Núria Deulofeu Destacat

Dimarts, 12 Setembre 2017 00:00 Escrit per  Edgar Manjarrés @edgarmanjarres
Núria Deulofeu © Rodrigo Vázquez

“Penedeix-te del que fas i no del que deixes de fer”

PARAULA: VITAL

Soc la Núria. Tinc... em costa dir quants anys. Posem entre 26 i 34. Visc entre Barcelona i Madrid. Em guanyo la vida amb teatre, les locucions, la publicitat, la meva companyia, mil coses. Sempre tinc present: “Penedeix-te del que fas i no del que deixes de fer”


DONA’NS PERFILS

Mires a una banda i veus?

Una dona, que ja no és tan noia, decidida i lluitadora, a qui la tossuderia i l’empenta han fet que hagi fet moltes més coses de les que es pensava que faria.

I quan mires a l’altra banda?

Una persona temperamental, sensible, apassionada i impulsiva que encara ara (i crec que m’acompanyarà tota la vida) està plena d’inseguretats.


PARLA’NS DE TU

Per què ets actriu?

Perquè m’agrada que m’expliquin contes, de petita m’agradava molt poder descobrir mons màgics. A mesura que m’anava fent gran veia que aquells mons m’atreien més que el real i quan vaig començar a actuar, per veure que es sentia creant-lo, vaig descobrir que encara hi havia un món més gran quan tu eres l’actriu. I que podia viure molt més intensament que a la vida real. Va ser com un despertar a una droga de la que cada vegada vols més, més i més i que et fa conèixer més la humanitat.

Recordes algun instant en el que t’hagis dit a tu mateixa “ara si, sóc actriu”?

Crec que n’he tingut molts, però perquè he tingut la sort de formar part de molts projectes petits i mitjans des de ben jove. Però si no t’hi pares a pensar, se t’obliden! Suposo que més que pensar “sóc actriu”, per mi és més important el “em donen una oportunitat com actriu”. El primer cop va ser amb la sèrie Món 3xl de tv3 on sorprenentment tenia un contracte (amb 19 anys) de tres anys de feina! Tot l’equip, els mitjans i el projecte van ser fantàstics, però “la crisi” el va tancar abans d’hora. I un dels darrers cops que ho vaig pensar i sentir, i que no puc evitar destacar, va ser quan em van agafar per fer Com us plagui al Teatre Akademia, ara fa tres anys. Era la primera vegada que un director de teatre que no em coneixia em donava una oportunitat d’actuar amb un contracte, amb assajos pagats, amb un protagonista i a més amb un Shakespeare que jo no l’havia treballat mai professionalment. El fet que algú em donés aquesta oportunitat a través d’una prova i que a més el teatre també hi apostés em va fer pensar “això és ser actriu”.

Si et demano de què et sents més orgullosa del teu currículum de què seria?

De tenir la meva companyia, la companyia Dara, i de lluitar tant tots junts per ella. No cobrem com quan he treballat en sèries ni obres de gran format, però he vist remar i créixer uns companys de feina i vida meravellosos. I mira que li posem hores, i hores i hores. Però sempre se’m posa la pell de gallina quan comuniquem un nou espectacle i el nostre petit públic fidel (cada dia més gran) i tota la gent de la professió que ha treballat amb nosaltres venen emocionadíssims a l’estrena i celebrem la nova producció. La família és la família.


PARLEM DE FEINA

Amb que estàs?

Acabant un migmetratge que s’ha fet entre Madrid i Astúries, preparant una pel·lícula que rodarem a finals d’any París i amb el nou muntatge de la meva companyia al teatre Tantarantana, la comèdia Claqué o no. Suposa per a mi un gran repte professional, només un actor i una actriu, tota l’estona en escena.

Has parlat de la teva companyia... com sorgeix?

