Itziar Castro Destacat

Dijous, 17 Desembre 2015 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres
Itziar Castro © Ceci Fimia (sentido fotografía)

"Veig la professió amb ganes de canviar coses, de ser innovadors"

PARAULA: TOT COR

Sóc la Itziar Castro. Tinc 38 anys. Visc a Fontpineda, que pertany a Pallejà, però jo sempre m’he sentit de Corbera de Llobregat, on vaig començar a fer d’actriu. Em guanyo la vida com puc, sóc una working girl. Sempre tinc present que això és una cursa de fons.

 

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?
Veig una dóna forta, amb empenta, treballadora, que sempre se’n surt en els moments difícils, que pensa projectes. Amb ganes de menjar-se el món.

I quan mires a l’altra banda?
Veig una dóna quasi nena, hipersensible, amb les seves pors, les seves inseguretats, que és massa autoexigent i que a vegades es pregunta: “I si me’n vaig al restaurant de la meva família en comptes de continuar en això?”.

 

PARLA’NS DE TU

Per què ets actriu?
Perquè amb deu anys, mirant Mar i Cel, em vaig dir: “Jo vull fer això, vull provocar en els altres el que sento ara mateix, posar-los la pell de gallina”.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
Doncs va ser amb Ricard Reguant i Àngels Gonyalons, la qual justament protagonitzava aquell Mar i Cel. Jo m’estava formant a l’escola Memory, que ells dirigien, i em van agafar per l’infantil Peter Pan el musical. Fent aquell espectacle i cobrant per primera vegada em vaig sentir actriu.

 

I DE LA FEINA

Toques moltes tecles?
Jo faig de tot: d’actriu, de cantant, de productora, de directora, de presentadora, d’ajudant de direcció de càsting, circ, burlesc, cabaret, col·laboro en programes de ràdio, de televisió i premsa escrita, esdeveniments de tot tipus… a vegades et preguntes: “Què faig aquí? Per què he dit que sí?”.

I per què ho has dit?
Perquè és un problema que tinc i que he de millorar, no sé dir que no. A vegades et demanen estar en un projecte, ho fan amb il·lusió, i, com que sóc així, m’hi fico amb tot el cor, malgrat saber que potser hauria de dir que no.

Parlem del que et fa sentir orgullosa, veus el teu currículum i destaques...

Del que em sento més orgullosa és que amb el meu físic, peso 130 kg, faci tantes coses diferents i en gèneres tan variats. M’enorgulleix demostrar que la gent diferent podem estar dalt d’un escenari o en una pantalla, que no tothom ha de ser estàndard. Has aconseguit fugir aleshores de fer només de noia grassa...

Sobretot en teatre. He tingut la sort de poder fer des d’una nena de nou anys en un refugi antiaeri, i la gent creure-s’ho, malgrat el meu físic, fins a un cabaret com el Burlesque del TABOO, a l’Apolo, o el Festival de Burlesque al Molino. Allà amb lligacames i cotilles d'escàndol aconsegueixo que tothom digui que sóc la més sexi del planeta, per descomptat, gràcies al fet que hi ha gent que aposta i arrisca per mi. Al lloc més difícil de fugir-ne és a la tele. Si hi ha una “gorda” en una sèrie, no en trucaran una altra i si un guionista no escriu que el personatge ha de ser d’aquestes característiques físiques no em trucaran.

Però també és bo ser diferent i potenciar-ho, no?
Sí, sobretot quan la resta d’actrius grasses s’aprimen i vaig quedant jo sola (riu). Jo no m’aprimo primer perquè estic grassa però tinc salut i després perquè em dóna feina. Hi ha menys personatges del meu físic, però quan n’hi ha un, hi ha moltes possibilitats que em truquin. De fet, és una de les coses que he après fent d’ajudant de direcció de càsting, amb Sílvia Menéndez, tothom té una cosa diferent i ho has d’explotar, has de descobrir que és allò que et fa especial i potenciar-ho. Com a actors, jo crec que és bàsic.

En quins projectes estàs?
Doncs per variar en diferents coses: Pals, un projecte que uneix circ, teatre i música, amb el qual fem gira mundial, i amb el qual he fet circ per primera vegada. Amb els meus 130 kg, faig un espagat i em pugen a sobre, estiro un carro amb tres persones enganxades, faig de contrapès mentre un funàmbul fa equilibris i a sobre canto! És un espectacle profundament emotiu. També estic treballant en el telefilm de Lluís Danés Laia, a partir de l’obra de Salvador Espriu. I preparant una pel·lícula, vaig col·laborar en el curt Eat my shit, d’Eduardo Casanova, que potser algú pensarà que és una gamberrada però hi ha molt de subtext. Ara Álex de la Iglesia li produeix el primer llarg, que es dirà Pieles, una història que parla de la diversitat i en què l’Eduardo ha escrit el paper per a mi. És la primera vegada que en el cinema ho fan i em fa molta il·lusió.

 

FES UN TOMB PER TU MATEIXA.
Doncs em veig amb ganes de tranquil·litat econòmica, malgrat que no em puc queixar ni em vull queixar. Veig que he fet coses molt diferents i molt interessants. Hi ha gent que veu que no paro i això fa que a vegades no es vegi tot l’esforç que hi ha al darrere.

Ets molt proactiva?
Sí, per exemple, tant el telefilm que faré com la pel·lícula vénen d’haver col·laborat en treballs anteriors dels directors. Hi ha molt d’esforç al darrere, moltes hores dedicades a la meva professió, també a les xarxes socials explicant el que faig, fa molts anys que sembro.

I sobre la professió...
És un moment complicat, l’altre dia em deia un representant d’actors que per actuar en una pel·lícula important havien proposat al seu actor menys diners que en una animació. Evidentment, hi ha crisi, i tothom està fotut, però també hi ha gent que se n’aprofita, ja els va bé que hi hagi crisi, i així no han de pagar pel que tant s’ha lluitat des de l’AADPC o des de l'Acadèmia del Cinema. S’estan pagant sous per sota dels mínims, i fins i tot s’ha de portar el vestuari de casa.

Però, d’altra banda, veig la professió amb ganes de canviar coses, de ser innovadors, tant en formats com en espais, cada cop veig més creativitat i això m’agrada molt.

 

@ItziarCastro

Entra per fer un comentari