Dora Santacreu Destacat

Dimecres, 03 Mai 2017 00:00 Escrit per  Rosa M. Isart @rmisart
Dora Santacreu Foto: Maider Mendaza

La vocació enèrgica.

Aquesta secció torna a servir grapats de la història del nostre teatre, a oferir (o demanar) en definitiva una mica més d’equitat, de reconeixement històric, social (i institucional) de mèrits. L’actriu Dora Santacreu, pràctica i moderna, de vuitanta-sis anys, actualment montsianenca, va arribar amb disset anys a Catalunya, el maig del 1948, una època més que terrible; amb la cartilla de racionament ja preparada. El dramaturg José María Rodríguez Méndez escrigué un cop a El Noticiero Universal, d’ella i del seu marit, Carlos Lucena, també actor: « [...] quieran o no quieran, tendrán que anotarse en la historia oscura y secreta del verdadero teatro en la época presidida por una nauseabunda “calavera de Hamlet”». Com passà al Pingajo i la Fandanga, el destí va separar aquesta parella d’intèrprets –quaranta anys junts, i haurien seguit–, però un clima de gran amor familiar i admiració per les professions (lluitadores) del teatre omplen l’espai on hem fet aquesta entrevista.

Fem un cafè americà de tarda de gener a la cantonada de la Gran Via amb Vilamarí abans de pujar al pis d’Agnès Lucena (Barcelona, 1960), filla de Dora Santacreu. Els cinquanta-dos anys als escenaris de la Santacreu (Buenos Aires, 1930) comencen formalment el 1954 com a meritòria a la Companyia Lope de Vega de José Tamayo. (Línia del temps: la Carulla també va néixer el 1930; la sabadellenca Teresa Cunillé, el 1924; Carme Contreras, el 1932; l’Espert, el 1935; Coralina Colom, el 1936; Marta Padovan, el 1938, i la Sardà, el 1941). Li comentem que la història del teatre cal explicar-la amb ella i no hi dóna importància. La gent no sap, la gent no es preocupa, la gent no investiga res normalment, carinyo. No acabem de saber si té més vitalitat que humilitat, franquesa i senzillesa, o al revés. Matinera i practicant de ioga (des de la gran pèrdua), es considera més actriu (de teatre, perquè ets l’amo del moment, remarca) que no pas professora teatral. Amb restes de l’accent lleidatà dels seus pares, ens fa saber: mira, de tu a tu, a una persona que comença, a un company, puc parlar-li de tot, donar idees, consells, però fer de professora... no, no, no vull donar mestratges a ningú. Empresària potser sí que ho sóc una mica. Fa referència al fet que amb el seu marit, l’actor cordovès Carlos Lucena (Bujalance, 1925 -Madrid, 1995), van viure una aventura cultural barcelonina (estimulant, refrescant i europea, però extenuant i arruïnadora): regentar el Teatre Guimerà que hi havia al carrer del Pi. En temps de vodevils, nosaltres vam debutar amb Amadeo de Ionesco, dirigit per Nunes, vam fer Strindberg, una Medea la encantadora, de Bergamín, vam fer Rodríguez Méndez... Va ser una quixotada, això. No aporta llargues subordinades; sí molts (som)riures elegants plens de verd natura.

Volíem remarcar que el 1955 va participar en el I festival del Teatre Grec a la ciutat comtal, i també en la segona convocatòria, l’any següent, que portava el relat hel·lènic a l’oïda sota la direcció de la berlinesa Dolly Latz., ens explica ella, vam fer l’Electra de Sòfocles, Las Troyanas d’Eurípides, Prometeo encadenado d’Èsquil, l’Antígona de Sòfocles en versió de Pemán... Em diu decididament i ferma que els clàssics són imprescindibles. Dels seus treballs escènics en fa resums: “No m’agrada explicar batalletes”, ha estat una de les seves primeres frases d’aquest diumenge. L’elogio i desitgem navegar pregonament per la seva participació en el primer (festival) Grec del 1976, autogestionat pels actors en temps –com ara– d’alta precarietat laboral. Això va ser una altra aventura. Vaig participar a Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de Rodríguez Méndez, em diu. Tota la professió estava unida, en aquell moment. Després ens vam separar. No sé si són coses que passen a la vida, però es van fer dues assemblees, ideològicament: la del PSUC i la de gent més anàrquica. Nosaltres vam anar al [Saló] Diana i vam fer el famós Don Juan Tenorio al Born... Es van fer escenografies per als molts escenaris. Pau Riba va pujar amb una grua, (ha, ha) a dalt de tot de la cúpula. Nosaltres després ens vam dispersar, mentre que el Lliure va continuar, tenia el seu local. En definitiva, l’Ajuntament no ens va voler ajudar gens, no li interessava.

Dora Santacreu sentencia que la vida no la pots programar, i hi has de passar sense que res et traumatitzi gaire, lleugerament i sense rancúnies. Ha viscut intensament el teatre. Feliç, ens explica: per a un actor hi ha un moment molt especial, quan notes que has connectat amb la gent, una cosa que flueix i torna. Et sents molt ple... També va enllestir un embaràs i un avortament pràcticament en escena. També van passar fam i deien íntegrament els textos que els havien censurat. També, un cop, un dels quatre fills, en Carles, era entre el públic i la cridava dient “mamà, mamà, mamà!”, amb el rebombori pertinent, en uns Pastorets, al Guimerà, en què la Dora feia de Verge Maria... Tots recordem amb molta estima episodis com aquest, ara això ja no passa, abans tot era més familiar, diu l’Agnès. També se sent orgullosa d’haver lluitat pels seus fills en temps d’extrema precarietat: anaven a l’escola privada Isabel de Villena de Carme Serrallonga.

Retirada oficialment des del 2006, amb el final de gira de Wit, de Margaret Edson, si algun guió de curtmetratge (gent ESCAC i etc.) o alguna proposta curta la captiven, claudica. Però no vull homenatges per a mi ni per al Carlos, assegura.

El pare de la Dora, al domicili familiar, un dia li va dir: «¿De dónde llegas?» i ella li va contestar: «No, no. Que salgo. Que me voy». Potser ella, que fa anys el dia de Nadal, aquell dia portava minifaldilla, per mostrar la bellesa i per vitalitat. Avui porta pantalons curts: els de la màgia i la saviesa de la persona teatral endinsada.

Dora Santacreu i Carlos Lucena a Cena de matrimonios (1960).
MAE - Institut del Teatre. Autor: Manel Gausa

Entra per fer un comentari