Com evolucionaran les fires i mostres d’arts escèniques?
35 anys és una eternitat en el món del teatre, i pensar en les arts escèniques dels propers 35 anys és un exercici de ciència-ficció quasi impossible. Només per posar-ne uns exemples, fa 35 anys no existia Temporada Alta, no existia el TNC, el Lliure era un petit teatre a Gràcia i el Mercat de les Flors no era cap referent en el món de la dansa, i ara són quatre de les institucions més rellevants en el panorama de les arts escèniques del país. Qui s’ho podria haver imaginat fa 35 anys?
Però segurament fa 35 anys es van anar generant les condicions perquè tot això –i moltes més coses– canviessin el panorama escènic de manera radical. En aquest moment de canvis socials, d’impuls feminista, de reflexió sobre la sostenibilitat, estem creant les bases perquè el teatre català sigui d’aquí a tres dècades i mitja encara més potent del que és ara. El moment és esperançador. En les tres darreres edicions del Festival d’Avignon s’hi han pogut veure tres companyies catalanes. Això no havia passat mai i és fruit de la feina feta en els darrers anys d’intercanvi i internacionalització per part d’institucions, festivals, teatres i companyies del país, i sobretot de la feina dels artistes, que han estat atents a l’evolució i a les tendències de l’escena mundial i han generat propostes que han suscitat interès a tot el món.
Un festival és una festa, un punt de trobada per a artistes, professionals i públic necessari ara i també en el futur
Imaginar com seran els festivals del 2058 és impossible, però crec que si una cosa és segura és que els festivals seguiran existint. Un festival és una festa, un punt de trobada excepcional per a artistes, professionals i públic necessari ara i també en el futur.
I l’altra cosa segura és que seran diferents. Potser veurem conviure a l’escenari actors reals i actors en 3D, possiblement hi haurà sistemes de traducció automàtica que faran més fàcil la circulació d’obres internacionals, probablement els espectacles en gira seran més lleugers i els viatges en avió de grans companyies siguin pràcticament una excepció, segurament les entrades en paper només les recordaran els espectadors més antics. Fets possibles i potser probables, però qui s’hauria imaginat el 1988 que la majoria de les entrades no es comprarien a taquilla, que la majoria dels espectacles necessitarien un tècnic de vídeo o que bona part dels espectacles no tindrien un text dramàtic com a punt de partida?
De moment acabem els preparatius per al festival d’aquest any i treballem per als propers festivals pensant en un futur més immediat, aprofundint en el suport als artistes i mirant d’arribar a tota la societat. Si entre tots ho fem una mica bé, pas a pas, d’aquí a 35 anys els festivals seran encara molt millors.
