Àlex Casanovas. En defensa dels actors Destacat

Dimecres, 27 Desembre 2017 00:00 Escrit per  Nuria Vidal
Àlex Casanovas. En defensa dels actors Foto: Elena Angrill - @ElenaAngrill

"El professional és aquell que té un compromís amb l’ofici que està fent".

La cita és a les dotze del matí d’un dissabte de tardor lluminós i clar. Em trobo amb Àlex Casanovas al bar de l’Auditori, un lloc que li agrada per la comoditat de la proximitat venint del Maresme, on viu, i per ser un espai enmig de dues grans institucions culturals: el Teatre Nacional i el mateix Auditori. Quan arribo ja és allà, treballant en un petit ordinador. Aprofita tots els moments que té per atendre les necessitats que genera la presidència de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), càrrec que ocupa des de l’agost del 2014.


Veig que dediques tot el temps possible a la feina de president de l’AADPC.

Sí que hi dedico temps i hores, però crec que estan ben invertides. Tinc la sort que l’Associació té una estructura amb vuit treballadores fixes que permet que hi hagi un dia a dia que funciona sol. Sé que, com a president, em toca una responsabilitat una mica més gran, no només la representativa, i que he de dedicar-hi més temps que els altres. Però ens ho arreglem entre tots.

Quan vas entrar a l’AADPC?

M’hi vaig apuntar de seguida que vaig començar a treballar i vaig fer la primera feina, l’any 1986. No em va costar gens fer aquest plantejament. En canvi ara veig que la gent no té aquesta necessitat, sobretot la gent jove no sent la necessitat de pertànyer a un sindicat d’actors.

Per què creus que passa, això?

Jo ho atribueixo al fet que potser s’han trobat amb gran part de la feina feta gràcies als que van començar a lluitar l’any 1981 i van posar les bases perquè el 2004 s’aconseguís signar el primer conveni de teatre de Catalunya, que regula condicions de feina, horaris, sous... Coses de les quals ja no s’han de preocupar perquè normalment tothom ja t’ofereix aquestes condicions pactades.

Els joves reconeixen aquesta feina que s’ha fet abans?

Crec que ni tan sols s’ho plantegen. Ho troben normal i no saben el que ha costat. Moltes vegades, quan tinc l’oportunitat de parlar a la gent que està estudiant, els he de recordar que, fins a l’any 1976, al teatre no hi va haver un dia de festa a la setmana i que es feien dues funcions diàries. S’ha de recordar de tant en tant que ser on som ha costat molt. Tenim una manca de memòria del passat. Jo he treballat amb gent que no sabien qui era Enric Arredondo, o Pau Garsaball, Conxita Bardem, Carme Molina, Carme Fortuny. No sé de cap altra professió on no es coneguin els que hi han treballat abans. Aquí no se sap qui són els que van lluitar per tenir un teatre en català, un teatre en condicions. És una assignatura pendent.

Em sembla que de les tres vessants d’actor (teatre, televisió, cinema), la d’actor de teatre és la que portes més al cor.

Jo feia teatre juvenil a Alella i als 16 anys vaig decidir que em volia dedicar a això. Els meus pares no hi van posar cap pega; també és cert que no van posar-hi cap alegria ni entusiasme, però no van qüestionar mai el perquè. Al contrari. Jo estava bastant decidit. Els vaig explicar que em presentaria a les proves d’accés de l’Institut del Teatre. Ho tenia claríssim. Finalment vaig aconseguir ser actor sense passar per l’Institut. Soc d’aquells que no van aprovar el tribunal final, però vaig començar a treballar de seguida i he tingut la sort de col·laborar amb grandíssimes figures amb les quals he après moltíssim.

Penses que és imprescindible estudiar per ser actor?

Crec que la base és importantíssima, i la base amb què surten els estudiants de l’Institut del Teatre, i de la majoria d’escoles on ensenyen teatre, és molt més gran que la que teníem nosaltres. Nosaltres partíem de l’experiència pròpia, de l’experiència que xuclàvem dels altres. Hem estat molt autodidactes, a Catalunya.

T’has plantejat fer classes alguna vegada?

No, per a mi és molt difícil fer classes. Tenir coneixements d’un ofici no et converteix en un bon mestre o un bon pedagog. Hi ha gent amb molta teoria, bons pedagogs, que potser no han tingut una vida professional gaire llarga, però saben explicar-te, transmetre, i et saben guiar. Jo no en sé. Podria explicar coses pràctiques a través de la meva experiència personal, però no tinc un fonament.

Vas començar fent teatre infantil. Creus que treballar amb nens és important?

Molt. Vaig a veure bastant teatre infantil i segueixo moltes companyies. Per mi els nens són un públic dificilíssim, molt més que els adults. Els nanos, si no els agrada, passen de tot olímpicament i te’ls has de tornar a guanyar. Quan els tens enganxats són meravellosos, perquè juguen amb tu. Ens hem adonat tots, finalment, que aquest públic és molt important. El que no entenem des de l’Associació és per què una feina que fas per a un nen ha de ser més barata que la que fas per a un adult. Tenim una idea del que és la cultura i l’art per als infants una mica desvirtuada, quan és on s’hauria d’invertir més.

Potser és que moltes vegades es considera que la cultura no té valor.

