Reflexions sobre la barreja de realitat i ficció arran dels films Nuestro tiempo i Els dies que vindran
No és estrany que una parella d’actors en la vida real comparteixin protagonisme en una pel·lícula. Des del clàssic de Mike Nichols Qui té por de Virginia Woolf?, amb Elizabeth Taylor i Richard Burton, fins a Eyes Wide Shut, de Stanley Kubrick, amb Nicole Kidman i Tom Cruise, sense oblidar-nos del nostre propi exemple, Penélope Cruz i Javier Bardem a Todos lo saben, d’Asghar Farhadi. No, això no és el més estrany.
El més estrany és trobar-se amb dues pel·lícules gairebé simultànies a la cartellera que tenen a una parella a la vida real com a protagonistes d’una història en la ficció que és i no és la seva pròpia. Dues persones que viuen davant de la càmera situacions i diàlegs, experiències i motivacions que, tot i ser ficció, són part de la seva pròpia realitat.
Veure en una mateixa setmana Nuestro tiempo, del mexicà Carlos Reygadas, i Els dies que vindran, de Carles Marquès-Marcet, ens posa davant del mirall de les seves pròpies vides. A Nuestro tiempo, Reygadas, el director, assumeix el paper de Juan, el protagonista, i li ofereix a la seva dona, Natalia López, el paper d’Ester, la seva esposa. Viuen a casa seva i els seus fills formen part de la ficció. El que els passa, s’han cansat de repetir-ho, res té a veure amb ells. Però l’espectador que seu a la sala sabent que són marit i muller no pot menys que sentir que està assistint a una psicoanàlisi pública de parella. És una sensació molt rara que no es produiria si els personatges estiguessin més lluny del seu món i el seu entorn.
El cas d’Els dies que vindran és encara més estrany. David Verdaguer i Maria Rodríguez són parella a la vida real i parella en la ficció. Fins aquí, res a dir. L’estranyesa comença quan veiem que el que ens explica la pel·lícula són els problemes i les inseguretats que un embaràs produeixen en una parella, que encara que ells s’entestin a dir que són ficció, no deixen de ser ells mateixos, amb els canvis en el cos de Maria/Vir i les inseguretats en el comportament de David/Lluís. En aquest cas, la frontera entre la realitat i la ficció encara es fa més tènue quan apareix el vídeo del naixement de la Maria conservat pels seus autèntics pares i incorporat a la història de Vir i Lluís. És aquest vídeo el que provoca la sensació d’estar veient quelcom de molt privat, alguna cosa que no hauríem de veure, que de cop converteix una pel·lícula de ficció gairebé en un documental.
Soc completament incapaç de ficar-me al cap i als sentiments dels actors enfrontats als seus personatges i no puc imaginar-me fins a quin punt els ha pogut afectar a uns i altres aquesta experiència. Però com a espectadora, reconec que les dues pel·lícules m’han provocat neguit i m’han plantejat moltes preguntes. Potser els que ensenyen interpretació puguin tenir respostes a com els actors han d’enfrontar-se a reptes com aquests. Jo em conformo amb el fet de constatar que dues pel·lícules tan diferents en tot tenen en comú ser “fragments de vida que és i no és”. En definitiva, la pregunta no és: ser o no ser?, sinó: ser i ser?
