Francesc Orella. Vocació i ofici Destacat

Dilluns, 12 Desembre 2016 00:00 Escrit per  Jordi Martínez
Francesc Orella. Vocació i ofici © Elena Angrill

Entre satisfet i aclaparat per una popularitat massiva inèdita gràcies a la sèrie 'Merlí'

Francesc Orella es mira la vida i la professió des de la serenor que proporciona una trajectòria de gairebé quaranta anys plena d’èxits i des de la tranquil·litat del seu refugi de Valldoreix, on ens cita per a aquesta conversa. Fa poc va estrenar Art i en aquests mesos vinents també han de veure la llum fins a quatre pel·lícules que té pendents d’estrena. Està imparable.

El punt de trobada és l’estació d’aquest tranquil poble vallenc d’ambient residencial. El Francesc arriba disculpant-se per un mínim retard que ni tan sols supera els cinc minuts de cortesia. De seguida som en una agradable casa baixa envoltada d’un ampli jardí a les quatre bandes, amb arbres, barbacoa i una petita piscina. Era la residència d’estiueig de la seva família i ara fa vint anys la va reformar per fer-se-la a mida i convertir-la en casa seva. Aquest és un dels llocs que solc utilitzar per memoritzar, quan fa bon temps. No tinc una rutina ni una metodologia a l’hora d’estudiar. Em bellugo, puc estar assegut una estona però necessito bellugar-me, caminar o regar. Bellugar els textos està bé. I si sóc a dins de casa, passadís amunt i avall.

L’entrada que et dedica la Viquipèdia comença dient “Francesc Orella és un actor conegut principalment pel seu paper a Merlí”. Com ho valores?

Ho entenc, ho assumeixo, no tinc més remei que acceptar-ho perquè la tele és la tele, un electrodomèstic que és a casa de tothom. Sap greu? Jo què sé, tampoc és tan important, la gent aficionada al teatre, que m’ha seguit en altres produccions, ja sap qui sóc i qui no, el qui m’ha conegut ara per Merlí, doncs, d’acord. Com t’ho has de prendre? No et pots emprenyar. La televisió té aquestes regles. Que m’agradaria més ser conegut i valorat per altres coses? Sí, però també em trobo altra gent a qui agraden altres coses que he fet.

I això que vas arribar al paper de Merlí gairebé per atzar...

Jo era una segona opció, optava al paper de director de l’Institut. La primera opció per al paper de Merlí, que era Lluís Homar, no va poder fer-ho, i llavors hi va haver unanimitat que ho fes jo. Tothom deia: “l’Orella, l’Orella que és més imprevisible! I per al Merlí és el que volem”. Ara puc dir que en llegir els dos primers capítols, quan encara estava previst que fes de director, vaig pensar que, per manera de ser i per coses que tenim en comú, quadro més per al personatge del Merlí. Jo sóc molt prudent per a aquestes coses i no ho vaig dir a ningú.

L’atzar hi té un paper important en la vostra professió.

Només tens el control quan has de decidir entre dues funcions incompatibles. Però que t’arribin les propostes normalment no depèn de tu. Poder triar va com va. Aquesta professió és arbitrària i cruel per a molts actors que treballen poc o no treballen, i és una putada. És cruel i injusta, no paro de dir-ho, hi ha gent que no treballa prou i gent que treballa molt, com és el meu cas, i no hauria de ser així, perquè hi ha gent molt bona.

