Jordi Gràcia Destacat

Dimarts, 14 Març 2017 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres
Jordi Gràcia Foto: Ulises Gimeno

"Veig professionals amb molt de talent però no hi ha sentit gremial"

PARAULA: CREDIBILITAT

Sóc el Jordi Gràcia. Tinc 49 anys. Visc a Barcelona, estic casat i tinc una filla. Em guanyo la vida com a actor i cantant. Sempre tinc present la meva feina i la meva gent.


DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Veig un actor honest, lluitador incansable i apassionat per la seva feina, fins i tot encara més que quan vaig començar ara ja fa vint-i-cinc anys.

I quan mires a l’altra banda?

Veig una persona que s’ha pogut formar i ha pogut desenvolupar professionalment la seva vocació d’actor i cantant, la qual cosa el fa sentir molt orgullós i alhora privilegiat, tot i que també li hauria agradat tenir una formació de dansa, si més no, haver fet un treball corporal a consciència, dilatat en el temps, per tal d’ampliar els recursos expressius. La construcció de la corporalitat dels meus personatges, en alguns casos, s’ha fonamentat en la intuïció.


PARLA’NS DE TU

Per què ets actor?

Per casualitat i més endavant per convicció. Tot va començar com una activitat extraescolar. L’escola on anava disposava d’un teatre magnífic a disposició d’un nombrós grup de teatre format per infants i joves, del qual vaig acabar formant-ne part. I a la universitat vaig decidir que volia dedicar-me a la interpretació, de manera conscient.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?

Sí, al principi quan vaig donar el pas definitiu de deixar la universitat per dedicar-me al món de la interpretació, i amb el temps quan he anat comprovant que sóc capaç de subsistir econòmicament fent aquesta feina.

Vas deixar la universitat. Estudiaves una carrera que no tenia res a veure amb la interpretació.

Vaig començar medicina per tradició familiar. I malgrat que és una altra vocació apassionant, no era el que més em realitzava. Un dia vaig decidir trencar amb tot i assumir el risc amb totes les seves conseqüències. No va ser gens fàcil prendre aquesta decisió, t’ho asseguro. Has de comptar que vaig deixar la carrera amb tres anys de medicina acabats; així doncs, vaig trencar amb un estil de vida que ja se m’havia marcat...

Què et fa sentir més orgullós del teu currículum?

Haver-me pogut fer un lloc dins la professió. És un món molt competitiu, i jo no provinc de família ni d’actors ni de cantants. I ho he pogut fer, a còpia de constància, de lluita, d’il·lusió pel que estava construint, de no deixar-me vèncer, de no perdre l’amor propi, coneixedor de les meves limitacions però també sabedor de les meves virtuts.


I DE LA FEINA

En què estàs?

Acabo d’encarnar un funest personatge anomenat Gerhard Klopfer, un dels caps de les SS en una reproducció de La conferència de Wannsee, un fet històric en què quinze dels més alts mandataris del Tercer Reich varen discutir el que ells anomenaven “la decisió final”, o el que és el mateix, com aniquilar tots els jueus d’Europa. Un espectacle colpidor, dirigit pel director txec Pavel Bsonec i representat a la Casa de la Seda de Barcelona.

Per tant, no és un text de ficció?

La reunió es va celebrar el 20 de gener de 1942 a Wannsee, prop de Berlín, els textos són una transcripció fil per randa del que es va parlar a la reunió i que es van extreure d’una de les actes que es van poder conservar, tot i que el mateix Hitler va ordenar que es destruïssin. L’estrena es va fer commemorant el 75è aniversari de la reunió i en un escenari que volia simular el palau on es va desenvolupar, en un dels salons de la Casa de la Seda de Barcelona. Realment permetia a l’espectador ser testimoni d’un dels moments més crucials de la història recent.

Acabat aquest espectacle... què t’espera?

Doncs La Seca - Espai Brossa amb l’obra Protesta, de Václav Havel, amb direcció de Jordi Casasampera. Un text literari preciós, on dos escriptors, Vanek i Stanek, es reuneixen a la casa d’aquest últim. El que comença com una trobada de vells amics acaba sent una dissertació sobre la relació entre l’art i el poder. Tots els projectes suposen un repte però aquest especialment. És una proposta plena d’intencions i de sentit de l’humor que sens dubte ens exigirà al màxim tant a mi com a Carles Goñi, el meu company en escena, i al propi director. Aquesta obra de teatre forma part del projecte Cicatrius, que capitanejat per Pavel Bsonek presenta al llarg de la temporada quatre espectacles a diferents espais de la ciutat de Barcelona: La nit de Helver, La Conferència de Wannsee, Protesta i Leni.

