Michikazu Taneda, l’art de la subtilitat Destacat

Dilluns, 28 Mai 2018 00:00 Escrit per 
Michikazu Taneda, l’art de la subtilitat © Ivan Moreno

Un dels grans mestres del noh ens parla d'aquest art escènic mil·lenari.

En l’Olimp de les arts clàssiques japoneses regna el teatre noh, una de les manifestacions escèniques medievals que millor conserva la seva vitalitat. Com a quarta generació d’una prestigiosa nissaga d’intèrprets, sensei Taneda és un dels mantenidors més distingits d’una tradició que es remunta al segle XIV. A Barcelona acaba d’impartir un curs adreçat a professionals de l’escena en què Orient i Occident s’enriqueixen per contrast i intercanvi.

Com explicaria el teatre noh a una persona que mai no hi hagués tingut contacte?

Es tracta d’un art molt antic que s’hauria completat i perfeccionat fa 650 anys. És una tècnica molt refinada en què l’actor vesteix unes robes molt boniques i una màscara li tapa la cara. Els trets del noh s’han heretat generació rere generació. El fet que la seva recepció no s’hagi interromput mai és molt important.

Com es transmet el noh?

Els iemoto són els líders i transmissors de diverses escoles tradicionals que regeixen diferents arts, no només el teatre noh, també altres disciplines clàssiques com són l’ikebana (arranjament floral) o la cerimònia del te. Cada iemoto té els seus deixebles, i d’aquesta manera el coneixement va passant d’una generació a l’altra. Hi ha un sistema hereditari de pares a fills, un esperit que ens arriba sense quasi adonar-nos-en. També hi ha vegades que gent de fora de les famílies entra en el món del noh amb una acollida molt calorosa. Per tot això, el 2001 el noh va ser declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible per la UNESCO.

És un teatre ple de subtilitat i austeritat expressiva. És així?

És cert el que comentes sobre les formes tranquil·les. Trobar la bellesa d’un acte subtil, aquesta és la part principal que dona caràcter al noh. Però no es limita només a això, conté molts elements actius, molta acció i moviments bruscos quan la situació ho requereix. En el fons té molts registres diferents.

A simple vista sembla un art allunyat de les formes escèniques occidentals.

Si mirem de comparar-lo, en l’art occidental cada gènere vol expressar-se a través de les obres i també vol indicar que això ha de ser així, que s’ha d’encaminar cap a una direcció determinada. A Occident, en definitiva, l’art s’utilitza com l’eina d’expressió d’alguna cosa concreta. Però en el cas del noh és diferent, és un art que sacia l’esperit i el sentiment. Aquí és on hi ha la diferència.

D’on provenen aquests trets tan continguts?

Els cavallers i nobles de l’edat mitjana japonesa consideraven que era vergonyós expressar els sentiments, és d’aquí d’on ve aquesta restricció. Però al mateix temps es produeix un moviment en sentit contrari, i s’interioritzen també les emocions en un pla molt intern. Però no hem d’oblidar que moltes vegades els personatges també s’enfaden, o interpreten un diable. Llavors aquesta condensació de sentiments esclata de sobte.

Quin paper tenen les màscares dins la representació?

En el teatre noh tots poden ser protagonistes. No només els éssers humans, també l’esperit d’una flor, deus i inclús diables poden fer de personatges. Per transformar-se, l’actor necessita una eina que l’ajudi a expressar caràcters físicament allunyats.

Com es distingeix un bon actor de noh d’un de dolent?

Els bons tenen moltes hores assajades i molt d’entrenament. Com passa en la cerimònia del te, la vida quotidiana de cada intèrpret es reflecteix a l’escena. És terrible perquè això et deixa en evidència. Qualsevol actor, no solament al noh, ha de tenir un bon gust i estar ben familiaritzat amb l’art. Cultivar la bellesa és el més important: escoltar bona música, viure en un espai bonic, conduir un bon cotxe...

Què té el noh per haver sobreviscut al llarg de tants anys?

Bàsicament és un art noble i digne. Històricament el noh va estar protegit i patrocinat per les classes dirigents, no havia de canviar basant-se en les modes. També el sentit estètic japonès no ha variat gaire en la seva història. Tots aquests factors li han permès sobreviure molts segles.

Què aporta al Japó dels nostres dies?

Segurament l’amor a l’ésser humà en majúscules, a la humanitat, el respecte a la natura. La possibilitat d’apreciar i reconèixer la nostra fragilitat com a persones.

Tant la forma de l’escenari com la posada en escena o la música, tot en el noh està molt fixat. Hi ha espai per a la innovació?

En termes globals el noh no canvia. Una vegada vam tenir l’oportunitat de fer una representació en unes antigues ruïnes. També en els últims temps s’ha introduït la il·luminació artificial, que permet alguna innovació –quan es fa a l’aire lliure encara s’utilitzen torxes. Ara bé, com he dit abans, el noh no canviarà en les seves essències.

Qualsevol persona podria entendre el teatre noh?

Quan actuem fora del Japó presentem coses que siguin visualment belles. I si és una obra llarga intentem presentar només els punts essencials. Si ho vols veure directament al Japó et recomanaria llegir alguns llibres abans. Fins i tot alguns japonesos ho fan perquè s’utilitza un llenguatge molt antic. Però qualsevol persona pot trobar un moment clau per emocionar-se. És millor no intentar copsar-ho tot, deixar-se portar per la música i mirar amb sensibilitat. També et diré que hi ha japonesos que es queden adormits [riu], i no passa res.

Aprofita els seus viatges d’ambaixador cultural per conèixer altres arts escèniques?

Intento estar ben informat i instruir-me. Aquest punt és comú per a tots els artistes, tenir un esperit inclinat a sentir. A mi m’agrada molt la música, tinc molts discos i CDs. Escolto fados, el seu ritme i tons melancòlics em resulten ben familiars. També a Espanya he vist flamenc, una actuació masculina. M’impressiona perquè està tan ben ajustat que no hi ha cap oscil·lació que pugui alterar el ritme. És una expressió d’una gran bellesa que em fa sentir molt pròxim.

 


 

PEL CAMÍ DEL NOH

L’objectiu principal de la visita del sensei Taneda és impartir un curs a professionals de les arts escèniques de Catalunya en col·laboració amb l’AADPC. Li demanem què pot aportar un art tan aparentment llunyà com el noh als intèrprets occidentals. Des de petits sempre ens ensenyen que cal treballar amb rigor, és la base de l’esperit artístic. Els intèrprets del noh fins als seixanta anys no aconseguim assolir la tècnica necessària. Valorar de manera precisa l’experiència, la disciplina, són ensenyances fonamentals. Però què hi ha amb relació a l’estil d’interpretació? Jo veig que aquí les expressions corporals i facials són bastant exagerades. M’agradaria fer veure les diferències i dur a terme un intercanvi de coneixements. Poder explicar una idea: mínims moviments per expressar màxim sentiment.


Michikazu Taneda © Ivan Moreno

Entra per fer un comentari