Diana Torné Destacat

Dijous, 22 Juny 2017 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres

Paraula: apassionada

Soc la Diana Torné. Tinc 27 anys. Visc durant el dia a Barcelona però dormo a Sabadell. Em guanyo la vida... depèn de la temporada. Sempre tinc present que el teatre és treball en equip.

DONA’NS PERFILS

Mires a una banda i veus?

Veig a la Diana il·lusionada, actriu, treballadora, amb ganes constants d’aprendre, sobre tot d'aprendre de la gent amb qui treballa i amb qui es troba pel camí.

I quan mires a l’altra banda?

Soc massa impacient, vull arribar als resultats molt ràpid, que em surti bé gairebé des de l’inici. Soc massa responsable. Crec que, afortunadament, amb els anys he anat aprenent a gaudir de tot el procés d’assajos, d’anar construint a poc a poc.


PARLA’NS DE TU

Per què ets actriu?

És una cosa que em fa feliç i ho he viscut des de petita. El meu entorn familiar, malgrat que ells no ho volien, ho ha propiciat. Els meus pares van estudiar a l’Institut del Teatre, des de petita he fet teatre i n’he vist, la meva tieta és dissenyadora de vestuari, la meva cosina cantant d'òpera; el tema artístic sempre ha estat molt present en la meva família. Tinc el record, amb cinc anys, d’acabar Els Pastorets i dir als meus pares: “Jo no vull baixar d’aquí, de l’escenari”.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, soc actriu”?

Jo crec que ho he intuït sempre: ho intuïa de petita quan no volia baixar de l’escenari, ho intuïa quan feia el batxillerat i a les classes de grec i llatí tenia els llibres de Shakespeare sota la taula i els anava llegint perquè m’estava preparant per a les proves de l’Institut del Teatre. Però va ser quan em van agafar, a setze anys, per fer En Pólvora, al TNC, dirigida per Sergi Belbel, que em vaig dir “que fort!, ara sí que he aconseguit ser actriu professional”, perquè actriu ho he estat des de petita.

Què és el que et fa sentir més orgullosa del teu currículum?

No és d’un espectacle en concret si no de tota la gent amb qui he treballat i de tot el que he pogut aprendre d’aquesta gent. Per a mi, el teatre va molt lligat al treball en equip i al fet d’aprendre dels companys.

Sovint has treballat amb gent més gran que tu, amb una llarga trajectòria, t’hi has sentit a gust? Una mica intimidada, potser?

Hi ha el fet innegable que els has vist per la tele o els has vist molt al teatre, i inevitablement sents molt de respecte per ells, però la veritat és que sempre m’hi he sentit molt a gust. De fet, ara que hi penso, m’adono que m’agrada estar amb gent més gran que jo. Potser perquè també soc la petita de la família. M’agrada molt aprendre d’actors amb una llarga trajectòria: veure com ho viuen ells, com ho gestionen, com treballen... em sembla l’aprenentatge més bèstia.


PARLEM DE FEINA

Què has fet últimament?

He estat un mes a Madrid amb Las bodas de Fígaro, una reposició que ha dirigit Lluís Homar i que vam fer al Teatro de la Comedia.

Com arribes a l’espectacle?

A través d’un càsting, a mi només m’ha passat una vegada que em truquessin directament per una feina, va ser Ramon Simó per treballar a Ball de titelles, al TNC, i aquell dia vaig pensar “uau, passa això que et truquin”.

Has notat alguna diferència entre fer teatre a Barcelona i fer-ne a Madrid?

Molta, sobretot en l’actitud del públic. Allà la gent va al teatre emocionada només per formar part del fet teatral, disposats que els agradi l’obra, a conèixer propostes noves tant de textos com d’intèrprets. Aquí potser s’ha perdut una mica aquesta il·lusió i anem al teatre perquè coneixem l’obra o l’actor que hi surt... i també tinc la sensació que aquí s’hi va amb un esperit més crític.

Tens algun projecte entre mans?

He codirigit un musical que es podrà veure la temporada que ve al Teatre Victòria. Jo soc molt fan dels musicals i, després de veure Matilda i Billy Elliot a Londres, vam pensar que havíem de crear un musical amb la mateixa energia i fer-lo aquí.

I et vas decidir a fer...

Un musical de creació inèdit, en què els protagonistes són nens i nenes que saben actuar, ballar i cantar. Evidentment, Londres ens porta molts anys d’avantatge, però cada vegada els actors joves estan més ben formats.

I mentre no arriba, com és el teu dia a dia?

Molt atrafegat. Faig 3r de Psicologia a distància per la UOC. No perquè algun dia vulgui ser psicòloga, sinó perquè m’interessa conèixer més coses sobre l’ésser humà i el seu comportament, perquè és amb el que treballo com a actriu. Tinc assajos del musical i, per altra banda, tinc una escola de dansa amb una companya del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.

Per què escola de dansa?

Perquè vaig començar en la dansa de molt petita, des dels tres anys. Jo soc filla única i els meus pares no volien que fos una nena gens mimada ni que estigues sola i em van apuntar a totes les extraescolars que van trobar: ballet, claqué, espanyol, hip-hop, etc. La dansa sempre ha estat també molt lligada a mi. Mai no m’he plantejat de ser ballarina professional, perquè hi havia alguna cosa del teatre que em cridava molt més, però mai no he volgut deixar de ballar. Al setembre, va sorgir l’oportunitat i hem creat una escola de dansa.

Allà dones classes, la dirigeixes... fas de tot?

Exacte. Classes i, a més, tots els temes de gestió, que mai no m’havien ensenyat i que he après a còpia d’equivocar-me, reunions amb l’Ajuntament, amb cultura... que, com et pots imaginar, són divertidíssimes. Em toca fer tot allò que comporta tenir una empresa.

Escola per a nens, per a adults?

Per a tothom, des dels tres anys fins a adults i classes per a majors de cinquanta anys, per treballar estiraments... i també fem classes de teatre.

Quin és el teatre que t’interessa transmetre?

Depèn de l’edat, però bàsicament que aprenguin a estar vius en escena, a escoltar l’altre i a actuar a partir d’això. No que creïn la seva bombolla i el seu món, sinó que entenguin que la manera més fàcil d’actuar és quan realment s’escolta l’altre i es dona a partir del que es rep.

Pateixes quan estàs ocupada estudiant o amb l’escola, però no dalt d’un escenari.

No. Evidentment, el que em fa més feliç és estar en un teatre, però he sabut trobar altres coses, que també em fan feliç, per no angoixar-me.


FES UN TOMB PER TU MATEIXA.

Em veig tranquil·la, il·lusionada per engegar projectes i amb ganes de crear, també, una companyia de dansa que vagi molt més enllà de l’escola i amb moltes ganes de conèixer moltes més obres de teatre i de treballar amb molts més companys i continuar creixent en aquest món.

I per la professió...

És un moment fotut, crec que hi ha generacions anteriors a la nostra que ho han tingut més fàcil, però també crec que el fet que hi hagi menys pressupost, companyies petites, etc. fa que estiguem més a prop de l’essència del que hauria de ser el teatre, de treballar en equip i del concepte de companyia. Crec que és un moment menys jeràrquic i aquesta transversalitat i aquest treball en equip són molt positius. Sí que és cert que un espectacle en comptes d’estar tres mesos en cartell n’hi està un, però d’aquesta manera també podem fer més projectes diferents. Hem de veure-hi la part positiva.

Entra per fer un comentari