a Peer Gynt, Bieito em va donar un monòleg de la mare i me'l vaig aprendre molt bé. Primer el vaig fer com jo creia que era el personatge. Quan vaig acabar em va dir: ara fes-me'l borratxa, ara fes-me'l trista, ara fes-me'l de pressa i corrents i enfadada, com tres o quatre vegades, això és posar-se al servei del director. Tu tens una visió o una imatge o una mirada sobre aquell text i el director en té una de totalment diferent, una visió de conjunt. Tu has de veure com dónes la volta a un personatge, que en principi ha estat concebut per ser una bona dona i una màrtir, i veus aquell mateix text d'una altra manera. Aquesta és la gràcia, això és el que és tan interessant de fer teatre.

A la televisió has tingut un enorme èxit amb Les Teresines, amb Consol Sirera, però per a sèries dramàtiques t'han trucat poc, només El cor de la ciutat...

Em van trucar els guionistes, eren els guionistes els que m'hi veien. És que jo sóc dona de teatre. La meva cara, la meva expressió es veu a l'última fila (somriu). Tinc una expressió de cara molt potent, fins i tot, de normal. De cop i volta, si parlo amb tu i em miro al mirall, ooohhh! (riu). El llenguatge de les sèries dramàtiques és un altre. Fer personatges 'normals', doncs és una altra tècnica i jo no l'he treballada tant.

Feminista, independentista i activista social de causes com la Fundació Vicky Bernardet o el teu compromís amb la discapacitat física o psíquica de les persones, de fet, vas participar en una obra com El sexe dels àngels, que parla sobre el tema, a més, un dels actors...

Sí, sí... Saps què penso? Que aquest actor que anava amb cadira de rodes no hauria de fer d'actor que va amb cadira de rodes, hauria de poder fer qualsevol paper, encara que vagi amb cadira de rodes. Hi ha com una separació i una discriminació entre els qui són 'normals' i els qui tenen una 'deficiència física, psíquica, etc.' i és un error. D'altra banda, hi ha sempre com una mena de lluita per intentar dir que tots som iguals, que no hi ha diferència, i no és veritat. Col·laboro encara amb FEMAREC, que té un grup de teatre que porta la Glòria Rognoni, i em vaig inventar unes paraules que diuen: «Tots som diferents, tots som únics, tots som especials, cada un de nosaltres és irrepetible, cada un de nosaltres és genial». No vol dir que siguem millors ni pitjors, és com quan diuen que els homes i les dones som iguals, no, els homes i les dones no som iguals però tenim els mateixos drets. És igual si vas amb cadira de rodes, si et comuniques d'una manera o d'una altra. Que no comuniquen els qui no parlen? Es comuniquen perfectament, el problema és nostre que no sabem el seu idioma, ells sí que saben el nostre.

En una d'aquestes col·laboracions vas conèixer Òscar Constantí, coautor de Sembla que rigui.

Penso que és fantàstic tenir una mica de fama (riu) perquè això et dóna la possibilitat de fer aquestes coses, si a mi ningú no em coneix no m'ho demanaran. Per això tinc la possibilitat d'accedir-hi. L'Òscar és educador social i escriptor. Em va trucar per fer un assaig en un musical de La Trinca titulat Mentre hi hagi peles, que feien persones amb malalties mentals. Hi vam anar molta gent coneguda –no els dic per no deixar-me'n cap– , i jo hi vaig anar i m'hi vaig quedar. Va passar que, dos dies abans de començar, la noia que feia de protagonista no va poder fer-ho i m'hi vaig posar jo. És clar, això va generar una amistat i un reconeixement mutu. Un dia li vaig parlar d'aquesta idea, d'una dona de cent anys que està per fer el darrer badall i ell al cap de tres dies ja em tenia preparades les efemèrides que havien passat en els últims cent anys. La vida és més fàcil quan al teu costat tens gent que s'entusiasma amb el que tu proposes i quan tu et pots entusiasmar amb el que et proposa la gent.

Estàs contenta de com estan anant les coses en el procès d'independència?

Jo tinc ganes que el país tiri endavant, tinc ganes que ens posem d'acord. I no espero que sigui un país perfecte, serà un país normal, i tindrem dretes i esquerres, i gent que ens horroritzarà i gent que ens estimarà, perquè és el que passa a tots els països. El que hem de procurar és ser molt intel·ligents a l'hora de votar els nostres representants polítics. Però que hi haurà de tot, això és normal. Hi ha de tot a tot arreu.

I aquell vell somni de la nau de tres-cents metres per desar-hi tots els quadres, els pòsters, els regals, els records que guardes a casa teva?

(Sospira) Ara ja no em donaran cap crèdit, a partir d'ara ja no et donen cap crèdit (riu). I els diners per comprar-la ja no els tindré mai. Així és que he decidit que si ve algú i em demana coses: plomes, barrets, vestuari, bosses o qualsevol cosa que tingui, li dic: «Si t'agrada, queda-t'ho». Ja ho regalo, perquè penso que és maco traspassar-ho. Però la gent no ho vol, diu: «No, no, m'estimo més que t'ho quedis tu, que quan ho necessiti ja tornaré a demanar-t’ho» (esclata a riure). I és clar, em costa molt de llençar-ho. Ho vaig fer una vegada i encara me'n penedeixo, encara ploro pensant en coses que vaig llençar.

Ara tornes a la teva primera gran família que és La Cubana, amb il·lusió, amb ganes...

Moltes

… Assajos a l'abril, què ens en pots explicar?

No et puc dir res. Em van venir a buscar, el Jordi (Milan) em va trucar, i en aquell moment m'ho vaig pensar molt perquè estava en tot el procés de Sembla que rigui. Volia estar tranquil·la i temia haver de posposar projectes, però ell hi va insistir... Tot i no saber ben bé de què es tractava, si a algú pots dir que sí sense saber ben bé de què va és a La Cubana, perquè La Cubana treballa molt bé, fa qualitat. És comercial i fa riure però és d'una gran qualitat. És un espectacle pensat, treballat, mirat amb lupa de dalt a baix, assajat amb processos llargs, que és com hauria de ser, perquè així acabes d'integrar perfectament el personatge. Així, doncs, sabia que si deia que sí al Jordi de La Cubana seria una cosa de què em sentiria orgullosa. Per això vaig dir que sí sense saber pràcticament de què es tractava.

Durant totes aquestes hores compartides, Mont, em reafirmo en la sensació que he tingut quan dinàvem: et percebo en un moment de plenitud.

Sí. (Pausa) Sí. N'he tingut molts, crec (somriu). Però és veritat. Sense ser pretensiosa, em sento com si tingués el meu petit espai sota el sol. Tinc el que vull, faig el que vull, tinc al voltant la gent que vull tenir, i això és fantàstic. Hi ha una frase a Sembla que rigui que dic: «Aquesta dona té ja ganes de morir-se perquè sent que el món no és casa seva». Jo sento que el món és casa meva, encara.

Sortim de la cafeteria de La Seca. Ja s'ha fet de nit. Caminem juntes una estona més. Al meu costat hi va bona part de la meva història personal amb el teatre. Mai no oblidaré que gràcies a aquesta dona, al seu ofici i a l'amor que transmet per la seva feina em vaig enamorar d'aquest art.

Entra per fer un comentari