Personatges

Itziar Castro

Dijous, 17 Desembre 2015 00:00 Escrit per

"Veig la professió amb ganes de canviar coses, de ser innovadors"

Daniel Anglès. A tota màquina

Dilluns, 14 Desembre 2015 00:00 Escrit per

"Aquí hi ha la tendència a dir que si cantes, no actues".

El dramaturg i estudiós del teatre ha mort als 61 anys per complicacions d'una malaltia.

Núria Espert. Eterna

Dilluns, 07 Desembre 2015 00:00 Escrit per

"No busco l'excel·lència, busco el que crec que em fa falta".

José Tobella

Dijous, 03 Desembre 2015 12:49 Escrit per

Ara mateix, al Teatre Joventut de l'Hospitalet amb El màgic d'Oz.

Mor el dramaturg Josep Maria Muñoz Pujol

Divendres, 27 Novembre 2015 17:12 Escrit per

El comiat serà aquest dissabte.

Elisabet Manté

Dilluns, 23 Novembre 2015 00:00 Escrit per

Des de l’estiu, la cartellera inclou un nou espai per a propostes mínimes.

Josep Anton Codina. Pedagogia escènica

Dilluns, 16 Novembre 2015 00:00 Escrit per

Llibres, fotografies i altres documents teatrals s’amunteguen sobre la taula de treball de Josep Anton Codina, una taula tan gran com el finestral que s’obre a l’Eixample tot just davant, a la manera de la boca d’un ampli escenari. També hi ha piles escampades pel terra, a la sala principal, al passadís. Són el testimoni de la ingent tasca documental que Codina ha desenvolupat en paral·lel a l’artística i a la docent, i que nodrirà els arxius de diverses institucions. Proven, igualment, la dedicació intensa d’aquest director d’escena i pedagog al món del teatre.

Jo vaig tenir la sort de saber que el teatre és una escola d’humanitats, explica. Tant val una lliçó de teatre com una de matemàtiques, tot forma part del nostre bagatge cultural i ens ajuda a tirar endavant. Josep Anton Codina parla amb l’erudició d’un vell professor que coneix la manera de captar l’atenció dels estudiants. Escoltar-lo mentre esgrana els seus records, els uns vitals, d’altres professionals, és rebre una classe magistral d’història, pedagogia, teatre. En el meu cas, tot és pedagogia teatral, perquè vaig començar en una mena de cosa pedagògica i he acabat igual, fa broma. Les meves tasques han estat molt variades, sempre m’he vist com un director d’escena, però per bé o per mal la vida m’ha conduït cap al terreny de l’ensenyament.

Si bé el primer contacte amb el teatre, diu, va tenir lloc al pati d’un bloc de l’Eixample gràcies a una nena, filla d’andalusos, que representava tota sola peces dels Quintero davant dels veïns, no va ser fins que va entrar al món de l’escoltisme que va descobrir la seva vocació. Les meves bases escèniques vénen d’aquí, sense cap dubte, afirma Codina. La meva escola, Santa Florentina, la portaven dues mestres fora de sèrie, molt curioses, que organitzaven tot d’activitats insòlites en altres escoles. Tant podia venir Artur Martorell a explicar-nos rondalles com podia ballar l’Esbart Verdaguer al jardí per fi de curs. A la finca que ocupava l’escola, una torre del carrer Muntaner que havia estat d’una família de l’alta burgesia, les mestres van llogar la caseta del xofer a mossèn Antoni Batlle, pare de l’escoltisme català, i el sacerdot hi va fundar el moviment escolta. Cada any hi havia una festa amb representacions teatrals. I com que era una persona culta, mossèn Batlle i un altre capellà traduïen comèdies franceses per al jovent. Un any vaig anar a una d’aquestes festes i en veure els muntatges vaig quedar fascinat. I vaig decidir fer-me escolta: m’hi vaig fer pel teatre.

És segur que entre les piles de llibres i documents que tenim a l’abast de la mà mentre conversem, algunes de l’alçària d’una tauleta de te, hi ha apunts sobre escoltisme i teatre, però a Josep Anton Codina no li cal recórrer a l’arxiu per recordar dates assenyalades ni els noms dels companys de viatge. Té una memòria privilegiada i una capacitat admirable per afegir pinzellades d’humor al relat. No surt del camí ni tan sols quan fa una breu parada per parlar del primer muntatge que va dirigir amb els escoltes o de l’estada a Alemanya per treballar, als inicis dels cinquanta; immediatament, reprèn la narració en el mateix punt on l’havia deixada. I ben aviat arriba al revolt en què escoltisme i teatre es troben. Quan fèiem sortides de campament, de nit hi havia focs de camp i representacions molt dolentes, sense cap gràcia. Aquest era el repte, continua, aconseguir millorar aquelles funcions. I en tornar d’Alemanya vaig trobar que un grup d’artistes, decoradors i ceramistes havien creat l’Equip d’Expressió Dramàtica i m’hi vaig sumar per fer focs de camp de més qualitat. De mica en mica ho anàrem aconseguint, fèiem vetllades sobre Carles Ribas, sobre temes professionals, i les guarníem amb focs de camp, a la Floresta, per Pedralbes... Mig pelats de fred a l’hivern i ofegats de calor a l’estiu, anàvem fent produccions.

