Clara Segura. Una partitura (molt) ben afinada Destacat

Divendres, 07 Juliol 2017 00:00 Escrit per  Toni Puntí
Clara Segura. Una partitura (molt) ben afinada Foto: Elena Angrill - @ElenaAngrill

Treure valor a la cultura és la manera fàcil d’acabar convertits en ciutadans menys lliures.

Ens va costar trobar una data i una hora disponibles per parlar amb Clara Segura. Nosaltres teníem pressa i ella va molt de pressa. És el moment de parlar-hi, perquè li coincideixen molts projectes alhora. Però no és la primera vegada que li passa i tot fa pensar que li continuarà passant. És bona actriu, agrada a tothom i té feina. La cita és al Salambó del carrer de Torrijos, al cor de Gràcia, un cafè d’aroma cultural, veí del Verdi Park i ben a prop de les oficines de La Perla29, una de les seves cases.

Quan acabo la conversa amb ella, a punt de tornar a casa, em trobo casualment amb Pau Roca (i el seu barret), company d’assaig de Clara Segura a les Bodas de sangre de Lorca/Broggi i LaPerla29 (Biblioteca de Catalunya, fins al 28 de juliol). Fa un moment que la Clara m’ha explicat la troballa que, durant l’assaig del matí, han fet amb Nora Navas. Han resolt una conversa de dones de poble movent-se amb les cadires enganxades al cul. M’ho ha dit amb aquells ulls que tot ho busquen i tot ho devoren. Veig de reüll que la fotògrafa s’inquieta, com si es lamentés d’haver pactat la sessió de fotos després de l’entrevista i perdre’s la possibilitat de captar amb la càmera el doll d’expressivitat de quan parla aquesta dona sense límits.

A mitja conversa li demanaré si s’imagina fent una altra feina. S’ho pensa. Pausa.

Voldria dir-te que sí, però et dic que no. Fes el que fes, obrir un bar o un despatx d’arquitectura, miraria de fer-ho bé. Però què faig amb tot això que tinc a dins? La cosa li ve de lluny. La Clara nena, la Clara (in)segura, ja s’asseia davant el piano i jugava a disfressar-se. L’etapa italiana de la Clara (Bruno Oro, La rosa tatuada, 28 i mig, Una giornata particolare) li va fer recordar les imitacions que feia de Raffaella Carrà i els seus cops de cap. (“Para hacer bien el amor hay que venir al Sur…”). Duu la comèdia i la paròdia injectades a la vena, tot i que la tragèdia li ha donat alguns dels seus grans papers (Antígona, Incendis).

Ara està il·lusionada de retrobar-se amb Lorca i amb el castellà de la seva àvia de Múrcia, amb la família de La Perla29 i amb un director que la coneix bé, Oriol Broggi. Lorca s’ha fet molt i la pressió és alta. L’has de fer molt bé o molt diferent. Lorca sempre m'ha agradat més llegit que no pas vist però el joc de l'Oriol, que fa que ens anem intercanviant els papers, en potencia la poètica. L'assaig, on ara està immersa, és el banc de proves, el moment del dubte i de la descoberta. És el lloc on t’equivoques o te la jugues fins al ridícul. Per fer el ridícul també has d'estar bé amb tu mateix. El que fas, durant l'assaig, és confiar que el temps vagi resolent les coses. Cada dia de feina sents que vas a una batalla on et poden ferir espiritualment i emocionalment. Si un espectador et fa saber que el que fas és una merda, això et fereix irremeiablement. I són, de fet, dues batalles, la que planteges amb el text i la que et confronta amb els companys. És la feina de posar-se rere les paraules i també la de gestionar el col·lectiu, les relacions de poder amb el director i amb la resta de la companyia. Però quan es cavalca en la mateixa direcció i, del primer a l'últim, tothom creu en el que fa, és difícil que les coses no surtin.

Té la responsabilitat de ser cap de cartell però ho viu conscient que no sempre totes les coses han d’anar bé. Que es pot fallar, que podem fallar. Un actor és el portaveu d’un missatge i sempre necessita l’altre, el receptor, l’espectador. No és només l’ego, és trobar el sentit de tot plegat. Tu pots posar-hi tota la intenció però si no acabes de connectar, t’ho has de treballar. T’has d’agafar a qualsevol branca, per petita que sigui, per poder continuar fent funció. La funció de demà, i la de demà passat, i l’altra, i l’altra…. La clau és commoure amb la cara blanca de la comèdia o amb la cara negra del drama.

Creu fermament en la capacitat terapèutica del teatre, ho sentim els que el fem i també ho senten els espectadors. Jugar a fer veure que som, o veure com els altres juguen, ens desbloqueja de moltíssimes coses. Amant com soc de les coses inútils, li pregunto sobre la (presumpta) inutilitat del teatre. I es posa seriosa: treure valor a l’art i la cultura és la manera fàcil d’acabar convertits en ciutadans menys lliures i més controlables.

