Mireia Rey Destacat

Dimecres, 22 Juny 2016 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres
Foto Sergio Lardiez © Foto Sergio Lardiez ©

"El teatre a Barcelona viu perquè està ple de persones apassionades i sacrificades"


PARAULA: COMPLEXA

Sóc la Mireia Rey. Tinc 32 anys. Visc a Barcelona perquè així puc arribar a tot arreu amb bici. Em guanyo la vida com a actriu i ho complemento fent tasques de producció audiovisual. Sempre tinc present que aprendre cada dia a ser millor persona necessàriament em farà ser més bona professional.


DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Veig una actriu que fa molt temps que s’està formant però que fa tot just tres anys va decidir definitivament dedicar-se a la professió. Una persona que tot just arrenca.

I quan mires a l’altra banda?

Veig una persona complexa, difícil de categoritzar, és una cosa que m’ha acompanyat sempre però es fa molt evident a l’hora de tenir consciencia de quin tipus d’actriu ets i a quins perfils pots optar. Ets jove però no ets jove, ets nova a la professió però alhora fa temps que hi estàs vinculada, ets actriu o escrius? Una mica ho percebo en la mirada dels altres, que estic en terreny de ningú. Veig moltes Mireies però també veig que tot plegat m’empeny a triar-ne una amb qui encarar el futur. I encara m’hi resisteixo. Potser sóc naïf però alguna cosa em diu que part del que he d’oferir és justament aquest territori indeterminat, una certa complexitat. Aquí és on sóc més forta. Però, és clar, això comporta una complicació: algú s’ha de voler prendre el temps d’observar-te, de poder desentortolligar les capes. La immediatesa del negoci de vegades no ho permet. El camí està sent lent, potser és per això, qui ho sap, però jo estic il·lusionada.


PARLA’NS DE TU

Per què ets actriu?

Perquè em canso de tot i és de l’únic de què encara no m’he cansat. Hi ha altres molts camins que m’han atret, per exemple dedicar-me a fer coses pels altres, i aquesta és una idea que m’acompanya encara, però fa un temps em vaig adonar que, si m’hi dediqués professionalment i abandonés totalment el camí de la creativitat, tampoc no seria feliç. Ser actriu és una cosa intrínseca al que sóc. Fins i tot quan he intentat abandonar la idea, la idea m’ha perseguit. Per això ara intento executar aquest compromís amb el món fent el que sé d’una manera honesta i si pel camí puc viure d’una manera més justa, doncs ho intento. Però ja et dic que això és sempre un intent, per més voluntariós que sigui, la integritat absoluta és una cosa complicada per no dir inassolible avui dia, però aquest és un altre tema.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?

Va ser al primer i únic càsting de teatre que he fet. Un projecte per al Temporada Alta que es deia Primera Plana. Es tractava que quatre dramaturgs i quatre directors muntaven una peça teatral en 24 hores. Vaig anar al càsting, em van agafar i estava envoltada de gent coneguda per mi. En aquell moment, encara no havia deixat la feina anterior, malgrat que ja havia decidit de fer-ho, i em vaig dir a mi mateixa “és real, està passant”.

Vas deixar una altra feina per ser actriu?

Vaig estudiar comunicació audiovisual i cinema, vaig anar als Estats Units perquè em volia dedicar a això. En tornar, vaig tenir una mica de crisi d’identitat, de sobte el que feia em va semblar una feina banal, potser perquè allà s’enfoca purament com un negoci i sovint no té un vessant gaire artístic, així que vaig decidir aparcar-ho. Aleshores em vaig dedicar a fer comunicació corporativa per a una editorial, però a poc a poc vaig començar a crear projectes teatrals propis. Com que alhora treballava, va arribar un moment en què o em tornava boja o prenia una decisió. Als trenta anys, vaig tenir una sacsejada emocional bastant crítica, en el millor dels sentits, i vaig pensar que o feia el pas endavant o abandonava, i vaig decidir fer el pas.

I en decidir-ho, vertigen?

No negaré que hi va haver moments complicats, però l’avantatge de fer-ho als trenta és que no tens ni temps ni energia per perdre, per tant, això et fa ser molt pràctica i et va molt bé mentalment. I també em va donar molta tranquil•litat veure que, d’alguna manera, ja havíem consolidat el grup que després seria la nostra companyia, La Grieta. Feia molt temps que volia formar companyia però era complicat sincronitzar energies i nivells de compromís, i que en aquell punt ja hi hagués un camí fet i un recorregut per fer em servia per aferrar-m’hi.


I DE LA FEINA

De què et sents més orgullosa del teu currículum?

