Pep Garcia-Pascual Destacat

Dimarts, 25 Juliol 2017 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres
Pep Garcia-Pascual Foto: Roser Blanch @roserblanch

Presenta 'Els 2 cavallers de Verona' de Parking Shakespeare al parc de l'Estació del Nord.

PARAULA: PERSEVERANÇA

Soc el Pep Garcia-Pascual. Tinc 41 anys. Soc del Poblenou de Manresa, però visc al Poblenou de Barcelona. Em guanyo la vida com bonament puc i com bonament em deixen. Sempre tinc present que després de caure t’has de tornar a aixecar.


DONA’NS PERFILS

Mires a una banda i veus?

Veig una persona que treballa d’actor, però que també és director, productor, algun cop guionista... que fa tots els possibles per viure de la seva professió, però alhora ja ha arribat a un punt que no està disposat a tot i a qualsevol preu.

I quan mires a l’altra banda?

Veig algú que dona moltes voltes a les coses, que analitza, reanalitza, però alhora actua de manera impulsiva. A vegades és com viure en una muntanya russa, tant personalment com laboralment. T’acostumes a viure així, però hi ha dies que no en tens gens de ganes.


PARLA’NS DE TU

Per què ets actor?

Perquè no jugava bé a futbol. De petit hi ha dues coses que deia quan em preguntaven què t’agradaria fer de gran? Una era ser futbolista i jugar al Barça i l’altra sortir a les pel·lícules, que era el referent que tenia aleshores. Una cosa la feia bé, l’altra no tant.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, soc actor”?

Sí, el dia que, per desgràcia, has de sortir a actuar després de rebre molt males notícies familiars i tens dues funcions d’una comèdia. Aquell dia saps que ets actor, perquè hi vas i les fas.


I DE LA FEINA

Si repasses el teu currículum, de què ets sents més orgullós?

Del que em sento molt orgullós és de Parking Shakespeare. De la companyia, del projecte, de poder aconseguir que una idea que tens i que creus viable vagi de mica en mica aglutinant al voltant un grup de gent que fa que el teu projecte sigui també el seu i alhora de veure que el públic també respon.

Vols demostrar alguna cosa?

Entre d’altres, que no tan sols parlant de política dins d’una obra de teatre es pot fer política fent teatre.

Com comença aquest projecte?

Jo havia fet alguna cosa semblant a Irlanda i sempre m’havien agradat els referents del Shakespeare in the Park de Londres o Nova York . Vaig pensar que per què no es podia fer a Barcelona, amb el meravellós clima que té aquesta ciutat, i alhora exportar-ho arreu de Catalunya i per què no a altres llocs del món. Un projecte d'aquí, amb la nostra idiosincràsia.

I busques?

Acostar la cultura a tothom. El projecte neix el 2009, a l'època en què esclata la crisi que encara patim. Hi ha molta gent que ho ha passat malament, d’altres que encara ho estant passant malament i ningú no ha de deixar de menjar per anar al teatre. Creiem que la cultura és un dret de la societat i per què no aportar-hi el nostre granet de sorra. I també, evidentment, volíem donar-nos feina a nosaltres mateixos.

Anem als inicis...

Comença per trobar la gent. Trobar un director era complicat, perquè era un projecte molt particular, i a mi em venia de gust dirigir; havia decidit que el primer muntatge el dirigiria jo. Trobar la complicitat de deu actors que volguessin pujar al carro va ser molt difícil, però alhora aquell mateix grup, pràcticament invariable, continua sent el nucli de la companyia, tants anys després. Al principi ni ells mateixos n’estaven al cent per cent convençuts, així que imagina’t la resta. Va ser un cop fet que tant els actors com les administracions, etc. van dir “ah, era això”. Però el primer any ho vam fer amb una sabata i una espardenya, però sobretot amb les ganes i la voluntat d’uns professionals que van fer meravelles perquè això arranqués. I van passar de pensar “això no ho farem mai més” a “què farem l’any vinent” i fer que el públic s’impliqués i fes créixer aquest projecte.

Vas tenir clar des del principi de voler fer-ho en un parc?

Sí, a part dels referents que hem comentat abans, tenia molt present el record d’haver estat al Versus Teatre, l’estiu abans, amb La Tanca, de Josep Pere Peyró. Una obra que va guanyar premis, amb unes crítiques excel·lents, que ens van programar en altres ciutats, però el públic no venia a veure’ns. La gent deia: “És que a l’estiu el que ve de gust és estar a la fresca fent una cerveseta”. I per què no podíem unir estar a l’aire lliure i “anar al teatre”?

