Julio Manrique Destacat

Dilluns, 14 Agost 2017 00:00 Escrit per  Santiago Fondevila
Julio Manrique © Elena Angrill

Buscant la qualitat en els detalls.

La passió teatral ha fet de Julio Manrique un home de teatre complet, que tant es pot enfrontar al Don Joan de Molière com dirigir gran èxits com l’inoblidable El curiós incident del gos a mitjanit o l’espectacle amb què les T de Teatre celebraven el juliol passat els vint-i-cinc anys. La seva és una carrera dotada d’una coherència fruit més de la intuïció que del raciocini, però embolcallada amb una dedicació teatral sense límits que l’ha situat com un dels millors directors i actors catalans del moment.

Julio Manrique és, també, llicenciat en Dret, que no ha exercit mai, com tants. Però la universitat li va servir per descobrir la passió pel teatre, gràcies a Josep Maria Mestres, amb qui va debutar als dinou anys a Enemic de classe. Va estudiar teatre i va tenir la sort de treballar amb el gran mestre Peter Brook. Comencem per aquí.

Com aterres a casa del mestre?

Em va becar el Teatre Lliure per participar en una trobada d’actors joves. Una sort, no? Es va fer a Santiago de Compostel•la i amb Bruce Meyers, que és un dels actors de Peter Brook de tota la vida. M’ho vaig passar bomba. Vaig conèixer gent, vam fer teatre, vam fer gresques... Tot va ser fantàstic. Quatre anys després, vaig rebre una trucada de Maria Hélène Étienne directament de part de Brook per dir-me: "Preparem un càsting, busquem un Horaci per a un Hamlet que dirigirà en Peter en francès".

I?

Total, que vaig anar a fer la prova per a l’Horaci. En aquell moment jo estava llegint Hilos del tiempo, una biografia de Peter Brook. I després va resultar que aquell Hamlet es va haver de posposar i Brook va decidir muntar Far Away, que va ser l’obra que vaig anar a fer. És un text curt i estranyíssim de Caryl Churchill, molt bonic però molt estrany. Un text que parla sobre la guerra.

Què vas aprendre d’aquesta experiència?

No ho sé... És complicat de sintetitzar-ho. No et sabria explicar què vaig aprendre. Recordo molts gestos, frases, silencis, moltes coses de Brook que m’han quedat i m’acompanyen. Bàsicament hi va haver un dia molt epifànic, i dolorós alhora, en què Brook em va esbroncar després d’un assaig. Tot i que ho va fer amb un somriure, sense cap mena de violència. Era un tipus molt irònic i molt anglès també. Continua sent un senyor anglès amb molta ironia i molt intel·ligent.

El llibre que deies Los hilos del tiempo...

És meravellós.

Conté una lliçó de vida.

Sí. Em va tractar amb molta estima i em va escriure una carta preciosa quan va acabar el procés. Però un dia em va renyar, una mica. Em va dir: “Avui has treballat amb els sentiments i l’ara al teatre està en un altre lloc. Els sentiments són una cosa que passa. No te n’has d’ocupar. Importen més els detalls”. I això m’ha resultat molt útil com a actor. És un lloc des d’on llegir el nostre ofici. Jo hi estic bastant d’acord. Crec que la qualitat de les coses està en els detalls.

O sigui que a l’hora de fer un personatge l’Actors Studio no t’interessa?

No gaire, no, no directament. Crec que la part psicològica hi és present sempre, som éssers psíquics, és inevitable, no pots desprendre’t de la teva psique.

Quan dorms...

Ni quan dorms. Som així de pesats. No ens podem acomiadar de nosaltres mateixos una puta estona. Però concentrar-se només en això pot fer col·lapsar. La imaginació és molt important en el nostre ofici. Hi ha coses que s’han de desbloquejar i de vegades volem blindar-ho tot.

Els crítics, te’ls escoltes?

Sí que me’ls escolto, i tant. Per bé i per mal (riu). Vols aprofundir en això, també? Però no sempre hi estic d’acord i hi he estat de vegades, per bé i per mal també. I alguna vegada, no et penso citar qui ni què, sí que hi ha hagut coses que et pessiguen i et fan una mica de pupa. Llavors dius: “La mare que et va parir!”. I al cap d’un temps dius: “Cago en Déu, em sembla que tenia una mica de raó”. Això també m’ha passat.

Actor, director de teatre, gestor del Romea, productor amb La Brutal... un noi d’èxit, sens dubte. Però quin gust té l’èxit?

Tinc molta sort, també m’he endut alguna hòstia, com tothom, només faltaria, però bàsicament he tingut molta sort. Quin gust? Doncs no ho sé. ¿A qué sabe el éxito? A frambuesa (riu). No sé quin gust té. Mola. Mola que quan fas una cosa en què creus i que estimes surti bé. Però després et poses a pensar en la següent.

L’èxit és un objectiu o és un resultat indestriable?