Francesc Orella atresora una carrera de prop de quatre dècades. Tinc una trajectòria que comença a ser llargueta. D’aquí a dos anys en farà quaranta que m’hi dedico, i hi ha diversos treballs, especialment en teatre, que recordaré sempre, que van significar un plus per a mi. Àngels a Amèrica va ser un treball especial, un personatge especial. La caiguda, per descomptat. Són aquests dos bàsicament. Però també l’Enemic del poble que vaig fer a Madrid, Ròmul el Gran, el Macbeth a Madrid, i el Falstaff que he fet aquest any... Treballs força potents. D’un d’aquests treballs tot just ara se’n compleixen vint anys, i l’estrena, per inaugurar l’activitat del Teatre Nacional de Catalunya, va estar envoltada de polèmica. M’encanta la polèmica, les coses que facin moure el cul a la gent, que remoguin consciències, que incomodin. Àngels a Amèrica és un clàssic del teatre contemporani, una obra que ha revolucionat el teatre d’aquests darrers trenta anys, immensa, valenta, amb sentit de l’humor, amb una càrrega dramàtica forta, amb una construcció teatral magnífica. Un repte encara més especial per al Francesc per les característiques del seu paper, un personatge homosexual, amb sida, s’allunyava molt del que jo era. Em va obligar a treure dels racons més amagats les parts més femenines, vulnerables, sensibles. Al principi li vaig dir a Josep Maria Flotats que creia que s’havia equivocat d’actor, i la seva resposta em va donar molta més confiança. Em va dir: «Vull actors, no vull un gueto, no vull gais fent de gais».

Et motiven els desafiaments.

A mi els reptes em fan trempar. Espanten, perquè te la pots fotre, però al mateix temps t’estimulen molt perquè et fan créixer com a actor, és el que hem de fer. Aquesta és una professió vocacional, que hauríem de fer amb passió. Fer un personatge d’aquestes dimensions m’ho vaig prendre com la gran oportunitat d’avançar com a actor, d’evolucionar.

Un altre repte de consideració va ser La caiguda...

Un monòleg de Camus, amb Carles Alfaro, que és l’home de teatre més complet amb qui m’he creuat, i amb qui ja m’hi uneix una relació d’amistat. Hem fet sis coses junts, però la primera va ser La caiguda. Aquesta professió és maca, boja i de vegades et pot desesperar, però poden passar aquestes coses, conèixer algú com l’Alfaro que és 100% passió pel teatre, amb talent per dirigir actors, escenògraf, il•luminador, dramaturg. Vaig llegir el text i em va arribar a l’estómac. Se’m va produir la necessitat de dir aquelles paraules a l’escenari. M’hi vaig enamorar, ho compartia. Entenia el personatge, el seu patiment, les seves angoixes. Parlava de la culpa, de la consciència, de les dobles cares que tenim...

Amb quins altres directors has trobat aquesta complicitat, aquestes ganes de reincidir?

Amb Ariel García Valdés, Jordi Casanovas, Miquel Gorriz ara a Art, amb Flotats... Però la màxima complicitat l’he tingut amb Alfaro i amb Mario Gas. I amb Konrad Zschiedrich també va ser un estímul treballar-hi [Falstaff al Teatre Akadèmia, febrer de 2016]. Ens coneixíem però no havíem coincidit. El Konrad és un savi i és molt humil, que és com és la gent bona, que et pot ensenyar molt.

I també t’estrenaves en un local de dimensions tan íntimes com l’Akadèmia.

La proximitat del públic em va agradar, no em va suposar una pressió afegida. Són allà, notes la seva respiració i ets molt conscient que es veu tot el que et passa. M’estimula molt sentir l’espectador a prop. Però amb el públic a prop o lluny l’actor ha d’estar pel que ha d’estar: per la funció i pels companys, i estar concentrat.

Diries que fins ara el cinema t’ha donat menys oportunitats?

És possible, però tampoc em queixo d’això. Aquesta professió és com és. Ara ha sortit Merlí i la tele m’ha donat aquesta oportunitat. M’hauria agradat fer més cinema? Sí. Perquè m’agrada el mitjà. I n’he fet molt. Potser no ha sortit aquell projecte, un guió i una pel·lícula bons amb un gran personatge guapo i que tingui èxit. Això és la carambola que fa que es rellanci la teva carrera. Però ni em preocupa ni m’obsessiona, ni tinc enveja dels qui els ha passat això. Sé com és aquesta feina. Estic content de com m’ha anat, no he parat de treballar, i al teatre gaudeixo molt.