Hem parlat fins ara de feines convencionals en teatre però tu no només et guanyes la vida així, oi?

No, a més de ser un actor “tot terreny” tinc la sort de poder alternar televisió, cinema, teatre per a adults, teatre per a infants, animacions, presentacions d’esdeveniments, teatre d’empresa... Ara estic incorporant, cada cop amb més força, la meva faceta de cantant, en musicals –l’ultim Somriures i llàgrimes– i com a cantant líric, en la tessitura de tenor líric. M’he format durant quinze anys com a tenor. Vaig començar la formació amb la meva estimada i recentment desapareguda soprano catalana Carme Lluch i Bofarull, i fent repertori amb un pianista de primeríssima talla mundial com és Ricardo Estrada. Em sento immensament afortunat per aquest fet.

I com és aquesta sortida que estàs engegant?

Organitzo els meus propis recitals. L’últim va ser en un espai emblemàtic del Poble Sec, l’Esbart Renaixença, on vaig interpretar, acompanyat de l’extraordinària pianista Berta Brull, un recull de romances de sarsuela, com ara Cançó d’Amor i de Guerra, La Tabernera del Puerto, Alma de Dios, La Legió d’Honor, entre d’altres, així com peces de cançó napolitana, com ara Torna a Sorriento, Parlami d’Amore Mariù, O, Sole Mio... tot en un ambient acollidor, de com a màxim cinquanta persones. És una aventura que cada cop agafa més pes dins la meva activitat artística i que em resulta apassionant.

La interpretació continua sent l’assignatura pendent quan parlem de l’òpera?

No. Darrerament l’òpera està fent un gran canvi en aquest sentit. De sobte ha recuperat l’esperit inicial, unir en un sol espectacle teatre, música i dansa. S’havia oblidat el teatre, i en alguns casos era un mer lluïment de l’artista, però les noves generacions estan trencant l'immens prejudici creat. El cantant de sobte ha recuperat la seva faceta d’actor i la seva interpretació uneix la veu amb el personatge que encarna. L’òpera ja no és un art elitista i allunyat del gran públic. La raó d’això és que cada cop hi ha més interès per l’òpera i el públic de carrer demana cada cop més aquest tipus d’espectacle.

Ja sigui cantant o actuant... què busques?

Credibilitat. Tocar l’ànima de l’espectador, despertar l’emoció, connectar amb el públic, o sigui, ser creïble. Tracto per damunt de tot que allò que interpreto quedi en l’imaginari de l’espectador. Crec que buscar aquesta credibilitat és buscar la veritat dins d’un mateix i oferir-la sense filtres, donant el millor, amb honestedat.


FES UN TOMB PER TU MATEIX.

Em veig en un molt bon moment, tant personal com professional i amb bones perspectives de futur. He passat uns anys molt difícils, com molts dels meus companys, però ara tinc la sensació que les coses s’estan activant. Sense ser un il•lús, sóc optimista, i crec més que mai que el millor encara ha de venir.

I sobre la professió...

Veig un col·lectiu que ha hagut de patir de valent durant aquests anys i que ha perdut molts dels seus efectius. Veig professionals amb molt de talent però no hi ha sentit gremial, cadascú fa la guerra pel seu compte... Veig molts interessos comuns per defensar que no s’assoliran amb una lluita individual. A més de guanyar-nos els nostres drets, veig una societat que en temps de crisi prescindeix de la cultura. Ningú no discuteix la importància de mantenir uns sistemes sanitari i educatiu de qualitat en temps de retallades, però també caldria que la cultura no es veiés prescindible. Vivim en un país que veu l’art com un luxe i no com una necessitat... Tenim molta feina a fer. I cal que ens hi posem. També veig unes institucions públiques que només reconeixen una part de la professió i és a qui donen suport. En fi, hi ha molta feina per fer tant individualment com col•lectivament. M’agradaria pensar que la futura i més que previsible recuperació econòmica no ens acabarà acomodant i mantindrem sempre una actitud combativa en pro de la defensa dels nostres drets.


@letroupier

Entra per fer un comentari