Algunes estrenes de la cartellera posen en el centre del debat la tèrbola idea del gust majoritari del públic Auca#58
El Lliure d’abans
Ha concentrat els elogis de la crítica, ha esgotat entrades en un tres i no res i ha suscitat un curiós debat a xarxes. La mateixa nit de l’estrena de Tots eren fills meus a la Fabià Pugserver algunes veus a Twitter van donar la benvinguda al “Lliure de sempre”, el que suposadament s’havia perdut pel camí experimental de la direcció de Juan Carlos Martel. Oblidem les obres de Txékhov, Xico Massó, Pau Carrió, Alfredo Sanzol i Pablo Messiez, per exemple, que no van tenir una forma fora de l’usual, però el debat és interessant. El Lliure de Martel no és el de Pasqual, per sort o per desgràcia, depèn a qui preguntem. Les propostes més “experimentals”, per moments majoritàries en el programa, han enutjat alguns espectadors que volen “teatre d’abans”, sense especificar massa on està la frontera entre passat i present. Sobre el paper la discussió bastant reaccionària, al Lliure li calia una bona sacsejada i l’ha tingut. L’actual temporada no s’assembla tant a les anteriors, hem vist un Lorca, ara un Miller i encara queden obres d’Alberto San Juan i Carol López. Un exercici més per a tots els públics, més equilibrat, també amb un control més acurat del que s’hi programa i es produeix. Si les anteriors temporades haguessin sigut iguals no s’hauria perdut una part del públic pel camí. En el terme mitjà gairebé sempre està el camí.
Dagoll Dagom d’abans
En els últims anys, el segell de prestigi de Dagoll Dagom s’havia desdibuixat considerablement. Darrerament, quan llegíem el nom de la companyia en un programa sabíem que tindríem musical, però que els resultats podrien ser dispars i el format discutible. La seva última obra de creació es va estrenar dilluns, L’alegria que passa, i abans alguns articles havien esbombat que la companyia “torna als orígens”. Cert és que s’inspira novament en referents de la literatura catalana, però en essència tot té un aire nou, jove i dinàmic. El repartiment és fresc, il·lusiona veure tantes cares noves (amb l’excepció d’Àngels Gonyalons, Mariona Castillo i Jordi Coll, que no són novells i estan tots tres superbs); l’equip creatiu que formen Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya no té gens d’aire de velles glòries, penquen de valent amb una dosi de risc i encert. Aquestes són algunes de les claus d’un musical que funcionarà perquè aporta el que bona part del públic espera: qualitat, referents propis i alguna cosa que vagi més enllà del simple entreteniment. Aquest és el Dagoll Dagom que trobarem a faltar, el que per desgràcia encara no té un relleu en mitjans de producció i capacitat de convocatòria.
El circ d’abans
Com no passa a Barcelona sembla que no passi. El Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Girona és un gran esdeveniment que acaba de reunir més de 29.000 espectadors en sis dies. Té tots els mèrits possibles, un espectacle de nivell transfronterer en què encara governen les lleis del “més difícil encara”. Un circ que ja es pot dir clàssic (per oposició a l’anomenat “contemporani”) que conserva tot un seguit de clixés que van més enllà de l’acumulació de salts mortals. En la setmana del 8M i en tota la resta de l’any, convé preguntar-se el paper de la dona en aquest tipus d’univers simbòlic. El jurat del concurs, integrat exclusivament per dones, és un pas, però no tapa tota una sèrie d’inèrcies que ja haurien d’estar superades. Sembla que al circ tradicional la dona a banda d’artista també ha de ser guapa, i la seva bellesa s’elogia al mateix nivell que les seves capacitats a la pista, amb comparacions amb Claudia Schiffer. La vestimenta de moltes companyies encara referma la idea d’elles mostrant cul i ells només una mica de pitrera. Alerta també amb l’humor, les bromes d’un pallasso, per innocents que pretenguin ser, també objectualitzen la figura femenina o reprodueixen estereotips LGTBI. El més difícil encara també passa ara per mirar-nos-ho tot amb una lupa lila.
El món d’ara
Seguint amb la repassada d’algunes de les dades que ens deixa el 8M. Segons l’INE, les dones van més al teatre (més d’un 32% davant del 26% dels homes), com també llegeixen més llibres i en general aposten més per la cultura. Malgrat això, estem lluny de la igualtat en la publicació d’obres, la direcció d’espectacles i en la visibilitat de les dones en la gestió del món de la cultura. Segons dades de l’Institut Català de la Dona, el 56% dels centres culturals públics catalans estan dirigits per homes. No són unes xifres tan desiguals com les dels consells directius de les grans empreses, però ja deixen veure una desviació. Pensem-hi, temes per tocar tot l’any i no només el 8 de març.
