El Grec 2021, inspirat en l’Àfrica i amb el focus posat en artistes afrodescendents. Un Grec inaugurat per… Julio Manrique i Guillem Balart? De l’obra Carrer Robadors se n’ha parlat molt, des dels que opinen que el contingut és racista fins als que defensen la llibertat creativa d’un director que ha demostrat sòlidament el seu saber. Però anem per parts…
Carrer Robadors és l’adaptació teatral de la novel·la del francès Mathias Enard. L’obra, que al setembre arriba al Romea, explica la història d’un jove reflexiu i cultivat de Tànger, Lahkdar (Balart), que emigra a la Barcelona somiada buscant un futur i una noia catalana de la qual s’ha enamorat (Elisabet Casanovas). Mentre fuig de la misèria, comença a sospitar que el seu millor amic, en Bassam (Moha Amazian), forma part d’una cèl·lula de terrorisme islamista.
L’espectacle porta polèmica. Potser vosaltres que llegiu aquestes línies heu vist el text que vam publicar al blog de Novaveu. Hi criticàvem que, tot i que hi ha hagut una selecció d’actors àrabs en el repartiment, el paper protagonista es deixa per a un actor blanc triat a dit pel director. Periodistes com Oriol Puig Taulé o Xavi Pardo també ho van denunciar.
Des de l’activisme racialitzat es va més enllà: l’origen de l’actor gairebé és una anècdota davant de la visió eurocentrista que l’obra presenta de la cultura migrant. En paraules de Denise Duncan en un article publicat al diari Ara: “Carrer Robadors ha estat una oportunitat desaprofitada de mostrar una Àfrica diferent… de com seguim mirant des de la por, el prejudici o l’exotització les comunitats més al sud de l’estret de Gibraltar.” Aquesta demanda també la fa l’activista Oumaima Alouiz al diari El Salto, on critica que l’obra estableix una visió retrògrada dels musulmans en comparació amb l’avançada societat europea. Per la seva banda, SOS Racisme, a través de la seva investigadora Salma Amazian, qualifica l’obra d’islamòfoba, ja que en el relat presenta l’islam “com a perill per a la seguretat nacional i la llibertat de les persones”.
Versió des de dins
Com pot ser, doncs, que aquest Carrer Robadors tan durament criticat es presentés en roda de premsa com un espectacle en què s’han sentit totes les veus i que recull molt bé la cultura àrab en boca dels intèrprets d’ascendència àrab o amazic? Sentim que cal escoltar la visió d’aquest elenc a qui ningú més ha fet cas des de la roda de premsa oblidada. Contactem amb l’actor del muntatge Moha Amazian per tenir-hi una conversa més profunda. Quedem en un bar de Gràcia i també venen Guillem Balart i Carles Martínez, també actors de l’obra, tot i que Amazian és qui parla més. Dues hores de birres que donen per a molt de debat.
Tots tres intèrprets ens confessen que fins al moment (principis de juliol) ningú els ha preguntat res abans de publicar tantes visions contràries. Cosa especialment rellevant en casos com el nostre, en què les que escrivim i ens hem posicionat som blanques i estem del tot allunyades del context de l’obra. Cal escoltar, acceptar la ignorància i preguntar. “És l’esforç que s’hauria de fer tant a l’hora d’escriure un article sobre una obra de teatre, com per entendre el teu nou veí que acaba d’arribar. Si no, tornem a perpetuar el modus operandi que s’ha fet històricament aquí amb la gent nouvinguda: ‘Jo opino el que veig’. Això és la definició de prejudici”, afirma Amazian. Hi estem d’acord, per això té sentit la trobada.
Si el color de la pell és el límit, se segueix caient en l’error de posar etiquetes als intèrprets. Moha Amazian
Amazian, pel que fa a l’actor, qüestiona els límits a l’hora de trobar un intèrpret que pugui encaixar amb el relat del personatge. De fet, explica que ha fet papers de sirià, nacionalitat amb la qual no té cap relació més enllà del color de la pell. Si el color és el límit, diu, se segueix caient en l’error de posar etiquetes als intèrprets. Evidentment l’ideal és la representació de les minories per intèrprets que formen part d’aquestes minories, però per a ell és més important preguntar-se com es treballa i s’integra la diversitat.
Empatia actoral
En aquest sentit, els quatre actors àrabs (Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar) que participen a Carrer Robadors han actuat com a assessors de l’espectacle en tots els aspectes referents a la seva cultura: “En cap muntatge m’han demanat tanta opinió sobre el text i m’han permès fer tants canvis”, afirma. ”Quedar-nos en si l’actor principal és àrab o no és quedar-nos en petiteses.” Per ell és fonamental cuidar la sensibilitat en la construcció d’un personatge, per això cal trobar el millor intèrpret possible, que pugui empatitzar més amb la seva realitat per transformar-se durant unes hores. I aquí és on entra la decisió artística de Manrique d’incorporar Balart. L’actor protagonista, que es manté en segon pla en tota la conversa, sí que confessa que va tenir els seus dubtes, però que al final va prevaldre la seva voluntat de mostrar “la humanitat d’aquest noi més enllà del tema racial”.