Ara té quatre pel·lícules a punt d’estrena. El 6 de gener arribarà Contratiempo, d’Oriol Paulo, un thriller força hitchcockià, amb un guió molt ben parit. A El guardián invisible, l’ambiciosa adaptació de la primera novel·la de la trilogia del Baztán de Dolores Redondo, sóc el que en l’argot de la policia en diuen un caiman, un veterà de la vella escola. També el veurem en un petit paper a la segona i esperada pel·lícula de Roser Aguilar, Brava, amb Laia Marull, i a La millor opció, d’Óscar Pérez, la història real d’un nen refugiat sahrauí adoptat per un matrimoni del Delta de l’Ebre, que interpreten ell i Mercè Pons.

Aquest per a mi ha estat, i encara és, el secret que m’ha ajudat a gaudir amb cada feina, i n’he fet de tots colors: anar cada dia a l’escenari a passar-m’ho bé, sabent que cada funció és diferent perquè el públic és diferent. Aquesta il·lusió d’ensenyar, de dir ‘ara veureu el que passarà’. Aquestes ganes de sorprendre són al nucli del que significa ser actor. Una filosofia que de ben segur que li servirà per a les moltes funcions que promet un espectacle d’èxit assegurat, Art, de Yazmina Reza, que protagonitza amb Pere Arquillué i Lluís Villanueva. Tots tres actors n’hem gaudit molt. Estic encantat amb Miquel Gorriz, és molt fi dirigint, sap de música, té molta oïda. I la comèdia és una meravella, està tan ben construïda i tan ben dialogada... Treballant-la descobreixes cada diàleg, cada silenci, pots fer riure tant amb el que es diu com amb el que no es diu. És una delícia. I assegura que han encarat aquest muntatge deixant absolutament de banda referents i precedents. Si hem d’estar acollonits per les comparacions no fotríem res, conclou.

El jardí del Francesc és l’escenari per a les fotos. “Fes-me ganyotes”, li diu la fotògrafa, i ell accepta el joc amb generositat. Mentre ho fa recordem altres treballs, com La botiga dels horrors, l’únic musical que he fet, on interpretava el dentista sàdic, o El zoo de cristal, dirigit per Mario Gas, que simultaniejava amb les gravacions de la telenovel·la de TV3 Secrets de família. Acabava les funcions de diumenge al María Guerrero de Madrid, saludava i me n’anava de pet al pont aeri. Llavors encara no hi havia AVE, recorda. Es fa tard, hem d’acabar perquè el Francesc no es vol perdre una lectura de la Fundació Romea. En el trajecte amb cotxe fins a Barcelona repassa els dies que li deixaran lliures les funcions d’Art per poder anar a veure amics i companys en altres funcions. I és que Francesc Orella viu el teatre amb absoluta passió. També com a espectador.


Un projecte molt personal L’any 2008 Francesc Orella va escriure i dirigir el curt Letargo. Tenia un amic actor amb una força i un món especials que s’havia d’explicar, i gairebé de manera documental. Víctor Guillén, el Bubi, era molt amic, i amic d’amics, del Mario [Gas], de la Vicky [Peña], de la Carulla. Va treballar en muntatges del Mario, sempre en papers petits. Tenia una problemàtica de salut determinada i unes característiques que el feien ser com era, amb un cosmos personal molt especial, ple d’humor, tendresa, i també desesperació. Era un home colpejat. Jo havia fet molts curts en super 8. Vaig estar relacionat amb aquest món a finals dels setanta i als vuitanta, i vaig conèixer Manuel Huerga o Almodóvar i altra gent que després ha treballat al cinema i a la tele. Tenia una certa experiència com a guionista-director però era completament amateur. Amb el Bubi vaig pensar que podia fer un curt més professional, perquè tenia la persona: aquest curt no tenia sentit sense ell. Un dels estrets col·laboradors del Francesc en aquella aventura, el director de fotografia Carles Mestres, ens l’ha descrit en el seu paper darrere la càmera com algú molt persistent i entusiasta, compromès fins al final, que no deixa les coses a mitges. Dirigir en aquell moment va respondre a una necessitat, però no té cap obsessió per tornar-hi, tampoc com a director teatral. No ho descarto però no ho veig clar, la meva passió és actuar.

Entra per fer un comentari