Una reflexió de futur a partir de l’emblema dels grups referents de l’escena contemporània
Des de la dècada dels anys seixanta del segle passat, les companyies teatrals han estat una font d’experimentació, identificació amb el públic local i, alhora, una de les vies més importants d’internacionalització de les nostres arts escèniques.
Per exemple, algunes de les seves eines creatives eren la improvisació, la preeminència del cos com a mitjà expressiu per sobre o al nivell de la paraula i, molt sovint, l’ús de la metàfora escènica en contraposició a una proposta realista.
Què en queda avui? Ens trobem que molts d’aquells grups van desaparèixer i d’altres van fer el salt de l’anomenat teatre independent cap a unes estructures empresarials que els han permès perdurar i renovar-se durant dècades. D’altres, per motius generacionals, s’estan acomiadant dels escenaris en aquests darrers temps, com El Tricicle o Dagoll-Dagom. Són grups que formen part de la nostra memòria col·lectiva i que, sens dubte, han influenciat els nous creadors.
Anem pas a pas. Quan parlem de companyies també parlem de societat civil, un tret molt català, ja que cap d’elles va sorgir a partir d’institucions. Un altre element que cal destacar és la descentralització respecte a Barcelona. A més, destaquem l’eclosió del teatre de carrer a finals dels setanta. Tàrrega ha estat un autèntic viver per a la supervivència i el creixement del teatre català de carrer. També als anys noranta destaquen la creació de dues companyies eminentment femenines: T de Teatre (encara en actiu) i Les Metadones.
Amb la democràcia arriba la institucionalització, però les companyies citades, que sí que accedeixen a ajuts i subvencions, queden sovint al marge del teatre oficial
Amb la democràcia arriba la institucionalització, però les companyies citades, que sí que accedeixen a ajuts i subvencions, queden sovint al marge del teatre oficial, lligat al text dramàtic i a l’impuls d’una nova generació de dramaturgs en català. Si tornem al sentir majoritari, és interessant ressaltar que només la companyia del Teatre Lliure, que va renovar la posada en escena dels textos dramàtics més emblemàtics del repertori internacional, compta amb seus permanents a Barcelona, gestionades mitjançant una fundació vinculada a diverses institucions públiques.
Hermann Bonnín, primer director del Centre Dramàtic de la Generalitat, va facilitar propostes com Accions (1983), de La Fura dels Baus, i també va impulsar Teatre Obert (1989-1991), una iniciativa dirigida per Toni Cots que va acollir propostes arriscades com les de la companyia Kònic Teatre. En general, però, podríem parlar d’una certa hostilitat institucional cap al teatre que no tenia la paraula com a eix vertebrador i que tenia un caràcter festiu i popular.
El 1996 es crea CIATRE (Agrupació de Companyies Professionals de Catalunya), que també aplega grups de teatre i dansa, teatre de titelles i objectes i teatre familiar. L’agenda nacional i internacional en aquells anys és fluida, i l’experimentació inicial deixa pas a la consolidació de fórmules i estils competitius en el mercat.
També el 1996, en terres gironines, neix un col·lectiu que deixarà empremta: La General Elèctrica, amb propostes híbrides, d’investigació sobre allò real; abunda el tema de l’autoficció, del documental, i la cerca de noves relacions amb el públic.
Algunes són produccions privades, portades a terme per Marta Oliveres (MOM El Vivero) però les institucions públiques també s’hi interessen, especialment Radicals Lliures (Teatre Lliure) o el Festival Noves Escenes Obertes NEO.
Finalment, destaquen Agrupación Señor Serrano, Playground i Titzina Teatre, que indaguen sobre la imatge i la composició en escena i que treballen més a l’estranger que a casa.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