     Foto: Amb Terenci Moix

Nosaltres anem cremant etapes. Deixem enrere quinze anys d’escoltisme i ens adrecem ara cap a la professionalització. Quan hi va haver el Concili Vaticà [l’any 1962], em van demanar si em veia capaç de muntar l’Apocalipsi davant del monestir de Sant Cugat, i ja em tens un dilluns de Pasqua al Terminus, un bar del passeig de Gràcia, llegint-me’l i dient: “bé, n’hi haurà quaranta per la dreta, vint per l’esquerra, cinquanta més per allà...”. De sobte, em vaig adonar que, si sense saber res de direcció teatral podia fer allò, si estudiava podria fer moltes altres coses.

El Llibre de les Revelacions, irònicament, li va fer veure que havia d’aprendre els entrellats de l’escena, i ho va fer amb els millors mestres: Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Era una gent molt intel·ligent que el primer que feien era riure’s dels tòpics i dels amaneraments. Va ser molt important per al nostre teatre, l’escola tenia caràcter, va deixar empremta. Arribats aquí, tornem al punt de partida d’aquesta conversa: a la necessitat d’entendre que el teatre és una font de coneixements, una acadèmia. A les escoles això no ho ensenyen gaire. Es limiten a explicar les tècniques reduïdes al moment en què s’han d’aplicar. Molts estudiants d’interpretació es miren al mirall i troben que ho fan molt bé, i una bona escola els ha d’ensenyar que això no és res. Que han de començar de zero, comprendre el personatge, transmetre el que li passa al públic, perquè el públic no el coneix. És una feina molt important i trobo que hi ha pocs actors que la sàpiguen fer. Arriben a final de curs havent assajat un gest, un moviment, però no han après a dir bé el text. Per dir quatre ratlles gesticulen, mouen els braços amb exageració.

Però tenim grans actors, replico, com també bons directors d’escena, escenògrafs, autors. Mira, diu. Fa un glop d’aigua per aclarir-se la veu i es queda un instant en silenci. Per fi el trenca i, aleshores, qui guarda silenci sóc jo. El teatre català, en el moment actual, passa una època dolenta perquè no l’hem sabut treballar bé. La meva generació va néixer al teatre independent, que vol dir millorar el teatre i fer-lo de qualitat. I ho vam aconseguir. Vam fer dues assemblees, vam arribar a dalt de tot, al Grec 76, i de cop i volta ens vam barallar i ens vam separar. I en comptes de fer pinya i marcar una política teatral unida, cadascú va anar a la seva, a veure què podia treure de les subvencions amb la complicitat dels governs, perquè les diferents administracions, municipals, regionals o nacionals, només es van preocupar del qui tenia més fama, en van ajudar alguns però no a tots. I tampoc els van exigir res. S’atura. Continua. Hi ha un treball a fer al teatre català, que és la llengua. Nosaltres no tenim un Molière, però bé tenim dret a tenir-lo. El teatre és una cultura, és un mitjà, i cal vigilar-lo des del professorat, les coses no es donen prou bé. I llavors el sector es torna pretenciós, es gesticula molt però s’enraona poc. La cosa és així de senzilla. Quan les institucions es van apoderar del teatre, el teatre va marxar.

Vint o trenta anys impartint classes, a l’EADAG, a l’Orfeó de Sants o a l’Escola Oficial de Tarragona, amarat de la cultura pedagògica que va rebre dels seus mestres, han fet de Josep Anton Codina un jutge sever a l’hora de pronunciar-se sobre l’ensenyament teatral i el seu efecte sobre les taules. I, hi estiguem d’acord o no, val la pena escoltar-lo i meditar sobre les seves conclusions. Potser ha abandonat les aules, però continua sent un professor.


Al bar El sot (1968)

Entrevistem el responsable de la nova Sala Hiroshima.

David Bagés

Dilluns, 02 Novembre 2015 00:00 Escrit per

El veurem a Vilafranca al Teatre Lliure.

Mor Fernando Griffell, fundador de La Casona

Dijous, 29 Octubre 2015 17:26 Escrit per

El director i pedagog va faltar dimecres a 63 anys.

David Segú

Dilluns, 26 Octubre 2015 00:00 Escrit per

Encarna al Ché Guevara en el musical Evita.