És un resultat, sí. Jo no crec que hagis de treballar només per tenir èxit. L’èxit és poder continuar proposant obres de teatre que vull dirigir i que em diguin que sí. És poder continuar trucant a actors amb els quals vull continuar treballant i que em diguin “sí, tinc ganes de treballar amb tu”. És continuar treballant amb el meu company David Selvas, continuar generant projectes amb ell. Sobretot és això. El nostre ofici és molt cruel i molt immediat. Un dia Pep Cruz em va dir: “En aquesta punyetera feina sempre vals el que ha valgut l’última cosa que has fet”. I això és una mica heavy, no és absolutament així, però hi ha una part que és així. I llavors per poder continuar, per poder proposar un projecte, t’ha d’anar mitjanament bé.

Al final és un aiguabarreig de satisfacció pròpia i de reconeixement aliè.

Sí. El reconeixement és una cosa important i la necessitem. Crec que tots el necessitem per alguna banda. Hi ha gent que necessita el reconeixement de la humanitat sencera, com un ídol pop, perquè tenen egos catedralicis. Hi ha gent que necessita el reconeixement de tres persones de qui realment li importa l’opinió. Però que es reconegui, que algú reconegui allò que fem, el sentit d’allò que fem, és important.

A l’hora d’escollir sempre has escollit textos de l’òrbita anglosaxona. Per què?

No respon a cap pla premeditat. Perquè hi connecto. Jo crec que a la cultura anglosaxona li agrada explicar històries. El teatre es pot viure i llegir des de molts llocs. Hi ha gent a qui les històries els importen poc i que utilitzen el teatre per reunir gent al voltant d’un escenari per generar imatges boniques o des de l’òptica de la performance, el happening o l’acció per provocar una sacsejada. A mi m’interessa molt la narració, m’agraden les històries. Per a mi el meu ofici consisteix en un grup de gent que explica una història a un altre grup de gent que s’asseu a escoltar-la. Sobretot és això.

Per a què serveix el teatre?

No ho sé. Ara em ve una cosa de Koltès al cap per fugir d’estudi, perquè no sé què dir-te. Deia que el teatre és l’ofici més inútil del món i el més bonic. A mi el que m’agrada és veure gent fent l’ofici més inútil del món com si fos el més important i prenent-se’l com si fos la cosa més important del món.

Beneits!

Sí. I això és tan bonic, em fa una tendresa... No crec que sigui inútil. Per a què serveix el teatre? És un discurs molt Brook, però et diria que els dies que va bé, bé, bé profundament i es generen aquest tipus de silencis plens, que fas que un munt de gent i cadascú individualment miri cap al mateix lloc, en la mateixa direcció i estigui atent a la mateixa cosa alhora, aquests dies es genera una cosa quasi ritual. Aquests dies emergeix una mena de veritat, de cosa que ens uneix. Com deia Brook: “Es fa visible el que és invisible”. I a més és una experiència col•lectiva compartida. Quan passa això, hòstia, té la seva màgia. Això no passa cada dia, és clar. Però, com altres coses de la vida, és maco continuar-ho intentant per veure si de tant en tant torna a passar.


En tot cas, Julio Manrique defensa un teatre amb inquietuds. No creu que el teatre sigui una eina per canviar el món. Entre altres coses, perquè això i altres coses tan hippies no han passat. Però creu que pot servir per connectar-nos una mica més amb nosaltres mateixos. Això és el contrari d’alienar-nos. A mi no m’agrada el teatre doctrinari, pamfletari i tampoc no m’agrada el teatre de bulevard. Per a distreure’m prefereixo veure Star Wars al cine. Crec que és més eficaç com a eina que com a pur passatemps. En canvi, el teatre que aspira a ser pur passatemps té quelcom de decadent que et deixa molt mal cos quan surts.


Focus ens ha ajudat molt

Julio Manrique ha treballat al Lliure, al Nacional, amb els privats. Sembla que es fa amb tothom sense problemes. I també va dirigir el Teatre Romea durant poc més de tres anys. Per tant, no ens estem de preguntar-li per les relacions amb Focus en aquell moment. Em diràs que van ser fantàstiques, li comento. Sí, és clar que et diré això, què vols que et digui? Tu ets una persona sincera, insisteixo. Soc una persona sincera, però també intento ser caut. M’ho han dit molt: “Julio, aquesta boca...”. El malparit, ja em vol estirar la llengua! Les relacions amb Focus són molt bones ara i, a més, tenim uns quants projectes per davant. Amb la Treva, a la Villarroel, eren coproductors i ens varen ajudar molt. Realment són bones, sí. Sent així, només falta que ens expliqui com és que va deixar el Romea. Soc patidor que t’hi cagues. I això a mi em generava un cert estrès, una pressió, és més fàcil entendre’ns bé. Però de quan era allà no tinc cap queixa i tot va ser fantàstic.

Entra per fer un comentari