Sobre el contingut, Amazian afirma que l’obra no és una opinió, és una descripció de la realitat que existeix. “Jo he parlat amb xavals que volien venir a Europa, realment pensen això”. “Com els europeus somiaven a anar a Amèrica”, afegeix Martínez. Els actors pensen que totes les crítiques s’han basat només en parts molt concretes de l’espectacle: “Hi ha un personatge que sí que toca el terrorisme, però n’és un… En canvi, el personatge del Guillem [Balart] és el contrari, és voler anar en contra de l’islam radical”, afirma Amazian. “I això ho fem amb un altaveu com la inauguració del Grec.”
En cap muntatge m’han demanat tanta opinió sobre el text i m’han permès fer tants canvis. Moha Amazian
L’altaveu és el Grec, l’altaveu és Manrique i l’altaveu són Balart, o Martínez o Casanovas. “La situació actual és que no hi ha directors [àrabs] en actiu, coneguts, que puguin defensar aquest projecte, no n’hi ha. Què fem? Deixem de fer aquesta obra?”, es pregunta Amazian. “Necessitem que es parli d’aquestes històries.” L’excel·lència artística i la notorietat permeten mostrar un espectacle encarat amb cura, encara que el públic sempre es quedi a la superfície de tot això que han treballat des de dins i que no ha arribat prou cap enfora. Els prejudicis conscients o inconscients que tenim han reduït l’espectacle als titulars que hem llegit. L’elenc de Carrer Robadors lamenta les crítiques que desacceleren l’aposta per espectacles sobre temes minoritaris. Amazian sosté que no es posa prou el focus en tot el que aquests espectacles tenen de positiu. Per exemple, ell a La font de la pólvora, al TNC, interpretava un personatge sense cap vinculació amb el món àrab, i en cap lloc es va promoure això. El que li fa més il·lusió d’aquesta inauguració és que la gent es pregunti per la seva sorpresa davant la presència de quatre actors àrabs al Grec. I que cada vegada hi hagi més projectes així.
Aprendre i desaprendre
Sortim de la conversa amb l’elenc de Carrer Robadors amb la raó capgirada. Efectivament, la professió de l’intèrpret és de representació, d’aprendre a ser l’altre de la manera més honesta i veraç possible. Vol dir això que tothom pot fer de tots els personatges sempre que es treballi escoltant testimonis? On queden les dificultats per accedir i mantenir-se en la professió de qui no és un home blanc, i en el cas de Catalunya, aburgesat i amb un català perfecte? Com es trenca el cercle viciós de zones de confort que regeix el panorama teatral català? Promovent la cultura i les arts en la infància? Incloent intèrprets d’ètnies diverses a les produccions? Apostant per històries que incloguin personatges i realitats d’orígens diferents? Bufa. Obrim els ulls a la societat en què vivim, que és ben diversa i rica en les seves diferències i que sense cap mena de dubte té moltes més històries per explicar que les que arriben als escenaris.
Hem de dir que per a aquest article hem intentat contactar també amb Tinta Negra, SOS Racisme o Oumaima Alouiz per saber la seva visió dels fets més enllà dels articles que hem llegit. Lamentablement en alguns casos no hem rebut resposta i en altres ens han declinat la proposta per falta de temps. Ens quedem amb una frase que l’artista Kathy Sey ens va dir a l’entrevista que li vam fer per al nostre fanzine Fila Zero: “Crec que tothom podrà fer de tothom quan estiguem en una societat i en un punt on realment sigui així. (…) Però, ara mateix, no estem en aquest punt. Les persones blanques poden fer de tothom; tota la resta, no”.
Cal seguir fent Grecs sobre l’Àfrica, i cal seguir fent cagades, sempre que sigui per corregir-les i aprendre’n una mica més.
Si alguna cosa hem après de tot això (i a Novaveu hi som per escoltar, opinar i argumentar, aprendre, debatre, reopinar i reargumentar, sense por de les crítiques ni de les elits) és que cada dia ens desprenem una mica més de la mirada hegemònica que ho defineix absolutament tot. Evidentment, si es volia que el debat de l’espectacle inaugural del Grec no girés al voltant de la procedència de l’actor protagonista, s’hauria d’haver transmès millor la cura que la companyia afirma que hi ha hagut. Tot i les bones intencions, sembla que el missatge no ha arribat com es volia, i potser aquí els toca revisar què es podria haver fet millor. Malgrat tot, el teatre que volem veure a casa és el que visibilitza de la manera més cuidada possible totes les realitats del món, i per tant cal seguir fent Grecs sobre l’Àfrica, i cal seguir fent cagades, sempre que sigui per corregir-les i aprendre’n una mica més.
També t’interessarà:
– Cap a un teatre per a totes, crònica del debat per Alba Cuenca Sánchez
– Diversitat escènica per a principiants, un article de la Denise Duncan
– Representar en la diversitat, un article de la Neus Molina
– Adeline Flaun, sortir de la casella, una entrevista de la Mar Panyella Bonet