La seva posició actual en el teatre català la podria fer viure en una torre d’ivori, però Clara Segura parla sovint, en plural, dels professionals de la interpretació amb els quals, siguis on siguis, compartim inquietuds similars. Diu la Clara que troba a faltar formar-se més enllà de l’escola i dels aprenentatges diaris del camerino, el plató i l’escenari. Hi hauria d’haver més punts de trobada, xerrades o taules rodones. Voldria escoltar actors més grans que m’expliquessin com han gestionat un tomb en la seva carrera, com han impulsat tots sols un projecte, com han resolt un tema contractual o com s’ho han manegat després d’un mal dia amb un espectador.

Té un calendari de compromisos gairebé operístic, però també sap que no sempre serà d’aquesta manera, que s’ha d’estar preparat si un dia les coses no no llisquen com un voldria que ho fessin. Tot depèn de les ofertes que rebis però també de la teva disposició a continuar generant energia.

Perquè no vas fer la Jane Eyre del Lliure, que havies de fer amb Ramon Madaula, amb la direcció de Carme Portaceli, amb qui no has treballat, i que van acabar fent amb èxit Ariadna Gil i Abel Folk? (Contesta clara i segura).

Es va concretar la segona temporada de Nit i Dia de TV3 i ho vaig prioritzar. Podies haver compaginat rodatge de dia i funció de nit? Ho podria haver fet, però és una animalada, i no volia. Com a persona, m'ho vull poder permetre. Ara puc dir que no, i ho faig.

Diumenge passat va fer l’última funció de Conillet, el seu primer monòleg. Un text de Marta Galán sobre la maternitat, que va dirigir Marc Martínez. Han parlat de fer un possible Conejito en castellà, però encara no hi ha res de concret. S’ho ha passat bé fent aquesta funció. Perquè l’ha feta sola (tota una experiència, les rèpliques te les dona el públic), perquè l’ha feta sent mare de dos nens, perquè parla de dones, perquè planta cara fent servir l’humor i perquè l’ha feta amb amics.

Què et fa dir que sí als projectes?

El tall i el farcit. Has de saber si tens a taula coca de iogurt o caldereta, un text menys o més bo, però també vols saber qui és el cuiner i amb qui t’ho has de menjar. Soc molt de preguntar “amb qui?”, abans de dir que sí.

Ha estrenat Bodas de sangre, ha tancat Conillet i l’experiència insòlita del White Rabbit, Red Rabbit (està fet i ja està, una experiència curiosa), i també ha acabat la segona temporada de Nit i Dia (he sentit que feia una televisió que té a veure amb la que a mi m’agrada).

I la temporada que ve?

Les gires de Bodas i de La Treva, de Julio Manrique, i un projecte que dirigirà Sílvia Munt a la Villarroel, amb Marta Marco i Cristina Genebat.

I a tu, t’agradaria dirigir?

És una de les coses que tinc al cap, però sense projecte ni calendari. Com la possibilitat de provar la pista de circ, com la dansa en el seu dia, com els contes que escrivia de nena, com la música, com el piano... [Molts interessos i un entusiasme que diu que li ve del pare].

I un desig?

Fa molt que em ronda pel cap la paraula “estranger”. Vull viatjar fent la meva feina. I encara un desig més: després dels drames, les ganes d’anar una mica per les costes del Garraf, una mica d’alegria i una mica de comèdia.

Pujarem a la moto amb tu i t’acompanyarem, Clara.


FA DE MAL DIR

Benvolguda Clara,

Et dic aquí el que no vaig gosar dir-te l’altre dia. Vas venir amb un jersei fosc primaveral (el de les fotos que et va fer l’Elena). Només em vaig atrevir a dir-te que et quedava bé i que quedaria bé a les fotos. Em vas dir la botiga (barata) on l’havies comprat i el que t’havia costat (barat, també). Ja no vaig saber què més dir. Es fa molt difícil entrevistar algú com tu, a qui he vist fer de tot dalt d’un escenari i a qui mai no he gosat fer cap retret. Un dia vaig dir –i ningú no m’ho ha discutit– que entre les bones, ets la millor. Sé que no t’agrada que t’ho diguin. També sé que no soc gens original. Saps que el que tens entre les mans és poderós però et resisteixes a carregar-ho de transcendència i a deixar de viure-ho, més enllà de la feina, com un joc meravellós. Clara, que per molts anys obris el ulls d’aquesta manera desmesurada i que no t’abandoni l’entusiasme i la curiositat.

Sempre teu,

Toni Puntí

Entra per fer un comentari