Tot va començar perquè el Roc Esquius, director i dramaturg de la companyia, tenia certa gent al cap d’aquella amb la que et dius “un dia hem de treballar junts”. Va ser ell qui va unir aquesta gent per crear una primera obra i al mateix temps que fos companyia. I portem ja tres anys i mig.

Ja va néixer amb voluntat de continuïtat?

Si, teníem perspectiva de fer llarg recorregut. De fet ja vam començar sent dos actors, dues actrius, el Roc com director i dramaturg però també una escenògrafa i dissenyadora gràfica i una noia de producció. I jo ara també també porto la producció i la comunicació.

Per voluntat pròpia o perquè és complicat sumar equips i dedicar-te només a ser actriu?

Jo crec que perquè sóc una “mandona”. No puc evitar-ho. La part de la comunicació m’agrada molt i quan veia que també podia fer allò i alliberar feina d’una altra persona que s’ho estava carregant tot i amb qui ens enteníem i ens ho podíem combinar vam decidir fer-ho. També a vegades m’agrada sortir fora. Quan actues et tornes tant boig per aquell personatge i aquell projecte que, a vegades, necessites ordenar-te i agafar distància. Aquesta altra feina dins la companyia em permet fer-ho.

Ets de tornar-te boja amb un personatge?

I tant!. M'obsessiono, somnio amb el personatge, canvio el nom de la gent arribo al punt de buscar al meu mòbil el telèfon d’un altre personatge de l’obra per trucar-lo, se me’n va el cap. Hi ha un caos dins el meu cervell, menys mal que em conec i sé que se’m passa.

Com us gestioneu a nivell econòmic? A taquilla i us ho repartiu o com va?

Ens contractem a nosaltres mateixos, teníem clar que si volíem ser una companyia professional érem nosaltres els primers que ens havíem de tractar com a professionals.

I amb la companyia quina és la perspectiva de futur?

Nosaltres estem dins el programa Cicló d’ajut a les companyies independents i el Tantarantana ens ha donat l'oportunitat de fer tres espectacles. Com que vam ser l’espectacle més taquiller de l’any passat ens han tornat a programar enguany. De cara al futur la nostra idea és no fer nova producció l’any vinent si no moure els 5 espectacles que hem produït en tres anys i fer-ne un de nou ja pel 2018. I també ens hem posat a fer formació per a amants del teatre no professional, el projecte Hola Teatre, on tenim un grup d’adults i l’any vinent volem obrir-ne un altre per a joves..

Parlem de comunicació... expliquem bé la nostra feina?

És un fet que em preocupa i intento veure amb els meus amics que no són de la professió quan i perquè han anat al teatre i, generalment, van veure coses comercials. Com que sóc molt pesada els he convençut per anar a descobrir altres sales i els agrada. Aleshores veig que no és que el teatre que tenim no estigui bé. Sí que interessa, sí que agrada però no estem arribant al lloc on hem d’arribar.

I com millorar-ho?

Per una banda seria bo que els mitjans ajudessin més. A mi em posa molt nerviosa que hi hagi un canal d’esport i tanquin el canal de cultura que hi havia. També crec que és un problema d’educació. A l’escola no ensenyen que hi ha obres on et pots sentir identificat i et poden transportar, que hi ha gent que va aquell dia a aquell teatre per actuar per tu, per fer-te viure una experiència única cara a cara. Crec que si arribem a transmetre això amb aquesta passió la gent es pot enganxar més. Tant de bo trobem la manera.


DONA’T UNA VOLTA SOBRE TU MATEIXA.

Em veig més madura i realista que anys enrere. He après vitalment que això va de cicles, de paciència i de compromís. I alhora em veig més emprenedora i atrevida per voler començar nous projectes. De fet, aquest any m’encantaria estrenar-me com a professora i com a directora!

... I sobre la professió...

La veig molt difícil, desagraïda però poèticament bonica... És una droga que si t’agrada i l’has tastat és difícil d’abandonar.

Entra per fer un comentari