Això passa perquè es confon l’aficionat, l’amateur, amb els professionals. Oi que no hi ha metges aficionats ni arquitectes aficionats? Però en el terreny de l’art, sí. No conec cap psicòleg que recomani: “Mira, per treure’t aquests nervis que tens, ves a fer tres operacions d’apendicitis aquest cap de setmana”. No, et diuen: “Ves a fer unes classes de dibuix, de teatre”. El límit entre l’amateur i el professional, i sé que amb això entro en un terreny difícil, és molt complicat. Hi ha una manera senzilla i fàcil de dir-ho: professional és el que cobra per la seva feina, i amateur, el que no cobra. No hi estic totalment d’acord. Jo crec que el professional és aquell que té un compromís amb el que està fent, amb l’ofici que està fent, amb la manera com ho ha heretat i com ho transmet. La responsabilitat que té amb el públic que el va a veure. Per mi aquesta és la diferència. L’amateur és aquell que fa una cosa perquè li agrada, perquè li ve de gust, però el professional, a més a més, ha de complir unes regles del joc. Si nosaltres no dignifiquem la nostra professió i no donem importància al que fem i com ho fem, difícilment podrem demanar que l’espectador ens pugui valorar i reconèixer.

Em fa l’efecte que encara queda molt per fer i que l’AADPC fa moltes més coses de les que es reconeixen.

Més que no reconèixer, és que no es coneixen. Per exemple, ens feliciten molt per la feina que fem al Centre Penitenciari Lledoners, on fa vuit anys que col·laborem amb la temporada de teatre. Companyies formades per gent de l’Associació hi van a treballar de manera gairebé altruista. El mateix que a Lledoners ho fem a la presó de dones de Brians i tothom ens felicita. Sobretot, els interns i les internes. Al centre de Lledoners, la sala on fan totes aquestes activitats, la van batejar fa quatre anys amb el nom de Sala Montserrat Carulla, en agraïment al recital que hi va fer: dues-centes persones amb diferents llengües van passar una hora escoltant Montserrat Carulla llegir poesia i prosa en català i en castellà. Això no surt a la premsa, no és important, no se’n parla. Però a nosaltres ens toca fer això i ho seguirem fent. En aquest sentit estem engegant la Fundació AADPC, per desenvolupar encara més la part social i cultural de l’Associació.

Has estat actor de teatre i de cinema. És molt diferent per a un actor fer teatre i fer cinema?

És molt diferent treballar en teatre i en cinema. Als realitzadors els costa molt entendre que no poden tallar-te contínuament. Tenen molt clar com ha de ser la pel·lícula i no els costa tallar-te quan estàs enmig d’una escena complicada, amb les emocions a vessar. Dius: “Hòstia, per què?, deixa’m acabar l’emoció, que no falta gens!” Però vas aprenent també a entendre’ls. Vaig tenir la sort de treballar amb Mathieu Carrière a Manila, d’Antonio Chavarrías, la primera pel·lícula que vaig fer, l’any 1991. Carrière feia coses diferents si es tractava d’un pla general, un pla mitjà o un pla curt. Vaig aprendre moltíssim amb ell. Manila m’agrada molt. Aquell va ser un any molt bo. Al cap de no gaire, em van cridar per fer Chatarra, de Félix Rotaeta; després El llarg hivern, de Jaime Camino, i a l’octubre vaig començar La febre d’or amb Gonzalo Herralde. En canvi, hi ha anys en què pràcticament desapareixes. Un actor s’ha d’acostumar a això. A vegades hi ets i a vegades, no. Sempre dic que això és més una marató que una carrera de cent metres llisos. No és tan important com vas de ràpid com el temps que t’hi estàs. El que passa és que, de vegades, els moments d’aturada són duríssims. T’agafen unes neures espantoses. És una muntanya russa.

A la televisió vas començar molt aviat.

Vaig començar també el 1991 amb un programa concurs al qual estic molt agraït, perquè començar amb La Trinca en un programa d’entreteniment molt diferent del que es feia aleshores, Amor a primera vista, amb Montse Guallar, va ser una sort. El programa havia de durar tres mesos i va acabar durant un any i nou mesos. La Trinca són genis, pencaires, rigorosos, cuidaven molt tot l’equip. Després van venir els culebrots. Vaig participar a Nissaga de poder, El cor de la ciutat i l’últim, la sèrie Nit i dia. La televisió t’obliga a ser molt ràpid, has de saber adaptar-te i buscar la coherència del personatge en molt poc temps. És una gran escola.

Per acabar, com compagines la feina amb la vida familiar?

Fent entendre a la família que els teus horaris són diferents als de la resta de la gent. La meva dona i els meus fills ho saben. Tinc la sort que la meva dona també és del món de l’espectacle, inclús hem compartit gires junts i ens hem emportat els fills quan eren petits. Hi ha un avantatge de cara als fills, per exemple: podia estar des del matí amb ells, donar-los el dinar, sopar junts i marxar després a treballar.

Treballar, això és el que segueix fent aquest home tranquil, que parla obertament de tot i que traspua amor per la seva feina, entenent per la seva feina tant estar dalt d’un escenari defensant un personatge com estar a l’Associació defensant els actors d’aquest país.


Parlem de records

Al llarg de trenta anys de professió s’acumulen les anècdotes, els records. I quan li demanem quin és el record més bonic que té dels escenaris, un d’aquells que li hagi quedat gravat al cor, ho té clar. A mi m’agrada molt aquell moment quan, en acabar una funció, la gent et dona les gràcies per la feina. Això ens ho va explicar per primer cop Josep Maria Flotats, quan assajàvem El despertar de la primavera. Jo tenia 22 anys i la primera vegada que, després de la funció, va venir un espectador i em va donar les gràcies pel que havíem fet, vaig entendre el que Flotats volia dir.

Entra per fer un comentari