Coincideixen en el Grec creadores amb pressupostos dispars que fan de la carn humana una eina de comunicació i de presa de consciència política Auca#26
Estirar el xiclet
Cos, espai i temps són els eixos fonamentals d’això que anomenem performance. La mestra Marina Abramovic hi afegeix la importància d’una “construcció mental i física” en què artista i públic componen la peça junts. La performer francesa Phia Ménard acaba d’exhibir al Grec La Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe), un espectacle estrenat íntegre al Festival d’Avinyó de 2021, mostra que es deleix per creacions de durades considerables. Tres hores es poden fer molt llargues si no connectes amb el llenguatge proposat, i en el cas de Ménard molts hi van connectar. Avorrir-se també era fàcil, perquè el seu estil altament teatralitzat i grandiloqüent et fa enyorar La Ribot i la família de performers que treballen el fons de la idea, amb formats essencialistes i molt treball de cos. Cal molta traça i respecte, a més de tècnica, per mantenir al públic enganxat a la butaca durant 180 minuts. Dues idees sobre la construcció d’Europa, una femenina (una dona aixeca una espècie Partenó que la pluja ensorra) i masculina (una fàl·lica torre de Babel d’allargassada construcció); plantejaments simples que estirats fins al límit s’esquerden a còpia de segons perduts. Crear imatges escenogràfiques potents de vegades és senzill quan l’espectacle compta amb pressupostos descomunals. Pastar idees amb profunditat no és fàcil ni tan sols quan xorren els calés. I una reflexió final fruit de l’espectacle: balafiar aigua i cartró en proporcions així de pornogràfiques hauria d’atiar el debat sobre la sostenibilitat de certes creacions de format gegantí.
La petita mort
En una altra banda de la ciutat, a l’Antic Teatre, quatre actrius nascudes pels volts del 92 proposen un codi teatral obert que defineixen com a “performance de la retirada permanent”. L’espectacle s’anomena Aquellas que no deben morir i la companyia porta com a nom Las Huecas. Amb permís de l’amor, el tema de la mort és un dels més suats del món de la creació, costa d’entrada pensar que algú pot aportar alguna cosa nova a la qüestió. Error. El que hi fan Las Huecas és descomunal, amb només seixanta minuts plantegen un estira-i-arronsa entre la poètica del decés i el cos sense vida com a subjecte polític. El més sorprenent és que ho fan a través d’un llenguatge fresc, barreja juxtaposada entre teatre testimonial i l’acció performativa simple i ben treballada. De l’estranyament d’uns fantasmes a la recuperació del teatre ritualista que Grotowski en persona aplaudirà des de la tomba. Ni tan solts els parlaments de les convidades es deixen a l’atzar. Tot encaixa de forma precisa donant peu a un dels artefactes més rodons de les últimes temporades. A la tardor, visitaran festivals i esperem que l’espectacle giri i giri, s’ho mereix.
Connectar
Marelene Monteiro Freitas és una de les artistes del moment. Entre altres guardons, té el Lleó de plata de la Biennal de Venècia i a final d’any serà la protagonista d’una retrospectiva al Festival de Tardor de París. En paraules de Francesc Casadesús, tenir-la al Festival Grec és un privilegi que “aviat no ens podrem permetre perquè serà molt car de portar”. A Barcelona ha presentat algunes peces com (M)IMOSA, Guintche i Bacants. Treballa des de l’emotivitat amb solos o monòlegs corporis que són pur deliri performatiu. Com a exemple, el recent Idiota que va passar pel MACBA la setmana passada. Tancada dins d’una caixa símbol dels desastres de Pandora, inspirada vagament per les pintures de l’artista Alex da Silva, Montero Freitas desenvolupa gestos abstrets i sovint ambigus, per moments poca-soltes acordats al títol. Busca comunicar-se a un nivell molt primari i el públic s’ha d’esforçar per connectar amb les emocions que saltironen bellugadisses. Les accions de significats equívocs demanen un sentit que es construeix en condicionada llibertat. Si la connexió s’esdevé el plaer artístic es multiplica però, si la màgia no concorre, has begut oli. Art hermètic per a una minoria? Probablement.
Política artística
És, possiblement, la revolució més important dels nostres dies: la presa de consciència dels cossos com a subjecte polític, l’empoderament de la diferència. La performance és un art del cos i, per tant, de l’expressió de nous sentits ideològics. Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig , del Col·lectiu Que no salga de Aquí, és un altre petit esdeveniment teatral que va passar pel Tantarantana dins el Grec. Recent Premi de la Crítica de Noves Tendències, l’espectacle repassa el marc simbòlic que va del mite històric del cos de dos sexes fins al despertar social de la “I” d’intersexualitat. Pel camí, supersticions i prejudicis que arriben fins a la més recent ciència mèdica. Laura Vila Kremer és una bèstia escènica que vehicula el relat-monòleg des de la primera persona. Malgrat el final que es tenyeix d’una eufòria positivista, l’exposició del tema és brillant, didàctica i divertida, a l’abast de tothom en el bon sentit. Una primera part ridiculitza els canals de transmissió d’informació espectacularitzants, sovint difusors dels estereotips. En la segona meitat, hi arriba l’emoció col·lectiva, testimonial i guaridora en la vessant comunitària. El cos com a document, el cos com a creació de significat i d’alliberament en la diferència. Enfront de l’abstracció del prejudici, la revelació física del teatre.
