A primera vista, el món de l’empresa i el de l’art semblen antagònics. Són el yin i el yang, dues realitats oposades: negoci vs. emoció, profit material enfront de l’espiritual. El perfil de Jaume Pla, però, trenca els esquemes. En el seu cas, aquestes dues forces aparentment contràries han conviscut en harmonia durant dècades i, fins i tot, s’han complementat. Pla, l’empresari perfumista, va donar a Pla, l’actor vocacional, la seguretat d’una nòmina, i, amb això, llibertat per créixer als escenaris i lliurar-se a la seva gran passió, el teatre.
Cal dir que Jaume Pla no va ser mai un empresari corrent. El seu pas per Myrurgia, Puig o Idesa, farcit d’èxits, va tenir un deliciós perfum teatral. Tots els èxits professionals en el sector de la perfumeria van tenir a veure amb el fet que em van deixar canviar el sistema de treball, organitzar convencions i altres actes amb sentit teatral, afegir creativitat en els negocis, fer-hi espectacle. De venedors n’hi ha molts, però sense inventiva, una marca no creix.
A Pla, 87 anys, l’actor professional en actiu de més edat de tot Catalunya, se’l veu feliç parlant de les seves dues vides, la que l’obligava a dur vestit i corbata i la que li va permetre vestir-se de bomber (La cantant calba), d’aristòcrata del XVIII (Les noces de Fígaro) o de trinxeraire (L’òpera de tres rals). D’aquestes dues facetes, font d’abundants records, en parla a Abans que pugi el teló, un monòleg escrit per Víctor Alexandre i fet a la mida del seu únic intèrpret. Davant del públic del Teatre-Auditori Sant Cugat (21 de gener), Jaume Pla traurà a escena el directiu emprenedor, l’home de família i l’actor. Un actor vinculat a alguns dels projectes escènics més importants de la nostra història recent, aventures que van posar les bases de l’actual teatre català: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), de Frederic Roda –amb qui, més tard, va crear el Grup TTP-Teatre Truca a la Porta i va treballar a la Companyia de Teatre Inestable–; el Grup de Teatre Independent-GTI, de Fabià Puigserver i Francesc Nel·lo, el Teatre Popular de Barcelona, fundat per Esteve Polls… Jaume Pla va tractar-se d’igual a igual amb aquests i altres artistes i intel·lectuals de primera fila, amb Feliu Formosa, Joan Triadú, Miquel Porter i Moix o Joan Alavedra, amb els Soldevila, Carlota, Carles i Ferran, i amb Ovidi Montllor. Va viure en primera persona fites teatrals i grans despropòsits institucionals, com l’ordre de clausura i precinte del local de l’ADB, després de l’estrena de L’òpera de tres rals al Palau de la Música, perquè el Règim va considerar que era un pamflet comunista. Ni tan sols ens van deixar treure el vestuari emmagatzemat al local, al Palau Dalmases, i se’ns va fer malbé, recorda. Fins a aquest punt va arribar la ineptitud dels que governaven?, convé que la gent jove sàpiga que nosaltres vam representar per primer cop aquí a Txékhov, a Ionesco, a Brecht, i que el franquisme ens va posar els obstacles més absurds per impedir-ho. Fins i tot, va poder formar part del Teatre Lliure, a proposta del seu principal impulsor. En Fabià em va convidar a entrar en la cooperativa, però no m’ho vaig poder permetre, tenia família [Jaume Pla és pare de cinc fills] i havia de guanyar-me la vida.
Jaume Pla, caracteritzat com el bomber de La cantant calba, d’Eugène Ionesco (ADB, Teatre Romea, 1959), davant de la mirada de Carlota Soldevila.
I d’aquesta manera, alternant l’escena amb l’activitat empresarial –on va relacionar-se amb personalitats del sector, com Versace, Moschino i Dolce i Gabbana–, va guanyar-se-la fins que va arribar el moment de la jubilació: a partir d’aquell dia, el teatre va centrar en solitari les seves energies. I, en canvi, tot i haver treballat en telesèries (Nissaga, l’herència, El cor de la ciutat, Temps de silenci, Hospital Central, Plats bruts) i en pel·lícules com Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (dirigida per Paco Mir) o La vida empieza hoy (dirigida per Laura Mañà); malgrat haver estat a la tercera temporada del TNC amb El maniquí, de Mercè Rodoreda; al tradicional Pedra i sang de Sant Cugat durant tota una dècada, o a La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, a La Seca-Espai Brossa, els escenaris se li resisteixen. Amb tota l’experiència i les coneixences que tenia, em pensava que seria arribar i moldre, explica. Però no, després de jubilar-me vaig començar de zero, i sento que cada cop que acabo una feina torno al punt de sortida. I això que no hi ha cap altre actor tan gran com jo en actiu, és a dir, que qualsevol personatge de més de vuitanta anys podria ser per a mi.
Abans que pugi el teló, potser, invertirà aquesta tendència: el públic i la professió redescobrirà un home que ha viscut el teatre amb la mateixa intensitat que d’altres de més consagrats, que ha protagonitzat episodis que d’altres només coneixen de referència i que l’any 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria. I, vés a saber, potser aconsegueix fer realitat el seu somni, interpretar el vell lacai de L’hort dels cirerers, un personatge amb el qual comparteix l’edat i que, com ell mateix, ha estat testimoni de grans transformacions.