Em sento molt orgullosa de Cuando eramos lemmings, el darrer espectacle de La Grieta. Hem hagut de treballar-hi molt, i durant molt de temps, per portar-lo a terme. De sobte, veig que el treball ja ha madurat. Miro enrere i veig que quan el vam començar potser era naïf en alguns aspectes. Tot i ser bastant nous en la creació hem aconseguit una cosa humil i honesta, però també potent. A còpia de moltíssima feina i de temps, és clar.

Un espectacle encara viu?

Sí, això va començar fa dos anys amb uns alumnes de Txiki Berraondo, compartíem entrenament i vam començar a explorar les fantasies personals d’allò que ens agradaria veure en un escenari. S’ha anat fent una selecció natural dels membres i tot just ara hem tancat l’espectacle. És el moment d’intentar que tingui recorregut.

Com ha estat el procés de creació de l’espectacle?

Surt d’un exercici que havia plantejat Alfredo Sanzol. Es tractava que cada actor veiés materialitzada una fantasia personal: alguna cosa que realment el mogués o volgués veure dalt d’un escenari. Amb aquesta premissa, anàvem explorant i això ens va donar una sèrie de materials que tenien moltes coses en comú. A partir d’aquí, amb el temps, han sorgit exercicis de reescriptura, improvisacions, etc., jo he estat una mica la figura que ha anat revisant dramatúrgicament les propostes per anar-ho lligant tot. Però ha estat un procés totalment col·lectiu en què tot s’ha sotmès a la decisió del grup amb les dificultats que això comporta, és un procés molt enriquidor, si ho gestiones bé, i alhora molt lent i sacrificat.

I un procés en què la finalitat no és que quedi com un exercici molt interessant per als actors i que mori allà, sinó que es converteixi en un espectacle en què la gent pagui una entrada i el vagi a veure.

Exacte i això ha estat un repte. A nosaltres no ens surt fer una cosa rodoneta i que s’entengui a la perfecció. Sí, volem commoure i generar un cert debat: obrir esquerdes, que la gent es plantegi coses. És clar que volem que tot això els arribi i és el que ens ocupa. Però intentem aconseguir-ho de maneres imprevisibles. Aquest és una mica el nostre repte. Perquè creiem que des del que és textualment clar i comprensible a tots els nivells és complicat aconseguir-ho. Intentem innovar també des de les formes. Si et bases només en la paraula, d’alguna manera, el públic hi està massa acostumat i això el fa immune. Trobem que aquí el teatre està molt basat en la paraula i a nosaltres ens interessen altres territoris. Vaig conèixer una directora de teatre polonesa i em deia que a Polònia està molt mal vist que els espectacles s’entenguin perfectament, que no es prenen seriosament, perquè vegis el canvi de perspectiva. No és que vulguem que no ens entenguin, ni de bon tros, però tampoc ens interessa tancar el discurs. Ben al contrari, ens agrada obrir intentant no caure en el que és massa conceptual. Per exemple, ens basem molt en situacions quotidianes però ens interessa la barreja i de sobte elevar el discurs a altres territoris més surrealistes. De la mateixa manera que ens interessa la mescla de l’humor amb el que és salvatge. El que és amorós amb la foscor. Construir i desconstruir.


FES UN TOMB PER TU MATEIXA

Em veig al principi de moltes coses, amb el camí iniciat però amb tot per davant i tot per concretar. Declan Donnellan deia en un discurs que el millor consell que donava era: “No et preocupis per la teva carrera, preocupa’t per fer bé la teva feina i la teva carrera es preocupara per si mateixa”. M’hi reconec una mica, d’una banda, perquè no sé ben bé quins moviments fer per aconseguir coses, i de l’altra, perquè la meva ocupació és ser cada dia millor. Això és l’únic que tinc i el que em treu de fantasies tramposes.

I per la professió...

Veig la professió i veig la societat. Crec que la tirania del sistema s’ha filtrat en la professió i això ve ja d’abans de la crisi, un panorama en què s’anava establint aquesta idea, que la cultura és una cosa accessòria per a la societat. Ara mateix, crec que el teatre a Barcelona viu perquè està ple de persones apassionades i sacrificades. Els espectacles i el nivell de moviment ho demostra però si s’hagués de mesurar per la rendibilitat econòmica no hi hauria professió. Tot i això intento tenir esperança. S’està treballant des del camp de batalla per canviar la situació i espero i desitjo que les coses millorin. La nostra societat, per contra del que ens han fet creure, la necessita més que mai, la poesia.


@mireiareyactriu

Entra per fer un comentari