La professora i traductora teatral Sharon G. Feldman analitza els trets caraterístics de l’obra de Josep M. Miró, guanyador del Premi Nacional de Literatura Dramàtica per El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.
El dramaturg català Josep M. Miró està vivint un moment dolç, d’activitat teatral delirant. El seu recent Premi Nacional de Literatura Dramàtica concedit pel Ministerio de Cultura y Deporte per El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc representa la culminació d’un periple que arrenca l’octubre de 2020, en plena pandèmia, quan el text rep el XLV Premi Born de Teatre (el tercer Premi Born, de fet, de Miró). Després d’una lectura dramatitzada a Buenos Aires i una altra al Teatro di Rifredi de Florència (amb traducció d’Angelo Savelli), interpretada per la distingida actriu italiana Maddalena Crippa, el seu monòleg a set veus, de caràcter simfònic, té la seva estrena mundial en català durant la tardor del 2021 al Teatre de Salt dins el marc del XXX Festival Temporada Alta de Girona. El muntatge, dirigit per Xavier Albertí, amb una extraordinària interpretació de part de Pere Arquillué, aterra al Teatre Romea de Barcelona el maig de 2022, seguit pel debut de la traducció castellana d’Eva Vallinés Menéndez a la Sala Verdi de Montevideo el mes de setembre.
I mentre El cos segueix pel camí de l’èxit, captivant l’atenció de diversos públics, El principi d’Arquimedes, una altra obra de Miró, que havia fet història quan es va estrenar a la Sala Beckett el 2011, continua fent voltes pel món (Madrid, Brasil, Romania). A més a més, aquesta tardor Miró ha presenciat l’estrena del seu propi muntatge de la versió castellana de Temps salvatge (Tiempo salvaje) al Teatro Solís de Montevideo, celebrant el 75e aniversari de la Comedia Nacional d’Uruguai, un espai encara habitat per l’esperit de Margarida Xirgu. També la versió francesa del seu Nerium Park (traducció de Laurent Gallardo) ha rebut una lectura al canal de ràdio France Culture, a més d’una estrena al Théâtre Municipal Berthelot-Jean Guerrin, emblemàtic centre de teatre contemporani de la regió parisenca. Podem afegir a aquest veritable remolí d’activitat l’estrena sota la seva direcció del seu text autofictici Restos del fulgor nocturno al Teatro de la Comedia de Madrid durant la tardor del 2021 i, finalment, les posades en escena d’enguany de dues adaptacions: la dels dietaris de David Vilaseca, Els homes i els dies, estrenada el mes d’abril amb direcció de Xavier Albertí al Teatre Nacional de Catalunya, i la d’una novel·la de Fred Uhlman, L’amico ritrovato, al Teatro de Rifredo, estrenada el passat octubre amb direcció del mateix Savelli. Amén.
A Catalunya, la mobilitat acostuma a ser sinònim de prestigi, i l’èxit en teatre sovint es mesura en funció de l’abast i el reconeixement internacionals. Però en el cas de Miró, aquest vaivé constant, l’anar i venir del seu teatre, sobretot entre Europa i l’Amèrica Llatina, també reflecteix una manera de viure, d’existir, en aquest món. A través del contingut i la forma, les seves obres semblen defensar una mena d’identitat cosmopolita que abraça de manera activa l’alteritat i la diferència, la superposició de les ciutadanies i l’àmplia complexitat de les relacions entre els àmbits global i local, nacional i regional. La figura de Miró, com alguns dels seus personatges, és reminiscent de la imatge del «cosmopolita arrelat» que descriu el filòsof americà-ghanès Kwame Anthony Appiah en les seves reflexions semiautobiogràfiques: una persona amb lligams al seu lloc d’origen, amb totes les particularitats culturals que això implica, però també capaç de gaudir de la presència d’altres llocs i de persones diferents. No es tracta, doncs, del cosmopolitisme burgès indulgent dels anomenats «liberals en safari», sinó més aviat d’una visió del món sobre la igualtat, la solidaritat i la responsabilitat que busca l’obertura i la inclusió interculturals.
Les obres de Miró defensen una mena d’identitat cosmopolita que abraça l’alteritat i la diferència.
Amb freqüència, en les obres d’aquest dramaturg de Prats de Lluçanès sorgeix el tema del viatge: el desplaçament, la migració, la mobilitat, el nomadisme, la diàspora o múltiples tipus de vagabundisme. El tema es converteix llavors en un element definitori que, d’alguna manera, es reflecteix en l’estructura o en el desplegament espaitemporal del text. En una de les seves primeres obres, La dona que perdia tots els avions, guardonada amb el Premi Born 2009, la protagonista és una «turista professional» que viu la seva vida des d’una maleta, viatjant pel món d’hotel en hotel en un estat nòmada i transitori que la porta a la capital d’una illa tropical. A Fum (2013), dues parelles catalanes es troben per casualitat en un hotel on es veuen obligades a refugiar-se durant tres dies, ja que de sobte es troben enmig d’una inquietant situació d’insurrecció política. Olvidémonos de ser turistas (2018) comença en una habitació d’hotel al Brasil, a la zona que es coneix com a Triple Frontera, prop de les cascades d’Iguaçu. Els personatges emprendran viatges separats, travessant fronteres fins a reunir-se finalment al nord-oest de l’Argentina. En un moment decisiu de l’obra, el personatge Enrique pregunta, entre glops d’herba mate: «¿Por qué tanta gente necesita irse a otro lugar?». La pregunta sintetitza, en cert sentit, la preocupació (o fins i tot obsessió) per la mobilitat i la transcendència, geogràfica i espacial, que sorgeix al llarg de tota la trajectòria teatral de Miró.
Aquesta mirada cosmopolita també es tradueix en altres obres en una meditació sobre les diferències (culturals, ètniques, sexuals, físiques, lingüístiques…) i sobre la por de l’altre: els que venen «de fora» i els que ja es troben «endins». A Nerium Park (2013), una parella projecta les seves pors sobre l’espai buit d’una urbanització «fantasma», de nova construcció. A Temps salvatge (2018), on sorgeix la imatge d’una altra urbanització, més llunyana de la ciutat, la por de les diferències culturals sacseja el sentit de tranquil·litat dels veïns. En aquesta obra, la pregunta que fa el personatge d’Ivana, «Aquest és un lloc bonic per viure-hi?», adquireix noves ressonàncies en el text recentment premiat El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, on les reflexions sobre la vida en comunitat es traslladen a un poble rural, on una sèrie de veus ofereixen els seus testimonis i confessions, de manera calidoscòpica (benetijornetiana) sobre els esdeveniments entorn de la mort d’un jove el cos del qual s’ha trobat al bell mig d’un camp. Totes són obres que espremen una sèrie d’inquietuds que fàcilment travessen fronteres i serveixen com a testimonis de la vitalitat d’aquesta mirada cosmopolita del teatre català.