Parla’ns de la companyia... com se seleccionen les obres?

Depèn, directament per l’obra que ens venia de gust fer o, a vegades, pel director o la directora. Hem demanat què farien amb nosaltres i com ho farien a gent que ens havia proposat dirigir-nos i a partir d’aquí hem seleccionat.

I el procés de preparació?

Des del 2013 que vam començar amb el projecte Parking d’Hivern i estem fent dues produccions l’any. Ara ja estem treballant en la producció de l’hivern de l’any vinent i en la de l’estiu del següent. Comença en el moment que decideixes amb qui ho vols fer o quina serà l’obra. Una vegada definides l’obra i la direcció, treballes durant l’any amb lectures i donant el suport a la direcció amb tot el que pugui necessitar fins que comencen els assajos, que són quatre setmanes intenses fins a arribar a les prèvies dos dies abans de l’estrena al parc. A còpia d’assaig i error hem trobat aquesta fórmula que ens funciona.

I arriba el dia de la funció. Com és treballar per a un públic que us va a veure, però també per a un altre que és al parc i que no sap que es trobarà, amb diferents condicions meteorològiques, etc.?

D'anècdotes n’hi ha moltes... és la llei del parc, ell hi és tot l’any i nosaltres l’ocupem durant algunes setmanes. Durant aquells dies notem molt de respecte per la gran majoria d’usuaris del parc, però no deixa d’estar viu i això també fa que l’espectacle ho estigui. No saps mai quan pot passar un gos corrent per l’escenari, quan sonarà un mòbil, etc., però ens hi hem acostumat i intentem sempre que això jugui a favor nostre. I l’espai permet que el públic pugui fer coses que no pot fer en un teatre: des d’estar berenant mentre actuem fins a venir amb nens petits. Ens trobem amb pares primerencs que ens diuen: “Gràcies a vosaltres he pogut tornar a veure teatre”.

Sempre Shakespeare?

A l’estiu sí. Tenim aquesta voluntat d’acostar-lo a tothom amb l’excusa de venir al parc. Per això neix també Parking d’Hivern, per les ganes de treballar altres autors i altres tipus de teatre.

El públic no compra una entrada... qui ho paga?

Tenim ingressos d’institucions com l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i també de la Generalitat. També d’algun patrocinador privat que aporta “en espècies”. I comptem també amb el suport del públic, que sempre sap com donar-nos un cop de mà perquè aquest projecte continuï i tiri endavant. La famosa llei de mecenatge de la qual tant se sent a parlar podria fer que projectes com el nostre puguin continuar funcionant tal com marquen els convenis. Però l’estem esperant i esperant i fa pinta de ser pitjor que Godot.

I a part de Parking... ets al mercat?

I tant!! Parking Shakespeare és un projecte que actoralment m’ocupa l’agenda de funcions dos mesos l’any. Tinc deu mesos més per treballar, i tinc ganes de fer-ho amb gent diferent dels de la companyia. Ep, que m’agrada molt treballar amb els companys de Parking Shakespeare. I ho vull continuar fent. Però alhora també em ve molt de gust treballar amb gent que no conec o amb qui no he pogut treballar mai. A vegades em trobo amb companys que em diuen: “Pensa en mi per al Parking Shakespeare”. I jo també els dic: “Pensa en mi també com a actor o director per als teus projectes”. A vegades t’associen a un projecte i només et situen allà.


FES UN TOMB PER TU MATEIX.

Em veig intentant ordenar coses, hi ha moltes idees, molts projectes, ganes de fer moltes coses, com a actor i com a persona. I fent aquest tomb que em proposes, m’adono que estic en un moment d’agafar aire, de veure la situació, d’analitzar-la i de tirar endavant.

I per la professió...

És una professió en què se’ns jutja contínuament com a individus. Anem a un càsting, quan n’hi ha, i els companys són els nostres competidors. És així. I si ens trobem en una prova, jo faré els possibles per fer-ho millor que tu i tots els altres i fer que m’agafin a mi. Però alhora hem de ser un col·lectiu. Crec que ha arribat el moment de dir prou a depèn quines situacions, de donar un cop de puny a la taula i posar-nos tots a treballar en un mateix sentit. I fer-ho sense por. En una professió com la nostra, considerada tan individualista, el treball en equip és essencial.

Entra per fer un comentari