El Festival d’Avinyó tindrà una important presència de companyies de casa nostra i, per primer cop, sentirem una obra en català, encara que traduïda Auca#107
Cap a la Provença
Una inclinació que es consolida: en els últims anys el Festival d’Avinyó ha tingut una important presència de companyies catalanes com La Veronal, El Conde de Torrefiel i Mal Pelo. La nova direcció del portuguès Tiago Rodrigues (el primer no francès en el càrrec) ja feia intuir una obertura d’horitzons en una mostra que en els últims temps abstrets havia vist amenaçada la seva posició com a far de les tendències escèniques d’Europa. El castellà serà la llengua convidada enguany i així, de retruc, el programa de la mostra provençal oferirà el seu primer espectacle íntegrament en català. Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), traducció del text de Gabriel Carderón, posarà sota el focus internacional a un dels actors més lúcids de la seva generació, Joan Carreras, que interpretarà el monòleg entre el 12 i el 21 de juliol al Théâtre Benoît-XII. Baró d’evel i Sílvia Pérez Cruz són altres presències destacades de casa nostra en un programa en què també figuren Angélica Liddell (inaugurant edició al mític Palais dels Papes) i la impagable La Ribot. El pròxim juliol serà difícil repartir-se entre Avinyó i el Grec.
Intercanvi
Alguna cosa s’està fent bé. Hi ha una sèrie de noms, companyies i artistes que viatgen perquè les seves creacions s’acorden a un batec que va més enllà de les nostres fronteres. Però això no és suficient, calen les estructures que impulsen les idees, una base que planifiqui mirant més enllà del paraigua provincià. En aquest sentit, és inqüestionable la tasca de dues grans mostres, el Festival Grec de Francesc Casadesús (la setmana vinent presenta programa, ja ho comprovarem) i també Temporada Alta, que avui ha avançat 16 noves produccions de la seva 33a edició. Hi trobarem els nous espectacles d’Oriol Pla, Lucia del Greco, Les impuxibles o José y sus hermanas, entre altres. Descobrir talent, donar suport, continuïtat i constància, són algunes de les claus bàsiques d’un llarg termini que dona fruits a l’hora de sortir fora. En aquest sentit, un total de 45 antigues produccions i coproduccions de la mostra de Girona i Salt estrenades entre 2017 i 2023 continuen en gira, algunes d’elles per Europa com Història d’un senglar. La clau no és només sortir a porta freda perquè que ens comprin els productes, la solució rau a generar muntatges que afavoreixin la relació i l’intercanvi entre artistes. A tall d’exemple, en el pròxim Temporada Alta destaca Un sublime error, espectacle que dirigirà Jan Lauwers amb l’actor Gonzalo Cunill de protagonista, en una coproducció amb la Needcompany i el Heartbreak Hotel.
Proximitat
Continuem a l’hotel escènic que Àlex Rigola té a Sants-Badal perquè dimarts s’hi va estrenar Lluna plena, un altre magnífic exemple del delicat teatre de cambra que practica el director en els últims temps, això del minimalisme actoral i distància zero amb la platea. Oportuna adaptació de la novel·la d’Aki Shimazaki, una història d’amor madur sacsejat per l’alzheimer, serenitat oriental per repensar els motlles morals que encapsulen les relacions de parella i, fins i tot, el concepte de paternitat. La narració avança veloç gràcies a l’eficaç ritme de la dramatúrgia que va a l’essència del fet teatral, al mínim comú denominador que fa brollar la poesia. Torna a ser la clau un repartiment en estat de gràcia: Miranda Gas, Pep Munné (el trobàvem a faltar), superb Andreu Benito, que de nou carrega amb el pes de la narració, i Lluïsa Castell que enlluerna amb la seva gestualitat, pura contenció japonesa sense que li calgui subratllar cap tòpic. De nou paga la pena passar-se pel Heartbreak Hotel a gaudir d’una història que escapa dels patrons habituals tant pel seu argument com per un format íntim que és la seva millor carta.
Adeu
Poques vegades s’havia vist una reacció de dolor i estima tan grossa com la que va causar la setmana passada el traspàs de la periodista Anna Pérez Pagès. Mitjans, xarxes i tota classe de tribunes personals i col·lectives es van unir en el lament per la pèrdua d’una companya que ens ha deixat a molts un buit irreemplaçable. Fins a l’últim moment, l’Anna ens ha llegat un exemple a seguir, el d’una persona que amb la seva feroç humanitat havia sembrat durant anys una xarxa d’estima col·lectiva, però també l’estela d’una professional que amb el seu rigor i constància ha contribuït decisivament a fer més gran i visible la nostra cultura. Pràcticament, tothom havia passat pel seu sofà vermell, però, més enllà dels platós i dels micros, era una presència habitual de platees, auditoris i tota classe d’espais artístics on injectava el seu entusiasme i el seu vast coneixement directe i personal del sector. És això, esdevenir una peça fonamental de l’engranatge, el nucli transmissor perquè l’art pugui arribar a més gent. Inevitablement, quan reflexionem sobre periodisme cultural ens tenallen els tòpics vius de la precarietat, o la crisi de visibilitat, però si alguna lliçó final ens deixa la tràgica mort de l’Anna és que cal seguir intentar-ho, per convicció i perquè la constància dona fruits. Gràcies per tantes coses, estimada Peigis, seguim!
